Europa encara pot salvar les minories nacionals?

Com es pot aconseguir que Europa deixi de girar l’esquena als conflictes de sobirania als seus estats i jugui a favor dels drets de les minories nacionals? No és una qüestió senzilla, però una setantena d’acadèmics s’han aplegat amb la missió de treure’n l’entrellat. L’escenari han estat unes jornades al País Basc, organitzades per l’Eusko Ikaskuntza i l’Institut d’Estudis Catalans, amb la col·laboració de diverses entitats. El títol de les jornades, “Conflictes de sobirania a Europa: bases per a una solució”. I la solució? Un marc de claredat. Però tot plegat és tan sols “una fita intermèdia d’un procés més llarg”, segons un dels coordinadors, el professor Mario Zubiaga.

Fa un any i mig que aquest grup d’acadèmics treballa per elaborar un codi de bones pràctiques, redactat per una dotzena de professors i esmenat i ampliat per la resta, que ha de servir per a orientar com han de procedir tant les comunitats que volen emancipar-se com els estats. “La idea final és que això arribi a les institucions europees”, explica Zubiaga. No tan sols que hi hagi un protocol de referència, sinó que els estats tinguin incentius per a complir-lo.

Això sí, diu: “L’entrada a les institucions europees dependrà, en bona part, del gruix d’acadèmics i d’entitats que hi hagi darrere. Aquesta serà la feina dels pròxims anys.” Zubiaga ha explicat que el març vinent l’Institut d’Estudis de l’Autogovern organitzarà un seminari a Barcelona “amb gent que ha estat treballant” a les institucions europees que tenen capacitat d’intervenir per a donar “pistes sobre la fórmula” amb què es podria aconseguir que el codi s’afermés dins l’estat de dret de la Unió.

Per què hauria de rectificar, Europa?

Els acadèmics que han participat en el projecte són conscients que una de les crítiques més punyents que, aquests darrers anys, s’han adreçat contra la Unió Europea és la manca de compromís amb aquesta mena de casos i la poca voluntat, o capacitat, d’imposar-se als estats. Zubiaga explica que l’esperit del projecte és plenament europeista i que neix “per a superar la tendència d’Europa a mirar cap a una altra banda”. La gestió dels conflictes nacionals “no es pot deixar a la voluntat dels estats. Això no és una qüestió interna dels estats, perdona. És una qüestió interna d’Europa”, afirma, contundent. Admet que “hi ha institucions que tindran més capacitat vinculant amb els estats i d’altres que menys”, però afirma que hi ha recorregut per a fer vinculant el codi i que sortir-se’n dependrà de la força acadèmica, institucional i organitzativa que hi hagi rere el projecte.

Què diu el codi i què s’ha dit en les jornades?

El contingut de les conferències serà disponible els pròxims dies a la pàgina web de l’Eusko Ikaskuntza. El document del codi ja és disponible en castellà i aviat ho serà en català. VilaWeb us l’ofereix en aquest enllaç, i us en presenta un resum.

Què és un conflicte de sobirania territorial?

La definició de conflicte territorial de sobirania de què parteix el codi és molt precisa. Segons el text, són “disputes en les quals una part rellevant de la ciutadania de comunitats polítiques subestatals reivindica, sense reconeixement de l’estat on són integrades, l’exercici del dret de decidir lliurement i democràticament el seu estatus polític, inclosa la possibilitat que aquestes comunitats territorials puguin constituir-se en estats sobirans”. Aquestes comunitats, diu el text, estan en situacions que van “des de la mera assimilació a l’acomodament mitjançant la concessió de diferents nivells d’autogovern”.

Però va més enllà, de fet, i introdueix conceptes interessants. Diu, per exemple, que “els processos de construcció estatal i nacional han estat inspirats per idees homogeneïtzadores, si no de genocidi cultural, i en el seu desenvolupament polític han respost, al llarg de la història, a lògiques bèl·liques o democràticament limitades”, i que això els ha dut a obstruir aquest dret de les comunitats subestatals de manera –atenció– unilateral. “La demanda de la comunitat subestatal dependrà del fet que l’estat en el qual sorgeix consenti sobiranament i unilateral que aquesta expressió d’una voluntat col·lectiva pugui canalitzar-se legalment per mitjans democràtics.” És això, precisament, que volen revertir.

Com fer-ho i quin paper hi ha de tenir Europa?

