Estimar la terra

Em vaig fotre a plorar. Sense poder-ho evitar i sense voler-ho evitar. Hi ha un tros de conte de la Mercè Rodoreda que ho descriu. És del “Viatge al poble de tota la pena”: “Els queien dels ulls unes llàgrimes allargades que els xopaven la galta i els relliscaven avall del pit. Ploraven, es veu, pels que feien les guerres, pels assassinats, per totes les injustícies, pels desvalguts, pels pares arraconats, per tants i tants ocells caçats amb trampa, per tots els cérvols perseguits, pels rius que sortien de mare, per les terres ermes, per les tempestes que ho arrasaven tot, per les collites trinxades i perquè les muntanyes de pedra que voltaven el poble no els deixaven veure el sol ni en el moment de néixer ni en el moment de morir.”

I per les Gavarres, també.

Per les Gavarres.

Un incendi és terrible sempre. I sí, ja ho sabem (o ho hauríem de saber), que forma part del cicle del bosc, i que amb els anys (si no hi interferim, si corregim la interferència i els termòmetres deixen de pujar, si encara hi som a temps) ell mateix es recupera, les alzines que reviscolen des del seu escut de suro, els pinyons com projectils de vida nova llançats sobre les cendres per efecte del foc, les llavors que viatgen amb el vent o a l’estómac d’una feristela. Però és terrible. Perquè la refeta triga, perquè les condicions per a la recuperació es compliquen (si plou poc i hi ha sequera, si plou massa i de cop i la terra s’erosiona, si es combina tot plegat amb la temperatura: els horrors del canvi climàtic ja són aquí), perquè hi ha arbres concrets i centenaris que hauran sucumbit. I les guilles i els teixons i els llangardaixos i les musaranyes i les serps verdes. I els eriçons. Musteles. Esquirols. Que en vindran d’altres, ho sé. Segurament. Si les condicions etcètera. Però que igualment se t’encongeix el cor, si hi penses. Si penses en aquests concrets i no en abstracte.

Vivim dies espantosos, i després del desastre que va causar aquella UTE (Construcciones Rubau SA + Aquaterra Servicios Infraestructuras SL) contractada per la Generalitat fent treballs de carretera amb radial en zona prohibida precisament per perill d’incendi (és que em punxen i no em treuen sang: no s’assumiran ni responsabilitats polítiques, aquí?), s’han encadenat els focs que mentre escric es perpetuen: a la serra d’Espadà i al Pla de Manlleu i a Navarcles i a Gavà i el de Trevillac, que ara es revifa. La sola enumeració ja esglaia. Un incendi és terrible sempre, però quan devasta la terra que t’estimes, que has caminat i que coneixes, que t’és arrel i imaginari i espai concretíssim que té noms i que té històries i que en tot això personifiques com si fos teva i tu d’ella i tot alhora, aleshores pot ser que la pena se’t faci un nus de cop aquí a la gola i que no importi la distància ni les coses que et dius per tranquil·litzar-te: se t’escapa el plor.

Jo he plorat per les Gavarres com algú altre deu haver plorat pels boscos de Vinçà. Perquè en sap els camins i els respira, els rastres de la gent que els ha viscut, els perfils de les carenes, els noms dels còrrecs i dels bacs i de les coves. Quan sento esmentar el massís de les Gavarres, quan l’evoco o n’escric el nom tantes vegades com faig ara, quan hi torno, penso en el pare mig compartint records de Sant Cebrià dels Alls (mig compartint perquè no és d’explicar gaire res, el pare); en una mica de romaní que ja colliré de baixada quan torni de Fitor; en els ous de reig que es fan arran d’un camí que no us diré; l’estesa de dòlmens tan ben col·locats per veure el món, el dels Tres Peus i el del Clot del Llorer i el de la Serra Mitjana; i veig la Conxa, la millor cuinera d’aquell tros de món, caminant a grans gambades i el cistell ple de llenegues i negritus i rossinyols i rovellons i pinetells; provo de recordar els noms que tan fàcilment em fugen i me’ls apunto i després em trobo paperets que diuen serra dels Perduts, serra del Suro Robat, coll de la Ganga, pi d’en Rauric.

Perquè el país també és això, aquest lligam que hi fem: és la terra que ens modela i modelem.

En un tall de notícies, l’altre dia, hi va sortir la Núria Molla, de Calonge. No la conec. Mon pare coneix el seu, en Lluís Molla, del temps en què va organitzar una associació, Remença XXI, per defensar la manera específica de fer vi a Calonge i Vall-llobrega. Contra l’estandardització i la uniformització de la burocràcia. Vi natural. Vi de la terra. Els ho volien prohibir, però van plantar cara. I van guanyar. És una història molt interessant que sembla que no tingui res a veure amb l’article, però sí. En aquell vídeo, assenyalant les flames, la Núria Molla plorava. Després ha continuat parlant. I val la pena escoltar-la: “Està tot sec. I abandonat. Això és una vergonya. El món crema. La terra crema. Hem de canviar la manera de fer. La terra parla. Diuen que ens hem d’adaptar i no: hem de frenar.”

Calen pagesos a la terra. Pagesos i no pas especuladors. Pagesos i pastors. Pagesos amb possibilitats de vida digna, vet aquí la mare dels ous. Que a tot arreu, evidentment, hi ha de tot, i que no voldria jo, ara, romantitzar ni aquests oficis durs ni cap altre, però que aquí és, especialment, una qüestió d’amor. De conèixer els perfils i els noms i les asprors de la terra que t’empara. De reconèixer-s’hi. I d’estimar-la.