Ester Invernon: “Abans, les dones madures deixàvem de ser protagonistes. Afortunadament, ho anem canviant des de dins”

Una resposta desafortunada al seu fill va fer que Ester Invernon (Mataró, 1973) repensés tota la seva vida i decidís d’escriure per ser llegida. L’edat madura, la menopausa, la maternitat, la domesticitat, el cos, la sexualitat són només alguns dels temes que apareixen a la seva literatura i que li han procurat un èxit cabdal.

Després de la trilogia d’Albons –Un estiu per estimar, I la vida va d’això, Dins del teu record– i de Ningú ens va dir que seria fàcil, Invernon torna a les llibreries amb Després de tu, una novel·la que dissecciona la relació entre dues germanes, la Laura i la Raquel, iguals però radicalment diferents, alhora que teixeix una història familiar, des dels vestigis del tardofranquisme fins a l’actualitat, plena de dolor, de verí i de culpa, però també de perdó i redempció.

—Després de tu parla d’una família disfuncional i de la vida de dues bessones, una a qui la mare estima i l’altra, a qui no. Creieu que l’amor de la mare pot canviar la vida d’algú?
—Penso que a qui més hem d’estimar és a nosaltres mateixos. Jo sóc mare i és molt difícil de fer-ho; els meus fills són les dues úniques persones que estimo més que a mi mateixa. Quan ets petit això no passa: com a mamífers, necessitem una persona que ens sostingui. Si la persona que teòricament t’ha d’estimar més del món quan ets un infant no t’estima, tu pots estimar-te? La resposta és no.

—Es pot estimar més un fill que un altre? Se’ls pot tractar de manera diferent?
—No pots estimar més un fill que un altre. Però sí que els tractes de manera diferent perquè són persones diferents. Els fills són uns grans miralls i uns grans mestres en el camí. A vegades el meu fill, que s’assembla molt a mi, em deixa anar una frase lapidària que em fa donar-li la raó, i d’altres m’enfronten amb aquella adolescent que no em vaig atrevir a ser. La manera de tractar els fills ha evolucionat molt els darrers anys.

—En la novel·la també apareix aquesta idea que l’amor de la mare o de la família no sempre hi ha de ser. És un dels temes que volíeu explorar?
—Jo penso que sí que hi ha de ser. L’amor és l’energia més potent que hi ha, però malauradament no sempre va ben encaminada.

—Això també em du a parlar de la salut mental. Sembla que es comença a trencar un tabú, però encara és complex d’anar a teràpia amb la família. Quin paper creieu que té la psicologia en les relacions familiars complexes?
—A tothom li aniria bé el psicòleg. Som en una societat que ens porta a viure molt des de l’ego, des de la cosa més primitiva que tenim. La intel·ligència emocional és un concepte relativament nou, dels vuitanta, però encara hi ha molta gent que la percep com un estigma.

—I creieu que la literatura pot normalitzar aquest prejudici amb la salut mental i la psicologia?
—És una de les meves intencions en aquesta novel·la. Però ho fa moltíssima gent: referents socials, periodistes, persones amb visibilitat que parlen dels seus processos terapèutics. Això és el que realment farà canviar la situació. Aquestes persones són valentes: exposen el seu problema i ajuden moltíssim que la gent s’hi acosti.

—Al llibre hi ha un vincle que es construeix a partir del ressentiment i la culpa. Però hi ha espai per a la redempció. Creieu que sempre hi ha l’oportunitat de redimir-nos?
—La culpa ens acompanya a molts, és una emoció que bloqueja i incapacita a vegades, però està totalment vinculada al perdó. Aquest és el centre de la meva trajectòria com a escriptora: parlar del perdó cap a un mateix. Sempre hi hauria de ser, aquest espai.

—Hi ha una estructura triangular a la novel·la: dues parelles de bessones, pares absents, relacions asimètriques. Hi havia la voluntat d’expressar que els vincles desequilibrats s’eduquen o és un recurs merament narratiu?
—Hi havia intenció. Volia parlar de l’evolució de patrons de què som conscients o no, però que podem veure en les generacions amb qui vivim. A la novel·la, tenim la Laura, que educa de manera molt diferent les seves filles bessones i s’escapa dels patrons heretats de la Núria, la seva mare. Ella n’és molt conscient, de la diferència de tracte, i per això protegeix la seva germana, la Raquel, i les seves filles, en especial la Martina, que té molt de la seva tieta. He volgut mostrar els patrons que ha heretat la nostra ànima, siguin conscients o no.

