Junts pel Sí i Ciutadans parlaven de dues realitats socials paral·leles i contradictòries. Que tots dos poguessin guanyar unes eleccions només s’entén si hi ha dos blocs de catalans que viuen realitats diferents. I hi són, perquè en termes d’identitat nacional hi ha una fractura més que significativa entre l’electorat de cadascú. I quan es vota la nació la resta es relativitza. L’estratègia de Ciutadans, com la d’ERC aquest darrer any, parteix d’aquesta constatació: nacionalment, mal que ens pesi, no som un sol poble. 

Res que no sapiguem, la societat catalana està dividida. No en dues meitats, perquè els blocs són desiguals, però sí en dues nacions. Espanya, amb la seva maquinària mediàtica i política, ha vetllat perquè a Catalunya hi visqués gent que se sentís només espanyola i rebutgés tot o gairebé tot l’imaginari sòcio-cultural català. I se n’ha sortit gràcies a l’ocupació, fent-los percebre que la catalanitat els exclou i que la independència els amenaça la identitat. És un problema que l’independentisme ha d’afrontar.

A les eleccions, es tradueix així: el bloc que articula la nació catalana és el majoritari i el més mobilitzat. És el bloc dels qui, si en un pla ideal haguessin de triar entre la Catalunya actual i una Catalunya lliure, la triarien lliure. I sempre governa qui queda primer entre els partits d’aquest bloc. D’aquí vénen els vint-i-tres anys de Pujol, i d’aquí ve que els socialistes no manessin fins que no hi va pactar Esquerra: el PSC sabia (Ciutadans no tant) que un partit com el seu, líder entre el bloc de nació espanyola, només podia governar si persuadia gent de l’altre bloc, que sempre lideraria Convergència, perquè el seu és minoritari.

Per això al PSC hi han conviscut dues ànimes: la de Celestino Corbacho, que ha acabat a Ciutadans, i la de Marina Geli, que ha acabat a Junts per Catalunya. Una ànima per a cada bloc era l’única autovia a l’hegemonia per a un partit que no podia seduir prou gent de nació catalana. Per això, també, Ciutadans va arrasar sense cap més discurs que la visceralitat i l’exaltació de l’espanyolisme. El PSC i Iniciativa li havien fet tota la feina, alimentant el discurs que la Catalunya autonòmica discrimina tothom que no té els cognoms catalans i que una Catalunya no espanyola directament els marginaria.

L’amenaça que la catalanitat és excloent, a més de ser una farsa desmentida fàcilment pel mestissatge estructural de la societat catalana, és una barrera molt efectiva perquè hi hagi catalans de nació espanyola que es neguin a formar-ne part. I electoralment és molt sucosa. La retòrica d’Arrimadas va saber aprofitar molt bé aquest sentiment d’identitat en perill que, durant anys, s’havia cuinat a foc lent. A tot això hi havia contribuït també, cal dir-ho, l’entramat empresarial de la burgesia catalana, que durant dècades ha assalariat molts immigrants com a treballadors precaris, de manera que a la barrera nacional hi afegia un aprofundiment de la barrera de classe, que encara dificulta més la integració.

També per això, abans que esclatés tot, Duran va poder fer una predicció impecable: ‘El procés trencarà el PSC, trencarà Convergència i Unió, trencarà Unió, dividirà Iniciativa i situarà Esquerra Republicana hegemònica en l’espai nacionalista.’ No era cap visionari: era fàcil que encertés. Sabia que el procés era de base popular i que tornava a fer surar el conflicte nacional als ulls de tothom, i sabia que això provocaria la desfeta de tots els qui havien fet política a còpia de negar que hi ha un conflicte nacional a Catalunya, com si l’haguessin resolt els consensos artificials de la transició. 

Junqueras i el seu nucli dur, com Duran, ho tenen perfectament apamat. Han entès que, per ser el partit que governi els deu anys vinents, fent de Pujol no en tindran prou, perquè la gent preferirà sempre l’original. I només els queda la fórmula Maragall: dues ànimes. Han entès que per guanyar les eleccions han d’eixamplar la seva base i que només se’n sortiran si ERC creix entre els qui votaven la part espanyola del PSC; per això anul·la el component nacional de l’independentisme i per això ven diàleg i pacificació, perquè és la manera ràpida de seduir gent que no votaria mai Convergència i que veu Esquerra com l’únic partit de govern que pot reprendre el consens fictici.

Si els ideòlegs d’ERC defensen que a TV3 hi cal més castellà; si Rufián estima més la bandera republicana espanyola que va empresonar Companys que no pas el llegat de Macià; si Tardà elogia la constitució espanyola i fa seu el relat repressor amb els CDR empresonats; si Mundó diu que només tindrem legitimitat quan siguem més del 50% a l’àrea metropolitana de Barcelona; si titllaven de violentes les protestes contra la sentència; si es passen el dia parlant de la solidaritat castellana i ja no parlen mai de les Illes Balears ni de Catalunya Nord; si han canviat ‘independència’ per ‘república’… és per a espanyolitzar l’independentisme. Perquè saben que és l’única manera de governar Catalunya si no ets Convergència, com ho sabia Maragall. No han fitxat el seu germà perquè sí.

