El Museu Valencià d’Etnologia exposa ‘Jarque. La càmera i la vida’, unes dues-centes fotografies i dibuixos, frases, retalls de premsa i objectes personals del prestigiós fotògraf del barri del Carme del cap i casal Francesc Jarque (1940-2016). L’homenatge més voluminós que li han fet mai.

L’exposició traça una memòria gràfica, inestimable, de la societat dels anys seixanta i setanta que, entre més, denuncia l’Espanya dels contrastos i vindica la llibertat amb una mirada subtil, però crítica i punyent.

Francesc Jarque. Fotografia: Joaquín Bérchez.

La mirada compromesa

Francesc Jarque va fer fotografia publicitària durant més de trenta anys, va ser professor de l’escola d’Arts i Oficis de València, dissenyador gràfic, dibuixant, escriptor i va entrar al grup artístic Estampa Popular. Però, sobretot, era un obrer de la imatge, combatiu i prolífic.

Va col·laborar amb historiadors, escriptors i periodistes. Compta amb centenars de fotografies i més de cent publicacions, entre llibres, catàlegs, calendaris, portades de discs, cartelleres, etc. Entre tot això, destaquen la reconeguda sèrie ‘Las S.S. de España. Estampas Naci-onales’, les fotografies del corpus de València i altres festes i tradicions.

La seua mirada, transgressora i republicana, va documentar el franquisme i les seues conseqüències amb escenes i situacions de tota mena, es va infiltrar en el rerefons polític, religiós i social de la cultura popular –on va capturar i emfatitzar detalls que poden resultar increïbles–, en la realitat grisa de pobles i ciutats i en l’esperança d’una societat amb anhels de llibertat. I va fer atenció a personatges locals, culturals, polítics i a patrimonis immaterials i materials, com ara construccions de pedra seca.

La seua determinació vers l’activisme el va portar a documentar lluites. Va patir els gabinets de censors del carrer de la Pau, el silenci i, fins i tot, va ser empresonat l’any 1981 per haver fotografiat una manifestació ecologista no autoritzada i haver-se negat a lliurar el negatiu i la càmera a la policia.

Manifestació ecologista. València, 1979.

La mostra

La mostra, comissariada per Tania Castro, organitzada pel mateix museu i el Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, es divideix en dotze àmbits: humans, objecte d’estudi; gent de mar/gent de terra; la memòria rere els rostres; viatge per l’Espanya dels 60-70; estampes naci-onales; Espanya rural; festes; llums i ombres; la lluita per la llibertat d’expressió; maquetació i disseny; intel·lectuals. Cadascun té una fotografia destacada, acolorida i retallada, a tall de presentació, i textos i poemes de l’autor que creen un relat amb sentit de continuïtat. Ens recorda la València desapareguda, conté retrats de personatges, celebracions cristianes i festives, societat rural, dibuixos fets a la presó, intel·lectuals de l’època i més.

Al llarg del recorregut, es poden observar les tècniques d’un fotògraf que va començar a treballar en blanc i negre perquè no tenia diners i va acabar utilitzant una gran quantitat de tècniques i recursos: diapositives, fotografies convencionals amb gamma de grisos, amb trama d’òfset, en color sèpia, cremades, acolorides a mà, retallades, digitals, collage, etc.

Inauguració de l’exposició. Fotografia: Juan Antonio Alcántara.

Desxifrant el missatge

Jarque pensava les fotografies i les treballava amb solvència per provocar sensacions, comunicar i donar peu a interpretacions. Cada detall pot suggerir una idea, complementar el conjunt de la fotografia i donar-li sentit. Molts enquadraments, per exemple, presenten cartells i pintades en segon pla que contrasten amb la resta i són fonamentals per a entendre el tarannà crític de l’artista: des d’un innocent retrat d’un policia que té la pintada ‘queremos viviendas‘ de fons, fins a una fotografia del cartell ‘Plaza del Caudillo’ on apareix la pintada ‘Caudillo: capullo‘ i tres xiquetes, amb la qual cosa aconsegueix una al·legoria del passat, el present i el futur.

En unes altres, la fotografia és més subjectiva i el missatge més subtil, com aquesta de final dels anys seixanta, al centre de València, que situa el visitant:

València. Finals dels seixanta.

La imatge amaga detalls sucosos que susciten sentiments i traspuen ideologia, tot i que sembla un paisatge urbà més. Ofereix una fuga del carrer de les Barques i una part de la plaça de l’Ajuntament, des del carrer de la Sang. El progrés llueix amb edificis moderns, un cartell publicitari d’Ibèria i cotxes que circulen. És en blanc i negre, però lluminosa, hi plou i una estrella decorativa de cinc puntes penja del cel i presideix l’escena, sembla roja. Res no és gratuït, la plaça es deia ‘Plaza del Caudillo’, aleshores.

La comissària Tania Castro ha escollit dues fotografies de grans dimensions igual de representatives per presentar el personatge i l’homenatge: una en què desenes de persones assisteixen a una ‘mascletà’, i una altra on hi ha una rata en primer pla i tres persones darrere, seguint-la.