Aquesta és la part complicada. El codi avisa que “si la ciutadania [de la comunitat que proposa d’emancipar-se] ha d’assumir una delimitació que no pot qüestionar-se per vies democràtiques, es crea l’incentiu fàctic perquè el conflicte acabi dirimint-se per vies no democràtiques”. I, tot i que admet que “el procés mitjançant el qual una comunitat subestatal decideix el seu estatut polític ha de salvaguardar el principi de l’estat de dret”, alerta que “aquest principi no es redueix al mer respecte de la legislació vigent en un moment donat, sinó que inclou també, necessàriament, el respecte dels drets fonamentals i el caràcter democràtic de la llei com a pressupòsits essencials sense els quals l’imperi de la llei (rule of law) es converteix en un simple imperi per la llei (rule by law)”.

El primer ingredient perquè el procés de sobirania sigui efectiu, democràtic i pacífic, doncs, és el diàleg, segons que apunta el codi. Però els estats no sempre s’hi acullen, i normalment es justifiquen amb dos arguments. Primer, el dret de la integritat territorial. El codi reconeix que existeix, però precisa que l’objectiu d’aquest principi és evitar la ingerència recíproca en les relacions internacionals, i no s’ha d’entendre necessàriament com “una garantia interna dels estats respecte de les seves fronteres”. Així ha estat proclamat, diuen, “en la declaració sobre els principis de dret internacional referents a les relacions d’amistat i a la cooperació entre els estats de conformitat amb la Carta de les Nacions Unides (1970) o en la declaració amb motiu del cinquantenari de les Nacions Unides, (1995), o en el dictamen del Tribunal Internacional de Justícia sobre la secessió de Kossove, de 22 de juliol de 2010.

El segon argument que fan servir els estats és que, malgrat que “els instruments internacionals que reconeixen el dret d’autodeterminació l’atribueixen a tots els pobles, sense fer cap distinció”, no hi ha consens en la interpretació que cal fer del terme “poble”. En aquest sentit, el codi diu que “l’evolució doctrinal i jurisprudencial més recent atorga un major marge d’apreciació” sobre què és un poble, però que en tot cas “la intervenció de les organitzacions internacionals no ha de basar-se exclusivament sobre la base d’aquest dret”, perquè hi podria haver raons diferents, com per exemple “d’índole humanitària i pragmàtica, que la justifiquin”.

Així doncs, el protocol argumenta a bastament la base jurídica que hi ha perquè, arribats a aquest punt, intervinguin tres institucions internacionals: la Unió Europea (UE), el Consell d’Europa (CE), i l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE). Aquesta intervenció pot ser directa, “participant activament en el procés de resolució”, o bé indirecta, amb el mecanisme de “regular o adoptar directrius o principis d’actuació per a la solució dels mateixos amb caràcter general”.

La intervenció de la Unió Europea, el Consell d’Europa i l’OSCE

Segons el codi, “el dret de la UE no conté cap regulació que limiti la possibilitat d’intervenció. De fet, la UE disposa de competències implícites i possibilitats d’actuació que poden ser rellevants per a la seva intervenció sobre els conflictes territorials de sobirania”, competències “definides en els seus tractats constitutius o els afers d’interès de la Unió”. Per exemple, recorda que la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea reconeix “la diversitat de cultures i tradicions dels pobles d’Europa i assumeix per això el compromís de respectar els ‘pobles d’Europa’, promoure’n el desenvolupament i protegir-ne el benestar”. També esmenta que la UE té els deures de “promoció de la pau” i de “protecció i garantia dels drets de la ciutadania europea”, i que els tractats de la UE estableixen també un principi de no-dominació.

Al seu torn, l’OSCE “compta des del 1992 amb un Alt Comissionat sobre Minories Nacionals, amb la missió de contenir i desescalar les tensions que pugui haver-hi entorn de les minories nacionals i alertar l’organització perquè actuï de manera preventiva per evitar els conflictes potencials”. I el codi destaca “les recomanacions temàtiques que l’Alt Comissionat ha elaborat al llarg dels anys, en matèria d’educació, llengua, participació política, cooperació transfronterera, policia i seguretat, relacions interestatals, integració social i accés a la justícia”.

I finalment, “el Consell d’Europa té capacitat de fer un paper rellevant en la determinació de criteris que orientin la solució dels conflictes territorials de sobirania des dels valors”, perquè els principis que fonamenten l’òrgan són “el respecte dels drets fonamentals, la democràcia i l’estat de dret, per mitjà de diverses iniciatives”, entre les quals hi podria destacar “la recomanació del compliment d’un estàndard europeu comú concorde als valors europeus esmentats”.