Moment de la marxa pel clima celebrada a Madrid el 6 de desembre de 2019. Des del pont Enrique de la Mata Gorostizaga es va penjar un cartell en anglès que deia: «Només vuit anys fins 1,5 ºC. Com us atreviu?». / John Englart

Què pensarien si jo fora el seu company de treball i els diguera que hi ha un incendi a l’edifici, però em veren continuar amb la meua feina com si res? Probablement, que tracte de gastar-los una broma (sense massa gràcia), o que em calen un parell de cafès més, per tal d’acabar-me de despertar. I també estic segur que, a la pròxima vegada que jo donara alguna alerta, no se’n refiarien massa. Que no li atorgarien importància, perquè segurament –pensarien– deu ser alguna alerta sense fonament, de nou.

Amb el canvi sobtat de canvi climàtic per emergència climàtica en la terminologia emprada en els mitjans de comunicació, però també en moltes institucions, s’ha volgut fer un pas endavant a l’hora de comunicar què suposa l’escalfament global. Vestir-lo amb la dimensió temporal adequada. Vista la nostra lentíssima i poc ambiciosa reacció, calia provar noves estratègies, i les paraules importen. Per exemple, escalfament global té més ganxo emocional que canvi climàtic, segons diferents estudis. Ara, tot i que la intenció era bona i naix d’una reflexió crítica del món del periodisme i la comunicació ambiental, la incorporació de la paraula emergència genera dos problemes complexos de resoldre.

El primer és purament comunicatiu. El procés que provoca aquesta urgència és i serà sempre un canvi al clima. L’emergència climàtica és la dimensió humana, civilitzatòria, allò que es deriva de la pujada rapidíssima de les temperatures. Però no són sinònims, i es corre el perill, com ja va passar quan es va popularitzar canvi davant d’escalfament, que certs sectors hi vegen una estratègia quasi de màrqueting, com si es tractara d’ocultar les inconsistències científiques. Cal atiar la presa de consciència social, però no podem desentendre’ns de la divulgació científica.

El segon és més greu, i té a veure amb l’exemple que he posat al principi. Declarem l’emergència a països, autonomies i ciutats: d’acord. Perfecte. I ara? No hi ha hagut cap govern que haja pres mesures dràstiques enfront del canvi climàtic una vegada declarada l’emergència. De què val, doncs? Per a què ho han fet? La banalització de l’emergència climàtica comportarà, com a la faula d’Esop, que ningú faça cas quan cridem «Que ve el llop!». Això de fer una declaració institucional no ens serveix, i la manca d’accions el que transmet és que, en el fons, això de l’emergència climàtica és postureig (obras son amores y no buenas razones). Que ens importa fer-nos la foto, quedar bé, pujar-nos a l’onada de sensibilitat pel medi ambient, però, ai!, actuar és complicat: demana renúncies, obliga a pactar i també a enemistar-se. Però o l’emergència basteix un nou marc que possibilite accions disruptives en temps rècord o no és emergència.

Aquesta dissonància entre el que diem i el que fem s’ha plasmat en la COP25 de Madrid com enlloc. Allà, després d’un any sencer de mobilitzacions pel clima, s’hi esperava un acord ambiciós, per bé que el calendari assenyalava la cimera de Glasgow, al 2020, com el moment en què es definirien les regles de l’acord de París. Però… de veres podem esperar un any sencer si estem en una emergència? Si mes rere mes batem rècords de temperatures, i cada informe que es publica sobre canvi climàtic evidencia que és un procés present, real i en acceleració permanent… ens podem permetre catorze dies de xerrameca improductiva (esponsoritzada, això sí, per les grans empreses energètiques)? Sembla evident que no.

Llig l’article complet en la web de Mètode.

Andreu Escrivà i Garcia. Tècnic ambiental i divulgador científic (València).

Què és Mètode?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.