Marlaska

Quan, no fa gaire, la diputada de Podem a Madrid Isa Serra va ser condemnada a presó per haver provat d’impedir un desnonament, l’independentisme groc es va afanyar a desplegar l’argument Martin Niemöller, l’autor d’aquell poema sobre la persecució nazi tan graponejat per tothom. Quan van venir a buscar la resta de dissidents no vaig fer res perquè no era dels seus, fins que quan van venir a buscar-me a mi ja no quedava ningú per a defensar-me.

Els presos ja havien fet servir aquest relat al judici, però a la inversa: avisant que ells només eren els primers. En lloc de defensar la seva raó sense embuts, van mirar de pescar solidaritat provant d’emmarcar el seu judici en una deriva autoritària general. No era més que el toc de gràcia per a començar a desmantellar el component nacional del discurs antirepressiu. Aplicaven a la pràctica el lema ‘és una qüestió de democràcia’, que partits i entitats havien anat coent a foc lent durant la darrera etapa del procés, quan tot descarrilava, per aturar la patacada.

Ara sembla que els fets els donin la raó, i recullen el fruit amb aquell orgull tan estèril de qui ha avisat abans però continua perdent. Un any més tard, els qui s’havien d’escoltar els presos governen a l’estat. Naveguen per una pandèmia que els ha superats i, a ulls de molta gent, desemmascarats, i no tan sols han de resistir el verí d’una extrema dreta desbocada. La crispació s’ha encès també a les casernes de la Guàrdia Civil i a la judicatura, com un corriol de pólvora. La tensió entre executiu i oposició s’enfila de pressa: es diuen assassins, terroristes, traïdors, i parlen obertament de l’amenaça d’un cop d’estat. Hi ha una part d’artifici, perquè quan la dreta espanyola no mana sempre fa això; però hi ha una part de debò.

El PP i Vox no tenen cap mirament a apujar la temperatura fins que cremi tot perquè el regust de guerra civil no els fa gens de por. No són tan agressius pels morts, ni perquè detestin Salvador Illa o Pedro Sánchez, sinó perquè hi tenen les de guanyar i senten que hi tenen tot el dret del món. És una mena d’estat natural: es creuen que són els únics que poden protegir la unitat d’Espanya i fer florir la pàtria perquè l’alternativa a ells –els socialistes, els republicans– no pot guanyar mai sense la perifèria. I la dreta sap, més bé que ningú, que les aliances amb la perifèria no es poden fer sense arriscar-te que et debilitin, a tu i l’estat, perquè el campament base espanyol és un segrest de la llibertat perifèrica. O marítima, que ja és això.

La carta Niemöller ha arribat al moment de màxima esplendor i ara Gabriel Rufián i tots els soldats de l’anticonflicte ja ho tenen tot de cara per oblidar-se de Catalunya i desembarcar a la política espanyola. El problema és que si l’única cosa que pots fer quan l’estat centrifuga i l’espanyolisme s’esbatussa de dreta a esquerra és treure a passejar la mitja moral, o fer veure que ajudaràs els febles, acabes essent un actor marginal en tot plegat. Sempre que, en una situació com aquesta, Catalunya no respongui amb el seu flanc nacional, tot restarà a mercè del paper que faci l’esquerra espanyola davant la seva dreta. I, sigui com sigui, Catalunya acabarà desfeta a efectes de país, perquè és un preu que tant els uns com els altres estan disposats a pagar.

Catalunya no tindrà mai en el debat fratricida espanyol una capacitat d’influència superior a dir-hi la seva i prou. Ni tampoc no podrem aspirar mai que ens escoltin. Primer, perquè és un conflicte sobre els interessos espanyols i, segon, perquè no els cal escoltar-nos. Perquè no ho faran si no és per força, i perquè no serà per força si no és que prioritzem la llibertat nacional. Per això, cada vegada que, en un context com aquest, l’independentisme català aparca la seva raó per anar a un front que és d’una altra gent i on allò que té a protegir són els mínims, no fa res més que hipotecar la seva llibertat. I amb això, alhora, allunya les possibilitats de victòria dels altres, perquè no pesa prou per a alterar la correlació de forces i tria el camí que, en lloc de desembussar el conflicte, l’agreuja.

Amb això no vull dir que la precarietat de la democràcia espanyola i l’auge del feixisme ens hagin de ser indiferents o els hàgim de mirar de lluny. Vull dir que l’única que pot resoldre el problema és la independència. No només per a nosaltres: per als espanyols la solució també és desintegrar l’estat, si no volen un etern retorn a l’autoritarisme. Perquè altrament la seva democràcia sempre restarà supeditada a la mateixa dinàmica. Si manen els hereus del franquisme, repressió. Si manen els hereus dels republicans, la mateixa repressió per a nosaltres i ‘guerracivilisme’ per a ells. Només hi ha una alternativa, que és la castellanització total de Catalunya. Només d’aquesta manera la ferida nacional de l’estat cicatritzaria. Però som aquí per a impedir l’assimilació, i un estat amb aquesta ferida, oberta sempre, serà un estat inhòspit per a la llibertat de tota mena fins que guanyi ell o guanyem nosaltres.

Això tampoc no vol dir que hàgim de convèncer l’esquerra espanyolista de res. Encara que bona part de la seva base ho assumís, no canviaria de parer: és la seva lluita, com és nostra la nostra. I també és cínic i paternalista que els ho demanem. Però precisament per això és una trampa fer veure que amb ells es pot teixir un equip alternatiu, i un joc alternatiu. La crua realitat és que a la majoria d’aquesta esquerra li importaven tan poc les reflexions dels presos davant Marchena com la solidaritat que hàgim dedicat a Isa Serra. En darrera instància juguen una altra lliga i l’arquitectura del seu nacionalisme i la seva hipocresia ja és prou consolidada per a haver de parar atenció a les peticions d’aliança d’una gent que, en el fons, veuen claríssim que són a l’altre bàndol. Molt més que no ho veiem nosaltres.

No hi ha cap possibilitat de construir ponts amb l’esquerra espanyola que no se’ns acabin girant en contra. I, en canvi, aquests darrers anys han demostrat que l’independentisme suma i arrossega quan tira pel dret. Per això la manera de combatre el feixisme espanyol és fent la independència, i no pas aparcant-la.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.