A l’espera de la sentència imminent pel judici contra els líders polítics i socials catalans empresonats per l’estat espanyol, el parlament, com a legítim representant de la ciutadania, està obligat a encapçalar la resposta popular a una decisió que pretén d’alçar-se com una nova fita en la voluntat històrica per part d’Espanya i les seves institucions d’anorrear-nos com a poble. És d’importància menor, si ens atenim a les manifestacions de gent tan sincera com Alfonso Guerra, escatir si aquests plans han estat conscientment dissenyats d’ençà de les discussions sobre l’estatut del 2006, amb la gens amagada estratègia bé de provocar l’acatament a una mort silenciosa bé de generar una revolta aixafada sense contemplacions; de fet, si analitzem els escenaris creats per la reacció espanyola a la iniciativa independentista de masses, com a mínim, des del 2012, hi podem trobar en filigrana la indissimulada voluntat d’imposar la raó d’estat per damunt de cap altra consideració pròpia d’una democràcia madura. L’antecedent va ser la sentència del Constitucional del 2010, que, de fet, trencava el pacte del 1978, en anul·lar la voluntat popular expressada pel referèndum sobre l’estatut del 2006, es pensi el que es pensi sobre la seva necessitat, sobre la manera de gestionar-ne l’aprovació i, en última instància, sobre el servei que pogués fer a la ciutadania catalana. Però, en comptes de trobar un acatament passiu de la sentència, el juliol del 2010 es va assistir a la creació del primer moviment de masses independentista a plena llum del dia i sense complexos. Un moviment que va lliurar, massa atropelladament i, potser, ingènuament, el seu poder mobilitzador a les institucions, des del novembre del 2014, a l’espera d’un diàleg amb l’estat que permetés d’exercir el dret de decidir d’una manera consensuada, pacífica i democràtica. Res de res, com és notori: endinsades en la seva cursa totalitarista, des dels temps d’Aznar, i manés qui manés, les institucions espanyoles no han volgut ni sentir a parlar de cap acord, fins i tot susceptible de ser implementat dins el marc constitucional a través d’una senzilla cessió de poders per a fer una consulta a la Generalitat de Catalunya. Un dels resultats d’aquesta negació va ser, per exemple, les condemnes, amb una clara voluntat d’escarment i d’aniquilació política, a Artur Mas i membres del seu govern per haver organitzat la consulta del 9-N.

La constància del moviment independentista, en successives Diades, i els seus triomfs electorals no van ser vistos a Espanya com un senyal que exigia d’eixamplar els termes amb què l’estat havia abordat la qüestió catalana, sinó com una amenaça a la unitat d’Espanya, considerada com un dret de respectar en tant que bé comú d’ordre superior: d’aquí a negar a la política la possibilitat de dirimir el conflicte hi havia un pas. El pretext i l’ocasió els van ser donats quan la capacitat d’organització del moviment independentista va permetre el referèndum del Primer d’Octubre de 2017: les porres de la policia espanyola obrien caps de gent i, de passada, les portes al tractament penal de la qüestió catalana arrebossant-lo amb el lema ‘A por ellos’. Fins aquí, els fenòmens d’acció-reacció havien implicat totes dues parts del conflicte en termes més o menys equilibrats, però l’estat va portar la situació al paroxisme amb l’esgarrifosa violència policial, la declaració del Borbó del 3 d’octubre, i l’ús posterior del codi penal, amb què feia entrar la situació en un terreny per al qual no estaven preparats ni el govern, ni els parlamentaris, ni la gent mobilitzada: pensi’s en el 3 d’octubre com l’ocasió perduda pel carrer per a crear un contrapoder no violent enfront de la violència de l’estat; pensi’s en les derrotes del 10 i el 27 d’octubre per les vacil·lacions del govern davant el 155 i la pressió europea. Són els antecedents de l’anomenat ‘processisme’. La resta és, fins avui, una liquidació en sèrie dels pressupòsits d’una democràcia madura per part de l’estat, que, es miri com es miri, marquen un camí de desequilibris i problemes de governabilitat que duraran anys. La re-creació de l’enemic interior –la catalanofòbia—és l’únic punt de soldadura entre la ciutadania espanyola i la monarquia venjativa del 3-O. Per aquesta raó, abans de pronunciar les condemnes, han creat la propaganda, mode Goebbels, d’una violència inexistent al si d’un moviment pacífic com ha estat l’independentisme: els fa molta més por un corrent poderós, ple de remolins i corrents, però ampli i fluent, que no pas una torrentada ràpida, d’efectes superficials. Ara bé: en la consciència col·lectiva de milions de catalans, hi haurà restat l’ús de la presó preventiva en termes de venjança d’estat com a corol·lari de l’aplicació, segons una concepció clarament reaccionària, del dret penal de l’enemic; hi haurà restat, igualment, la convicció que els polítics empresonats i exiliats –més o menys coherents, més o menys conseqüents, més o menys decidits, però només als ulls de la gent que els va votar i seguir– complien el mandat popular de propiciar l’exercici del dret de decidir per part d’un 80% de la ciutadania catalana; i, finalment, hi haurà restat la constatació que hem assistit a una farsa de judici, denunciada per centenars de juristes, on s’ha plasmat la parcialitat d’un tribunal en favor de les acusacions i en contra de les defenses, com van evidenciar les contínues admonicions i advertències del president Marchena a Benet Salellas.

Tot plegat atorga al parlament la raó moral i la representació de la consciència col·lectiva per a rebutjar una sentència palesament injusta, siguin quines siguin les condemnes finals, que no solament afectaran els nostres líders polítics i socials empresonats, sinó també els exiliats i els 2.300.000 ciutadans mobilitzats pacíficament per haver exercit els seus drets democràtics el Primer d’Octubre de 2017. Això obligarà el parlament a exigir el retorn immediat dels presos polítics i dels exiliats a casa seva, amb plena llibertat i sense cap càrrec, alhora que haurà de donar suport a totes les iniciatives socials, polítiques i jurídiques de la gent mobilitzada per tal de guanyar aquest alliberament d’una manera immediata i incondicional.

Només des d’aquesta perspectiva el parlament es podrà considerar representant legítim de la voluntat del país.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb