Europa, capital Amsterdam

  • Com és que els Països Baixos han aconseguit de situar-se com un poder central de la Unió Europea?

VilaWeb
Vicent Partal
19.07.2020 - 21:50

Els estats de la Unió Europea lluiten aquests dies per poder aconseguir un programa comú de recuperació del coronavirus. I enmig del debat hi ha els Països Baixos. Un estat relativament petit dins la UE que ha esdevingut un insòlit poder central, que fa i desfà per a estupefacció d’alguns grans, com ara Espanya, que no han entés la dinàmica de la Unió Europea amb la velocitat i la flexibilitat que han adoptat els neerlandesos. El fet és que si abans semblava imprescindible visitar Berlín i París per aconseguir coses, avui Amsterdam és la ciutat a la qual tothom viatja. Però com ho han aconseguit això, els neerlandesos?

Un petit que no ho és tant

El debat sobre els estats petits i els grans és bastant ridícul. En la Unió hi ha vint-i-set vots, i el de Malta, l’estat més petit, val el mateix que el d’Alemanya. Evidentment, la influència i la capacitat de pressió no és pas la mateixa, però el vot, sí. Organitzar ‘els petits’ ha estat la jugada mestra dels neerlandesos, i ho han fet a partir de la idea que ells són els més grans dels petits.

Els Països Baixos no són, però, tan petits com aparenten. Són petits en territori, sobre el mapa. Però res més. En població són els vuitens. El PIB és el cinqué de la Unió Europea, només darrere d’Alemanya, l’estat francés, Itàlia i l’estat espanyol. I, a diferència d’alguns d’aquests estats, millora amb el pas del temps. Entre el 2010 i el 2019 ha augmentat, mentre que es reduïa la mida dels PIB espanyol i italià. Aquest factor, unit a una acció política molt agressiva i a una capacitat enorme de combinar cercles d’interés ha situat els neerlandesos al bell mig dels debats comunitaris.

La capacitat negociadora als neerlandesos els ve de sempre en termes econòmics, però n’és també una característica de la política. Així, el primer ministre liberal, Mark Rutte, caricaturitzat com un falcó pels opositors europeus, governa amb una coalició àmplia que integra, a més del partit, els progressistes de D66, un dels partits europeus més clars quant a la solidaritat amb els independentistes catalans represaliats, els democristians i la Unió Cristiana, afiliada al PP europeu. Aquesta coalició és, de fet, un bastió contra l’extrema dreta que aquests darrers anys ha guanyat una gran influència als Països Baixos, fins a l’extrem de guanyar les eleccions.

La Nova Lliga Hanseàtica

La Nova Lliga Hanseàtica, fundada el 2018, és el principal instrument d’influència neerlandesa. Aquesta coalició informal d’estats va néixer com a reacció al Brexit, i va agrupar estats tradicionalment partidaris de polítiques fiscals conservadores, que reclamen un mercat únic més desenvolupat i la conversió del Mecanisme Europeu d’Estabilització en una espècie de FMI europeu. Països que fins aleshores veien ben representada la seua posició pel poderós Regne Unit. La seua estrena espectacular va ser poc després de ser fundada, el novembre del mateix any, quan el grup va demanar que el pacte d’estabilitat fos reforçat fins a l’extrem de poder estudiar i controlar en detall els pressupostos dels estats abans de proporcionar-los ajudes. Quan la proposta va arribar, Brussel·les ja havia rebutjat el pressupost italià, i va causar una autèntica commoció entre els grans estats, gens acostumats que els petits els exigissen un control i un rigor pressupostari al qual no estaven avesats.

Allà es va gestar la imatge segons la qual aquests estats anaven contra els ajuts i representaven una visió molt rigorosa de la gestió pública amb dures conseqüències socials pels estats del sud. La realitat, evidentment, és més complexa, però és cert que molts d’aquests estats hanseàtics veuen amb estupor el balafiament de recursos d’alguns estats del sud. L’acusació que ells, especialment els Països Baixos, tenen economies que creixen a costa de la resta, per exemple gràcies als beneficis fiscals que els Països Baixos, Estònia i Irlanda ofereixen a les empreses estrangeres és, fins a un cert punt, real, però explicada des de Madrid, per exemple, quan aquesta ciutat recapta artificialment el 49,5% de l’IVA de tot l’estat espanyol i fa dúmping fiscal dins el mateix estat, resulta poc sostenible.

A l’edat mitjana la Lliga Hanseàtica va dominar la navegació als ports del nord i una bona part del comerç mundial, i la Nova Lliga Hanseàtica ara vol controlar la Unió Europea i dictar el curs d’una reforma que vaja en la direcció del control pressupostari, la reducció del deute i el poder del lliure mercat. Els tres grans estats del sud, Itàlia i els estats espanyol i francés estan en el seu punt de mira, i també els nous arribats dels Balcans, els quals són, però, un problema menor a causa del poc volum econòmic general que representen. Al sud es queixen, però, de l’excessiva ortodòxia fiscal i de la incapacitat de fer polítiques socials expansives que la seua posició representa. Amb la qual cosa les dues cares del debat acaben sent una caricatura: des del nord acusen els del sud de tenir les butxaques foradades i des del sud acusen els del nord de ser uns inclements que només volen retallades socials.

La Nova Lliga Hanseàtica s’ha constituït de seguida en la principal coalició d’estats dins la Unió Europea, amb el contrapés per ara de dues iniciatives ‘orientals’, els grups de Visegrad i Craiova que agrupen Eslovàquia, Hongria, Polònia i Txèquia en el primer cas i Bulgària, Grècia, Romania i Sèrbia, que no forma part de la UE, en el segon.