—I és mitjançant l’evolució de patrons i el canvi generacional que arriba el canvi.
—Aquesta evolució de patrons ja es mostra en les primeres bessones. La mare, la Laura, decideix de tractar igual les seves filles. Percep la dicotomia de la diferència que sent la seva mare des d’un inici, des que sap que porta dos nadons a la panxa. Al final, totes s’adonen de la problemàtica familiar i demanen ajuda a professionals de la salut mental. No sabem què acabarà passant, però almenys hi ha la intenció de millorar.

—Voldria explorar la dicotomia. Les dues primeres bessones, la Laura i la Raquel, encarnen dos ideals de feminitat diferents. Si la Laura és dolça, molt domèstica i es lliura a la seva família com a mare, la Raquel té una feina al sector de la moda, mai para per casa i viu la seva sexualitat d’una manera molt lliure. Considereu que aquests dos ideals de feminitat es confronten a la novel·la?
—En realitat, la meva intenció era plasmar que l’amor que reps i com vius la infantesa et pot acabar portant cap a un camí o un altre, d’adult. La Laura té claríssim des de sempre que vol crear una família que no representi el que ella ha viscut. La Raquel ni s’ho planteja: ella té un amor impossible i viu la sexualitat com a alliberament del dolor. No penso que cap sigui ni millor ni pitjor que l’altra.

—Així i tot, aquesta manera de ser de la Raquel fa que, quan és adulta, el menyspreu per part de la mare encara sigui més gran.
—Totalment. Ella és una persona que està en un cercle viciós de maltractar-se a ella mateixa. I hi ha molt de judici de valor per part del seu entorn sobre la vida que escull. La seva germana, en canvi, està molt connectada amb la seva essència, no jutja, no compara, la protegeix, perquè és molt conscient de les diferències.

—Diríeu que els judicis són tan sols cosa de la Núria, la mare? Perquè apareixen tangencials: també provenen del cunyat o de la Laura, a vegades.
—Del seu cunyat, per descomptat. També de la Laura, molt breument. La Raquel té cinquanta-tres anys, la meva edat. Als anys vuitanta i noranta, quan ella era jove, les noies que vivien la seva sexualitat eren unes meuques. Per als nois era normal. En aquells temps, hi havia tot de judici. Potser de part de la Laura també, perquè ho ha après, però per sobre de tot, la protegeix.

—Hi ha un moment molt petit de l’obra en què en Toni diu a la Raquel que es fixi que potser les seves nebodes també comencen a viure la seva sexualitat, i això la sorprèn. Hi ha un cercle que es repeteix, diríeu?
—Sí, això és una cosa que m’ha passat com a mare. Els meus fills, a vegades, encara els veig petits, però ja no ho són. La gran diferència intergeneracional sobre la sexualitat quan s’és jove és que nosaltres amagàvem i enganyàvem els pares per poder sortir. Això ja no es fa.

—I a banda de fonamentar les relacions de la novel·la en la culpa, hi ha una altra part molt bonica: la d’estimar-se per sobre de tot. Això es veu en la Laura i la Raquel, però també en la Raquel i en Toni. Quin diríeu que és el paper de l’amistat al llibre?
—La novel·la parla, sobretot, de l’amistat entre dues germanes, que és molt diferent. Però l’amistat, encara que tinguis només un bon amic o una bona amiga a la vida, és imprescindible. I en Toni és aquella persona. De fet, a l’inici de la seva relació tenen una atracció brutal perquè són dues ànimes turmentades. Després, és en Toni qui aconsella la Raquel d’anar a teràpia. Ell l’acompanya sempre i segurament sap més coses d’ella que ella mateixa. Al final, els vincles d’amistat són igual d’importants que els familiars o més, i poden estar molt condicionats pel vincle familiar que tens. En Toni és un salvavides, tota la vida de la Raquel, el seu pal de paller.

—Finalment, les nenes de la família, la Júlia i la Martina, són les agents involuntàries de tota redempció familiar. És la domesticitat i la familiaritat, el que fa que la Núria i la Raquel es reconciliïn?
—La Raquel se sent obligada a fer un canvi. De fet, la mort de la germana –això no és espòiler!– li canvia la vida. Hi ha un moment de lucidesa en què entén per què ella ha estat l’escollida per fer-se càrrec de la vida de la Laura. Durant el llibre, ella té molts dubtes, però finalment posa davant les seves nebodes perquè no es repeteixi la història familiar.

—El feminisme s’ha preguntat si el vincle, la domesticitat i l’entorn familiar atempten contra la llibertat de les dones. La representació literària d’aquests valors, que ara tornen a ser moda, pot ser antifeminista?
—Jo sóc del parer que els humans naixem totalment dependents d’una persona el primer any de vida. Un humà realment necessita que el portin, no es pot moure, com una vaca o una cabra acabades de néixer. No penso que acompanyar sigui antifeminista. Passa que la societat ens ha venut un model de dona que és antifeminista. Per exemple, jo vaig voler viure una criança molt física quan treballava, i ostres, les dones no m’ajudaven. Però, així i tot, tots aquells moments amb el meu fill al meu pit no me’ls podrà prendre ningú.