De moment, sembla que la jugada els dóna fruits. ERC creix on vol créixer, que és l’àrea metropolitana de Barcelona, i fa mesos que les enquestes l’entronen com el guanyador de les properes autonòmiques. Però l’eixamplament de base és provisional. ERC no fa nous independentistes: creix a força de diluir el seu propi independentisme. És a dir, fa nous autonomistes. I ho fa desmobilitzant els seus, cultivant-ne la por, i maquillant el conflicte de cara als nous votants. Els diu: ‘Tranquils, no cal que canviï res, no hi ha conflicte, no hi ha nació.’

Les dades ho despullen: n’hi ha tres d’especialment significatives. L’últim CEO mostra que només el 19,6% de votants d’ERC creu que el procés acabarà amb la independència, entre 12 i 13 punts per sota de JxCat i la CUP. La majoria (un 42,4%, xifra similar a la de Ciutadans) creu que acabarà amb un pacte amb l’estat. Continuem. Tan sols el 65,6% de votants d’ERC completa la frase ‘creu que Catalunya hauria de ser…’ afirmant: ‘un estat independent’. Això és un 24% menys que el 2015, un 8% menys que l’any passat, i entre un 15% i un 20% menys que JxCat i la CUP enguany. I per acabar: els resultats de les darreres eleccions espanyoles proven que, on hi ha més població independentista, JxCat i la CUP creixen a costa d’ERC i, en canvi, els republicans creixen on n’hi ha menys.

Els problemes que deriven de tot això són gravíssims. Primer, per al partit: si guanyes perquè, negant el conflicte, la gent amb qui no comparteixes nació et veu com el mal menor, de seguida que el conflicte es torni a fer urgent, el teu nou electorat se’n tornarà amb els de sempre i els qui ja eren amb tu hauran abandonat el vaixell. Segon: quins incentius polítics tindràs, d’aquí a un temps, per a convèncer tothom que cal la independència d’un territori on dius que no hi ha cap conflicte i on la cultura castellana es pot fer majoritària sense problemes? I saps, a més, que l’actiu més potent per a sumar nous independentistes és vendre la independència com l’única eina que farà possible d’avançar socialment. Si et guanyes la confiança dels votants prometent un govern d’esquerres com si fos possible fer canvis significatius sense la independència, com la penses fer atractiva?

Però el més greu és el tercer. Un país on hi ha dues realitats nacionals que, si s’expressen obertament, xoquen, és un país fallit: vol dir que quan hi ha calma una de les dues viu ofegada. Apostar per aparcar durant un temps el conflicte i creure que ara convé calma és un error estratègic històric. Perquè, amb Espanya, la calma no ens condueix a cap situació de neutralitat. Ens condueix a una situació on a efectes socials, culturals i polítics s’imposa la realitat que té un estat i un exèrcit al darrere. I que s’imposi vol dir que debilita l’altra, que l’erosiona de mica en mica. Aquesta és l’opressió, i això és l’ocupació.

El mestissatge en un país no pot consistir mai en una convivència que només funciona si se simula un consens. En un país mestís de debò, els ciutadans, sense renunciar a cap origen ni sentiment, conviuen bé perquè senten que formen part del mateix projecte. La independència ofereix aquest país equilibrat, perquè la Catalunya mestissa ja existeix i funciona. Espanya, en canvi, no podrà oferir-lo mai, perquè neix exactament d’aquest desequilibri, perquè el seu projecte de país es fonamenta en la castellanització de tot i de tothom.

Aquí som un país doble perquè hi ha qui ha treballat per un mestissatge unificador i qui ha treballat per un mestissatge divisiu, de dues ànimes, que sostingués el sistema d’ocupació. L’aposta estratègica que cal, la valenta, és enfortir l’unificador, i no pas aprofitar-se de la divisió per quatre diputats més. L’aposta complicada és estendre del tot la idea que només essent independents desapareixerà el conflicte i, alhora, oferir una catalanitat que sigui tan inclusiva com catalana, perquè ja existeix, perquè és possible, perquè és la catalanitat majoritària, perquè a Espanya sempre hi haurà opressió i en una Catalunya lliure no n’hi hauria, perquè ara no podem avançar socialment i en una Catalunya lliure ho faríem. 

El repte és construir un projecte de país fort, clar i atractiu, i no pas aigualir-lo. Ser independents per a continuar essent el país que som, i no pas deixar de ser el país que som per a ser independents. Haver crescut d’aquí a cinc anys perquè has convençut, i no pas créixer ara perquè t’has venut bé. Sense expulsar de la catalanitat els votants de Ciutadans, i sense espanyolitzar els catalans disfressant-ho de pragmatisme. Hi ha molta feina per fer, i potser l’any vinent no donarà la majoria absoluta a ningú. Però d’aquí a uns anys la tindrem a les eleccions i, sobretot, al carrer. I és l’única manera de salvar aquest país. Tot el contrari ens matarà.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb