29.06.2026 - 21:40
The Washington Post · Joe Wertz i Laura Millan
Europa s’enfronta a una nova realitat climàtica: la calor extrema, fins fa poc excepcional, ha esdevingut habitual al continent
Al maig i al juny, dues onades de calor abrasadores han batut rècords de temperatura a Alemanya, l’estat espanyol, l’estat francès i el Regne Unit: en alguns indrets, el mercuri ha superat els 40 graus. El causant d’aquesta calorada ha estat la formació d’una zona d’alta pressió atmosfèrica, coneguda com a “cúpula de calor”, que capta i reté aire càlid al continent.
Les previsions, en aquest sentit, apunten que el continent podria tornar a registrar nous episodis de calor extrema aquests mesos vinents, i més encara amb les pertorbacions atmosfèriques desencadenades per l’arribada del Niño.
Europa, el continent que s’escalfa més de pressa
Aquests darrers trenta anys, les temperatures a Europa han augmentat prop de 0,56 graus per dècada, més del doble de la mitjana mundial, segons el programa Copernicus de la Unió Europea. Tan sols l’Àrtic, una regió que abraça tres continents, s’ha escalfat a un ritme més alt.
El gran responsable de l’augment de les temperatures atmosfèriques són les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, que atrapen la calor solar a l’atmosfera. En el cas concret d’Europa, tanmateix, també hi ha uns altres factors –estretament relacionats amb el canvi climàtic– que n’han accelerat l’escalfament.
Un d’aquests factors són els canvis en els patrons meteorològics i la circulació atmosfèrica, que han fet arribar al continent corrents d’aire càlid procedents del sud del planeta.
L’escalfament d’Europa també és una conseqüència no desitjada de l’eficàcia del continent a l’hora de combatre la contaminació atmosfèrica. D’ençà dels anys vuitanta, l’enduriment de la normativa en matèria de contaminació atmosfèrica ha reduït la quantitat de partícules en suspensió en l’aire, que reflecteixen la radiació solar i l’expulsen a l’espai.
La cobertura de neu i glaç a Europa –que també reflecteix la radiació solar– s’ha anat reduint aquestes darreres dècades, cosa que fa que el sòl absorbeixi i retingui més calor que no pas en el passat: el desglaç, de fet, és una de les grans raons que explica l’escalfament inusualment ràpid de l’Àrtic. Algunes zones de l’Àrtic, com ara l’arxipèlag noruec de Svalbard, es troben dins els límits geogràfics d’Europa, cosa que augmenta encara més el ritme mitjà d’escalfament del continent.
La calor extrema, un risc per a la salut pública
La calor extrema augmenta el risc de sofrir estrès tèrmic. L’estrès tèrmic es manifesta amb diversos símptomes, com ara mareigs, nàusees i enrampades, i pot culminar en un cop de calor: una hipertèrmia potencialment mortal que pot danyar el cervell, el cor i els ronyons.
Per si no n’hi hagués prou, la humitat pot augmentar la sensació tèrmica i agreujar el risc d’estrès tèrmic, fins i tot en episodis de calor relativament moderada. Quan la concentració de vapor d’aigua en aire augmenta, la suor s’evapora més lentament, i això dificulta el procés de refredament del cos.
Les onades de calor també han augmentat la freqüència de les nits tropicals –nits en què la temperatura no baixa dels 20 graus– a Europa, que dificulten el son i el descans. Més enllà de la incomoditat física, la calor nocturna pot afectar les funcions cognitives i causar problemes de salut a llarg termini, com ara malalties cardíaques. L’augment de les temperatures nocturnes també dificulta el refredament natural del cos a la nit, cosa que en redueix la capacitat per a suportar la calor a la llarga.
La calor pot ser mortal. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), aquests darrers quatre anys s’han registrat més de 200.000 morts relacionades amb la calor a Europa.