—En canvi, a la novel·la sí que hi ha una bona criança sobre un vincle que, al principi, és molt problemàtic. Seria possible refer-lo sense les figures de la Júlia i la Martina?
—Ens podem girar contra la nostra situació o acceptar-la. Al final, la Raquel i la Núria surten de la seva zona de confort per millorar la situació. Cap de les dues ho hauria fet sense la Júlia i la Martina, però totes dues són dones i senten aquest instint de protecció que comporta la maternitat.

—Parlem ara d’Ester Invernon. Veniu de fer una trilogia de gran èxit de vendes. Com va ser el procés d’escriure aquesta novel·la?
—És la novel·la que més m’ha costat d’escriure. Paral·lelament a la redacció del manuscrit, anava a teràpia i hi havia dies que eren duríssims. A mi m’agrada parlar del que anomeno les altres violències, que hem viscut la meva generació i les anteriors: el silenci com a violència. Va ser a la meva primera teràpia que em vaig adonar que jo era amb el meu fill com el meu pare havia estat amb mi. La psicòloga em va dir: “És que tu vas perdonar el teu pare, però no t’has perdonat a tu.” He connectat amb aquest moment durant la redacció del manuscrit.

—Vau estudiar moda, però va ser el 2020 quan vau començar a escriure. D’on prové aquest impuls?
—A mi sempre m’ha agradat escriure. Llegir és la meva passió més gran. Un dia, quan els nens ja eren més grans, el meu home em va regalar unes classes d’escriptura creativa. Ho va fer quan jo començava a estar malament. Allà vaig perdre la por de ser llegida. Un dia vaig dir al meu fill gran: “Max, a mi de vegades no m’agrada el que faig i m’aguanto.” Aquella va ser la nit que ho va canviar tot. No vaig dormir. Pensava: “Com li he pogut dir això?” Al sector de la moda ràpida, en un any es fan moltes coses. Jo em vaig dir: “D’aquí a un any publicaré la meva primera novel·la.” Aquest any, el meu nou salvavides, em va dur a l’únic camí disponible: l’autoedició.

—La gent que veniu de l’autoedició teniu una actitud més proactiva?
—Segurament. També influeix el meu bagatge dins el món de l’empresa: un sector dur, el tèxtil. Jo deia als meus fills: “Anar a treballar ha de ser l’hora del pati.” Quan va deixar de ser així per a mi és quan em vaig dir que havia de fer alguna cosa, perquè encara quedaven molts anys de vida laboral.

—I creieu que, a banda de la qualitat literària, vau tenir sort de vendre o va influir aquesta experiència laboral en l’empresa?
—He estat proveïdora de l’empresa més gran de la moda d’aquest país i això és una escola de vida: a mi em va portar a picar molta pedra. Jo, en essència, sóc venedora. Tot i haver estudiat màrqueting tota la carrera, vaig decidir de fer unes classes sobre vendre llibres i vaig descobrir el concepte bookstagram. Vaig regalar molts llibres a persones que els ressenyen, influenciadors de llibres. Per sempre més estaran en els meus agraïments, em van ajudar moltíssim.

—I com a primícia… Dèieu que escrivíeu un llibre sobre la menopausa. Hi ha alguna coseta que ens pugueu dir?
—A Ningú ens va dir que seria fàcil parlava de la menopausa, perquè les protagonistes són tres amigues de cinquanta anys. Fa quatre anys d’ençà que el vaig escriure, i no tenia cap símptoma. De fet, vaig aprofundir en aquest tema parlant amb amigues. Tot estava totalment silenciat. Ara tinc tots els símptomes. Després de tu és una novel·la molt fosca; m’ha fet patir molt. I ara vull intentar fer riure. La nova novel·la és el diari d’una persona que està en menopausa i a qui se li desmunta la vida. Però també és una dona que es refà, com sempre fan les meves protagonistes.

—Una cosa que és molt interessant de la vostra literatura és que parleu de dones que són madures. Pot ser que aquesta sigui una de les claus de l’èxit que teniu?
—Els lectors parlen de la proximitat i senzillesa dels personatges, que, dins la seva complexitat, són molt quotidians. Les històries les pots extrapolar a la teva vida. També volia reivindicar les dones d’edat. Abans, les dones madures deixàvem de ser protagonistes. Afortunadament, som aquestes dones les qui ho anem canviant, des de dins. Sempre és des de dins.