26.12.2019 - 21:50
Que el nostre és un país estrany ningú no ho posa en dubte. Un dels fets que ho palesa és la quantitat de traduccions literàries que arriben a la nostra llengua. Són poques les que poden explicar que en un sol any s’hagin publicat dues versions diferents de la Ilíada, per posar-ne només un exemple. A més, fa poques setmanes que les llibreries dels Països Catalans s’han omplert d’un altre cim literari universal, l’Eugeni Oneguin d’Aleksandr Puixkin, traduït en vers del rus durant deu anys per Arnau Barios per al Club Editor. Una altra proesa de la traducció que ens ha arribat enguany i que ens situa com una de les principals llengües de cultura del món quant a la recepció de la literatura estrangera.
La importància de tenir aquesta obra de Puixkin traduïda al català i a més en vers –per tant de la manera més aproximada a la versió de partida de la novel·la– la pot exemplificar aquesta cita del poeta Aleksandr Blok, que va dir el 1921 (quan Rússia era un país devastat encara en procés de conversió cap al singular projecte polític que va ser la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) que ‘la nostra memòria guarda d’ençà de la infantesa un nom alegre: Puixkin. Aquest nom, aquest so, ha omplert molts dies de la nostra vida’. Ho recull Arnau Barios en el pròleg que ha preparat per a la traducció.
Aleksandr Puixkin (1799-1837) és una pedra angular de la literatura russa, i de fet per molts és el fundador de la literatura russa moderna i el seu millor poeta. Barios explica que ‘la seva llengua costa de traduir, massa transparent, massa arrelada. Per això, i en una paradoxa molt russa, el clàssic més celebrat a casa és potser el més desconegut a fora’. Certament, en comparació amb les nombroses traduccions que han conegut els altres escriptors russos, és relativament poc representat.
Cal recordar que Puixkin –que a casa nostra és més conegut per La filla del capità, un clàssic que s’ha pogut llegir en nombroses col·leccions de literatura infantil i juvenil que no pas per cap de les seves grans obres– va tenir una vida molt més que atzarosa en què s’ajunta la seva formació amb les elits russes del moment, el suport a diversos grups revolucionaris, l’exili, la restitució i fins i tot la mort en un duel. Amb només trenta-set anys va aconseguir de revolucionar la literatura russa i col·locar-la en un dels seus cims més alts, tant que els seus successors viurien el període de màxima consolidació d’aquesta literatura –especialment en la narrativa– durant la segona meitat del segle XIX. Només els novel·listes francesos i en certa manera l’obra de Dickens van aconseguir fer una mica d’ombra als narradors russos de l’època.
I quina és l’obra mestra de Puixkin? Doncs ni més ni menys que la meravella que Barios ens presenta després de deu anys de feina: Eugeni Oneguin. Es va publicar en forma de sèrie entre el 1823 i el 1831, va conèixer una primera edició completa el 1833 i la definitiva el 1837, l’any de la mort de l’autor. És escrita majoritàriament en tetràmetres iàmbics, en estrofes conegudes per sonet puixkinià o estrofa oneguiana.
El protagonista del llibre és Eugeni Oneguin, un dandi rus que hereta una mansió al camp del seu oncle i que en anar-hi a viure es farà amic del poeta Vladímir Lenski. En una festa, coneixerà Tatina, la germana d’Olga, la promesa de Lenski. Tatiana s’enamora d’ell però la refusa. En una altra festa, Oneguin flirta amb Olga, la promesa de Lenski, que el desafia a un duel en què Oneguin el mata i ha de fugir. Tatiana esbrinarà en una visita a casa seva que Oneguin és una mescla de molts herois literaris –ho descobreix tafanejant entre els seus llibres. Posteriorment es traslladarà a Moscou i es casarà amb un príncep. Anys després Oneguin la retrobarà i s’adonarà de l’error que va cometre rebutjant-la.
La novel·la va tenir un gran èxit i el 1879 Txaikovski va compondre una òpera basada en el text que destaca pel protagonisme dels barítons i perquè cada any és una de les més representades a Rússia i en algunes de les principals òperes del món. El 1999 també se’n va fer un film britànic, Oneguin.
En el pròleg de Barios també hi podem llegir: «Puixkin comença la novel·la en vers Eugeni Oneguin durant el seu bandeig al sud de l’Imperi Rus, a Chisinau, avui Moldàvia, el maig de 1823. L’acaba a Bóldino, a la província de Nijni Nóvgorod, on els Puixkin tenien unes propietats, la tardor de 1830. Ell mateix n’apunta el còmput temporal exacte, ‘set anys, quatre mesos, disset dies’. Sap que ha acomplert la seva obra més important i distingeix el moment en un poema: ‘L’hora anhelada ha arribat, ha conclòs la feina de tants anys’. Publicada abans per capítols, la primera edició íntegra de l’Eugeni Oneguin surt el 1833. Només d’una altra creació seva, el drama històric Boris Godunov (1825), se sentirà orgullós d’aquesta manera. Per a una obra que s’amara d’hores de solitud creativa, que acompanya l’autor dels vint-i-tres als trenta-un anys i que testimonia el fracàs ensordidor d’unes esperances, els eixos no en podien ser d’altres: el temps, la joventut, la desil·lusió.»
I com hem de llegir aquesta obra avui? Doncs novament és Barios qui ens en dóna les claus: «Llegint l’Oneguin trobem remarques lúcides i ironies que semblen d’avui mateix, però també trobem duels, exaltacions, manies d’altres temps i la realitat feudal del servatge. De la banda de la modernitat, sobresurt la construcció de la novel·la, amb l’autor que apareix quan vol, amb les notes posades per fer broma i per fer nosa, amb les estrofes absents (…) el món de l’Eugeni Oneguin és el de la noblesa russa, urbana i campestre, de principis del segle XIX, un món prou acostat perquè s’entengui i prou remot perquè intrigui. Un cop més, en la mesura justa, la diferència.»
Així doncs, havent incorporat aquesta obra traduïda en vers, el conjunt de la literatura universal vessada al català ens equipara a algunes de les llengües de cultura més importants del món i demostra que som una potència de primer ordre a l’hora d’importar els millors texts de totes les cultures per a engrandir la nostra. Fóra bo que aquesta ànsia traductora cerqués compensar la balança cultural amb una exportació potent tant dels nostres clàssics com de la literatura més contemporània. Però de moment, gaudim de Puixkin i de la novel·la que ho va canviar tot a la literatura russa i va abocar-la a la modernitat.