El grup de Visegrad, nascut el 1991, és el bloc més antic de tots, però també el que més problemes té, no tan sols per motius econòmics, sinó sobretot polítics. Polònia i Hongria han desafiat la Unió i és molt difícil d’identificar-los avui com a països democràtics, amb la qual cosa el debat sobre aquest grup ha deixat l’economia en segon lloc. El grup de Craiova va néixer quatre anys després, inspirat en el de Visegrad però amb la particularitat d’incorporar-hi un país que no és membre de la Unió. No té la influència de Visegrad però, per exemple, han gestionat de manera conjunta la resposta al coronavirus, obrint les fronteres comunes i tancant-les a la resta.

Els altres cercles d’influència neerlandesos

La Nova Lliga Hanseàtica no és, però, l’únic cercle d’influència neerlandés. De fet, el pes determinant dels Països Baixos s’explica sobretot per la capacitat d’afegir a aquest nucli de vuit vots, sobre els vint-i-set en total, més cercles i combinar-los.

Un cercle natural d’influència dels neerlandesos és la resta del Benelux i Alemanya. Bèlgica i Luxemburg i els Països Baixos van unir les seues economies abans i tot d’existir la Unió Europea, i la influència neerlandesa sobre els altres dos estats és, per això, enorme. A Bèlgica, aquesta influència és determinant a Flandes, amb el qual els Països Baixos mantenen tota mena d’organitzacions culturals i comercials comunes. El fet que els flamencs siguen la majoria del país i la força política determinant posa Bèlgica en l’òrbita d’Amsterdam malgrat la poca gràcia que això fa als valons que sempre miren París, el contrapés d’allò que Amsterdam vol representar.

A aquest cercle natural se li uneix sovint Alemanya. Les afinitats de llengua i culturals entre neerlandesos, excepte els parlants del frisó, i alemanys són ben evidents. I són molts els valors compartits. La tradicional prudència fiscal alemanya fa que siga fàcil també d’entendre’s en termes econòmics, tot i que la cancellera Angela Merkel té una sensibilitat social molt més alta i discrepa en termes clau com serien els de les polítiques d’emigració. Alemanya, en qualsevol cas, no queda mai lluny dels Països Baixos. Però és un altre país de llengua alemanya, Àustria, el que darrerament s’hi ha acostat encara més.

Ho ha fet en l’àmbit dels anomenats ‘països frugals’. Aquesta denominació, que volia ser sarcàstica però que ha estat assumida amb orgull pels quatre que designa, fa referència a les posicions dins la UE que sostenen Àustria, Dinamarca, els Països Baixos i Suècia. De fet, aquests estats ‘frugals’ –que no volen gastar i viuen amb poc– són els qui han paralitzat i dificultat el pressupost de la UE per a la recuperació de la Covid-19. S’han plantat, ni més ni menys, contra una proposta conjunta de Macron i Merkel i han exigit que els diners destinats als ajuts no siguen emesos com a subvencions sinó com a préstecs, a retornar, i s’han oposat, sobretot, que cap possible deute puga ser mutualitzat, és a dir, carregat al conjunt dels estats membres amb independència de l’estat on s’origine. És la posició més dura de totes, justificada entre més arguments per la corrupció i el balafiament del sud –l’escàndol del robatori de la casa reial espanyola ha estat un argument usat en les reunions com a exemple. Els quatre frugals, clarament, diuen que no volen donar diners a estats que en faran un mal ús. Cosa que obre la porta a una federalització de la Unió que causa terror tant a Madrid com a Roma, però també a París.

D’alguna manera, es pot dir que els quatre frugals són l’avantguarda de la Lliga Hanseàtica. I amb aquests dos blocs i comptant amb els aliats culturals tradicionals, els neerlandesos ja poden moure un important bloc de dotze vots, just al límit de la majoria absoluta.

D’on treuen els dos que encara necessiten? El darrer cercle d’influència és el dels anomenats ‘petits’, estats que temen el pes excessiu dels grans i que s’agafen amb interés que el lideratge de la Unió siga en mans d’un país de dimensió més reduïda. Entre aquests, Eslovènia i Txèquia en solen ser els més propers, i amb els seus dos vots la majoria absoluta ja està assegurada. I, si cal, però ja amb més dificultats, Croàcia, Eslovàquia i Portugal poden ser aliats circumstancials en aquesta jugada geopolítica en la qual els neerlandesos demostren una capacitat tècnica i una audàcia política molt grans.

Qui no els vol ni veure?

Aquesta agressivitat, com és lògic, causa també problemes, especialment d’alguns estats que, obertament, han decidit que els neerlandesos són els seus enemics. Un recent estudi del Consell Europeu de Relacions Internacionals ha estudiat com els altres estats veuen els Països Baixos i les conclusions encaixen perfectament al mapa.

Els estats que discrepen més obertament de les polítiques dels Països Baixos són Xipre i els grups de Craiova i Visegrad, significativament sense Txèquia. Però també Itàlia, Portugal i l’estat espanyol.

Com en qualsevol joc polític, però, els vots no són l’únic factor que compta. D’enemics ja saps que en tindràs. Saber si et superen o no, això sí que importa. En aquest sentit, les xifres són ben clares. Els Països Baixos van entendre que ser petits no és cap dificultat i han estat capaços de bastir una coalició al seu voltant que sense grans dificultats oscil·la entre els catorze i els disset vots. Mentre que els contraris als Països Baixos només arriben a sumar-ne, d’entrada, entre deu i tretze. Benvinguts, doncs, a la nova Europa, amb capital a Amsterdam.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any