14.07.2026 - 21:40
L’acomiadament d’una treballadora d’Aticco per haver parlat català a la feina concentra una part obscena del règim lingüístic real que pateix aquest país. Segons la denúncia, la carta d’acomiadament retreia a la treballadora haver iniciat converses en català, haver mantingut el català en comunicacions professionals i haver tingut la resposta automàtica de correu en català i anglès. És a dir: la llengua pròpia de Barcelona, oficial a Catalunya i protegida per la llei, convertida en indici contra qui l’exerceix.
El punt intolerable és aquest: una empresa situada a Barcelona tracta el català com una conducta laboral censurable. La llengua pròpia del país queda reduïda a una incomoditat empresarial.
Joan Fuster va escriure: “Estem farts d’haver de demanar perdó per existir.” Existir, en aquest cas, vol dir parlar català sense haver de demanar permís. Vol dir que la llengua pròpia no sigui tractada com una molèstia al lloc de feina. Vol dir poder treballar en català sense pagar-ne cap preu.
La discriminació lingüística contemporània sovint adopta el llenguatge de la gestió: “millor en castellà”, “així ens entenem tots”, “som una empresa internacional”, “la gent no t’entén”. Presentada com a eficiència, imposa una jerarquia. El resultat és clar: el català queda arraconat, vigilat i obligat a justificar-se.
Aticco representa una forma especialment crua d’aquesta jerarquia. Una empresa que creix amb Barcelona, que s’aprofita del prestigi, el talent i la centralitat econòmica de la ciutat, no pot tractar la llengua pròpia d’aquesta ciutat com una nosa al seu centre de treball. No es pot fer negoci amb un territori i arraconar-ne la llengua.
La treballadora hi va prestar serveis entre el maig del 2025 i el febrer del 2026 com a responsable d’un espai de cotreball al Barri Gòtic. Segons la denúncia, va rebre instruccions i recriminacions perquè deixés d’usar el català en comunicacions professionals, fins al punt que se li hauria dit que “la llengua oficial d’Aticco és el castellà”. També s’ha denunciat que una responsable li va retreure l’ús del català a la recepció amb l’argument que “la gent no t’entén”. En canvi, la treballadora sosté que cap client no li havia retret mai haver parlat català.
La gravetat del cas està en l’abús de poder. En una relació laboral, les indicacions d’un superior tenen conseqüències. Per això, pressionar una treballadora perquè deixi d’usar el català no és una qüestió de preferència comunicativa, sinó una forma de disciplina empresarial.
El cas s’inscriu en una realitat més àmplia. Entre el 2020 i el 2026, la Plataforma per la Llengua ha registrat 59 casos de discriminació lingüística en l’entorn laboral, sobretot a Catalunya. Les dades mostren una evolució ascendent: 3 casos el 2020, 14 el 2024, 15 el 2025 i 8 el 2026. L’entitat sosté que la realitat és encara més greu, perquè molts casos no s’arriben a denunciar.
Aquesta infradenúncia té una explicació evident: la por. Moltes persones callen per protegir el lloc de feina, evitar un procés llarg o no quedar marcades dins el sector. El silenci, en aquests casos, no indica absència de discriminació: és conseqüència de la desigualtat de poder.
El català té empara legal. L’Estatut dels Treballadors prohibeix la discriminació per raó de llengua; la llei 15/2022, d’igualtat de tracte, la protegeix, i la normativa sancionadora considera molt greus les decisions empresarials discriminatòries. El problema no és l’absència de normes. El problema és la impunitat.
Per això la resposta ha de ser contundent: inspecció d’ofici, sanció i reparació. Els sindicats han de tractar la discriminació lingüística com una qüestió laboral de primer ordre. I cap empresa que vulneri drets lingüístics no hauria de rebre diners públics sense conseqüències.
El cas també parla del model de Barcelona. Massa empreses invoquen l’obertura internacional per convertir el català en prescindible dins la mateixa ciutat que els dóna mercat, talent i prestigi. Però el cosmopolitisme real no exigeix que la llengua del país desaparegui. Desplaçar el català no és modernitat: és subordinació lingüística.
El català a la feina és una qüestió de dignitat col·lectiva. Pressionar una treballadora perquè canviï de llengua no afecta només una persona: fixa un precedent. Si parlar català pot aparèixer en una carta d’acomiadament, qualsevol parlant entén el missatge.
Aquesta humiliació s’ha d’acabar. El català no ha d’entrar de puntetes als centres de treball. Hi ha de ser amb la normalitat que correspon a una llengua oficial i pròpia del país. Sense permís, sense disculpa i sense cap deute de gratitud envers qui el tolera.
“Estem farts d’haver de demanar perdó per existir”, deia Fuster. En l’àmbit laboral, la frase apunta al nucli del conflicte: cap treballador no ha de pagar cap preu pel fet de parlar català. Qui ho penalitzi, n’ha de respondre.
Parlar català a la feina és un dret. Penalitzar-lo és discriminació. Convertir-lo en retret professional és una agressió política amb forma de decisió laboral. I si volem un país respectat, la normalitat no pot ser demanar perdó: ha de ser poder existir en català.