Una amenaça energètica i econòmica
Les onades de calor solen disparar la demanda d’electricitat, atès que augmenten dràsticament l’ús de ventiladors i aires condicionats. Però, alhora, també poden posar en perill el subministrament elèctric i, per tant, encarir el preu de l’electricitat. Durant l’onada de calor d’aquest juny a França, per exemple, el preu de l’electricitat a les franges de consum nocturnes s’ha disparat al nivell més alt d’ençà de la crisi energètica del 2022.
Les cúpules de calor solen impedir la formació de núvols, cosa que sol afavorir la generació d’energia solar. L’augment de la pressió atmosfèrica, tanmateix, també sol reduir la velocitat del vent, cosa que de retruc perjudica la generació d’energia eòlica. La caiguda de la generació eòlica pot fer perillar el subministrament elèctric al vespre, quan la generació solar s’atura.
Les onades de calor també escalfen l’aigua dels rius amb què es refreden els reactors nuclears, cosa que pot obligar les centrals nuclears –la columna vertebral de la xarxa elèctrica francesa– a reduir la producció per raons de seguretat. Les regulacions ambientals, d’una altra banda, limiten la quantitat d’aigua que les centrals poden abocar als rius durant els episodis de calor extrema, cosa que també en fa reduir la producció.
La caiguda de la producció renovable pot obligar les autoritats a reactivar la generació d’electricitat a partir de combustibles fòssils, més cara i contaminant que no pas l’energia neta.
Les altes temperatures representen una càrrega afegida a les infrastructures i el sistema sanitari del continent. Les vies de tren corren el risc de deformar-se a causa de la calor i l’asfalt de les carreteres es pot fondre.
Les onades de calor agreugen la sequera, cosa que posa en perill la generació d’energia hidroelèctrica i fa perillar la navegació en rius com ara el Rin, una de les vies comercials clau del continent. Les onades de calor també amenacen la productivitat de les collites i solen afavorir la proliferació d’incendis forestals. L’assecament del sòl també en redueix la capacitat d’absorció d’aigua, cosa que augmenta el risc d’inundacions.
La calor extrema, per tant, no tan sols és un perill climàtic o sanitari: també és una amenaça com més va més gran per a l’economia europea. L’asseguradora Allianz, per exemple, calcula que l’augment de les temperatures podria reduir entre un 5% i un 7% el PIB de les principals economies europees entre el 2026 i el 2030.
Europa, indefensa davant la calor
Gran part de les infrastructures d’Europa no estan preparades per a fer front a l’augment de les temperatures –sobretot al nord i l’oest del continent, on els edificis històricament s’han dissenyat per retenir calor durant l’hivern. Aquests darrers anys, ciutats com ara Barcelona, Madrid i París han habilitat refugis climàtics en espais públics –com ara biblioteques i parcs– perquè la gent s’hi pugui refrescar.
L’aire condicionat ha esdevingut com més va més popular aquests darrers anys. L’ús d’aquesta tecnologia, tanmateix, roman molt desigual a escala europea, per bé que cada vegada més regions registren prou dies de calor per a justificar-ne l’ús. Més d’un 40% del parc immobiliari a l’estat espanyol disposa d’aire condicionat, per exemple; a escala europea, la mitjana és de tan sols un 20%. Per contra, prop d’un 90% de les llars dels Estats Units disposa d’aire condicionat.
Els edificis europeus solen ser més antics que no pas els d’uns altres continents: molts, de fet, es van construir abans que l’aire condicionat no es popularitzés. En algunes regions, obtenir els permisos que calen per a poder instal·lar unitats d’aire condicionat pot ser complicat, cosa que en dificulta la proliferació. L’aire condicionat –que treu l’aire calent dels interiors i l’expulsa a l’exterior– també amenaça d’agreujar l’anomenat “efecte illa de calor”, sobretot a les zones urbanes més densament poblades, cosa que sovint ha empès les autoritats municipals del continent a frenar-ne la proliferació.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