Un viatge fascinant

A aquesta presentació, li segueix el primer àmbit de la mostra: eixe ‘país’ lluminós. Una introducció breu a la València dels anys seixanta i setanta, ja desapareguda, que descobreix la mirada cinèfila de Jarque amb xiquets que juguen al carrer, la platja de la Malva-Rosa i el pavelló municipal, entre més.

Destaquen les fotografies de Corpus en què denunciava allò que no li agradava i reflecteixen una època de por, submissió, acatament i jerarquia. En una, hi ha sis persones grans enquadrades davant una pintada que resa: ‘Separatismo no. Viva España’. En una altra, un regiment militar desfila mentre un treballador escombra excrements de cavall perquè hi passe la comitiva.

Ben a prop d’aquestes imatges, hi ha una de les fotografies més icòniques, autocensurada l’any 1965: militars amb baioneta desfilen pel carrer dels Cavallers mentre un home se’ls mira, des de l’entresol d’una finca:

València, anys seixanta.

Tot això és, tan sols, el principi d’un viatge fascinant que comença per la humanitat de persones anònimes i les misèries de l’Espanya rural dels anys setanta, amb un reportatge extens que contrasta amb les fotografies urbanes anteriors. Si abans hi havia cotxes i progrés, ara s’hi veuen ases, jous, bous fent el batre, dones vestides de dol, arquitectura popular, xiquets treballant, un home transportant una carreta. I, també, rostres i mirades que expressen melangia, odi, soledat i més.

Contraposar vida urbana i rural convida a reflexionar sobre l’abast irregular del progrés i, de retruc, sobre el fenomen migratori forçat, encara vigent. S’hi veuen, per exemple, dues dones pelant cebes, assegudes en cadires de bova d’on penja una bossa de la companyia aèria Ibèria, que focalitza l’atenció. En una altra, un xiquet muntat en bicicleta fa una parada en el camí i es tomba per mirar el poble, i d’aquesta manera transmet el sentiment d’aquell qui observa la despoblació i s’ensuma la migració com a solució.

Estàtua de Franco a la plaça de l’Ajuntament de València, anys setanta.

Festes i doctrina

L’apartat dedicat a les festes i tradicions mereix un esment a banda. Jarque és un dels fotògrafs que n’ha documentades més per il·lustrar llibres.

Inclou diapositives a color amb una mirada documental sobre els pelegrins de les Useres, festes patronals, les botargues del Villar, fogueres de Sant Antoni, les alfàbegues de Bétera, la Setmana Santa de Gandia, reines de festes, alegria, disbauxa i dones que han mantingut vives les tradicions.

La mirada lúcida i els seus missatges també hi són. Apareixen les forces d’ordre enmig de les festes patronals i la bandera republicana, dibuixada pels colors dels caperutxes en Setmana Santa, a Gandia.

Festes patronals d’Almàssera, 1979.

Al bloc ‘Estampas naci-onales. Las S.S en España’, hi ha una imatge descriptiva que parla per si sola: una casa cantonera que acull el bar Esperanza a la planta baixa, on hi ha una bicicleta i anuncis de Coca-cola, i al primer pis, un jou i les fletxes franquistes, al costat d’una balconada amb roba estesa.

En una altra, hi ha joves fora d’una església, sota el cartell típic que resta en algunes localitats: ‘Caídos por Dios y por la Patria’. Les mateixes fletxes i el mateix jou apareixen en una altra banda, pintades al costat esquerre d’un arc que té la cara de Franco en el dret, i en primeríssim pla i gairebé inofensiva, una benzinera on posa ‘gasoil’. Això és: el gas, la falange, i l’oli, el dictador. A tot això, s’hi afegeixen altres desfilades militars i salutacions feixistes enmig de processons.

Curiositats i més

A més de les fotografies, s’hi exposen algunes de les seues càmeres, objectes personals i llibres, entre els quals destaquen Fiestas de la Comunidad Valenciana, amb textos de María Ángeles Arazo, la seua col·laboradora més habitual, i El Corpus de Valencia, amb textos d’Enric Antoni Llobregat, que inclou mirades de tota mena, a més d’una descripció dels personatges d’aquesta festa.

Detall de l’exposició.

Entre les dues plantes de la sala, hi ha un element d’impàs que convida a la distensió. Al final d’una escala fosca, hi ha una fotografia, il·luminada, on apareix una paella valenciana convertida en senyal de prohibit el pas. Un detall que desperta somriures.

A la planta de dalt, hi ha una gran roda manual que el visitant pot fer girar. La part interior conté cossos de personatges, i l’exterior, els seus caps. S’hi poden fer combinacions tan extravagants com ara una monja amb cap de policia, un caperutxa amb cos de militar o un gegant amb el cap d’un llaurador.

Detall de la roda mòbil.

Per cloure l’exposició, hi ha un documentari de trenta-nou minuts que descriu el personatge amb testimonis entranyables d’amics i familiars.

Paga la pena descobrir l’obra d’aquest artista que va ajudar en la construcció d’un nou país i a acolorir una societat plena de penúries. I, alhora, aprofitar l’ocasió per visitar el Museu Valencià d’Etnologia i les seues exposicions que conviden a la reflexió, com ara ‘Prietas las filas. Vida quotidiana i franquisme‘, que analitza els mecanismes d’adoctrinament, propaganda i censura que han marcat una societat i centenars de creadors, com el mateix Jarque.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb