26.08.2026 - 21:40
|
Actualització: 26.08.2026 - 21:42
El Barça ha suspès l’homenatge a la selecció espanyola que s’havia de fer avui al Camp Nou i Joan Laporta ha demanat que el partit amb l’Athletic servisca perquè “els culers i els catalans puguem anar amb l’estelada sense que corri perill la nostra integritat física”. Ho diré sense circumloquis: molt ben fet. El Barça no ha esperat que la polèmica per l’agressió d’Elx s’apagara tota sola i ha fet un pas decidit i valent, sabent el preu que això té a Madrid i a les Espanyes. Espere que ningú no li’n reste mèrit.
Però, per a entendre on som, cal recordar què hi ha al fons de tot plegat. Diumenge, a Elx, uns quants agents de la policia espanyola van decidir, tot solets, que unes teles no podien entrar a l’estadi. Les van requisar. I quan un noi va protestar per allò que feien, el van tirar a terra com salvatges, li van pegar i encara li van clavar un cop de colze criminal a la cara quan ja el tenien immobilitzat. L’estelada és una bandera perfectament legal –Guillem Soler ho explica de manera rotunda en aquest article. Ho era diumenge i ho continua essent avui. Va ser aquell agent qui va decidir, tot sol, que aquell tros de roba no era correcte, i que ell havia d’exercir la violència contra algú que el desplegava. I ací, en el seu gest, hi ha la frontera que separa un símbol d’un dret. Quan una bandera deixa de ser només una bandera.
Fa poc més d’una setmana, Blanca Garcia-Oliver va publicar un article esplèndid que recuperava el Joan Fuster més esmolat, aquell que desconfiava de la litúrgia patriòtica i del recompte de balcons. Hi estic del tot d’acord. El futur del país –això és evident i ho hem après de sobres– no es juga a València, ni a Barcelona ni enlloc segons la quantitat de banderes penjades o exhibides, sinó en la transmissió de la llengua, en l’escola, en la universitat, en els centres de treball i en la capacitat de generar riquesa i igualtat, d’incorporar gent nova a la causa sense demanar-li els cognoms ni que canvie la direcció de les pregàries. És cert: un país adult no es mesura pel volum dels visques. Però és justament perquè hi estic plenament d’acord, que crec que convé de dir què serà i què no serà allò que viurem avui al vespre al Camp Nou.
Cap al 1760, el general Pasquale Paoli va manar de canviar la bandera de Còrsega. Com explicava ahir en aquesta pissarreta, la bena que a la bandera original tapava els ulls del cap de moro la va fer pujar fins al front. I ho va justificar així: “Els corsos volen veure-hi clar. La llibertat ha de caminar amb la torxa de la filosofia.” Amb un sol gest de dibuixant, el pare de la pàtria corsa va convertir un emblema que havia estat d’esclavatge en un emblema de ciutadania: en nom de la lucidesa, no pas del fervor.
He vist i he viscut situacions semblants moltes vegades. L’any passat vaig tenir la sort de sopar una nit amb Inaxio Kortabarria, el mític capità de la Reial Societat que va saltar a San Mamés portant, amb el capità de l’Athletic José Ángel Iribar, una ikurriña. Era el desembre del 1976 i aquella tela estava prohibida. Podien haver acabat tots dos a la presó, però la realitat és que el seu gest valent va galvanitzar la societat basca i va conduir, tan sols quaranta dies després, a la legalització de la bandera. Escoltar-lo contar com ho van fer i què va representar l’emocionava a ell encara ara, i em va emocionar a mi.
Em va emocionar perquè ja fa temps que vaig entendre que una bandera no és mai només un tros de tela i prou quan te la prenen de les mans i pretenen que no l’enarbores. És aleshores, en aquell mateix moment, que deixa de ser un adorn, simple percalina, i passa a ser la mesura exacta de la teua llibertat. Ja fa unes quantes dècades d’això, però encara recorde amb emoció com milers d’estonians pujaven al turó de la capital per veure la tricolor, prohibida fins aquell dia, onejant al cel de Tallinn sobre la torre de Pikk Hermann. Ploraven perquè aquells colors els havien estat prohibits durant dècades, però sobretot perquè, per fi, veure’ls els permetia de somniar un futur millor, aquest que efectivament tenen avui. M’hi vaig passar hores, assegut en un banc, simplement veient-los passar, i vaig entendre que guanyarien. Tard o d’hora, però guanyarien. La manera com miraven aquella tricolor ho deia tot, d’ells.
No m’enganye: cap color no ha salvat mai ningú tot sol. Cap bandera no ha arreglat mai res. Però les estelades, les ikurriñes, les tricolors estonianes, les banderes de l’arc de Sant Martí, les palestines i les corses, les creus de Sant Andreu escoceses i les mil i una versions de la wiphala indígena americana, quan ixen al carrer, serveixen per a comptar-nos. I comptar-nos no és una cerimònia: és una informació. És saber, només mirant al voltant –per exemple, en un estadi avui a la nit– que allò que ens volien prendre diumenge a Elx, allò que van prendre a un xicot que mereix tot el nostre suport i agraïment per la dignitat que va mostrar, aquella tela decorada amb un estel, no és una excentricitat privada, un caprici, una simple decoració, sinó que és una cosa que representa exactament allò que volem per al nostre país milions de persones, persones que ni tan sols coneixes en el dia a dia, però amb qui pots compartir anhels, esperances i ganes de lluitar.
Estic segur que avui hi haurà milers d’estelades al Camp Nou. Milers de banderes amb aquell estel que, per cert, vam manllevar a Cuba, agafant-lo d’un altre poble que també volia deixar de ser una província d’Espanya i que ho va aconseguir. Fer-les onejar i que les veja tothom, exaltar l’estelada, no serà un gest banal. Avui serà, ni més ni menys, establir un fet: recordar a tothom que allò que va passar diumenge a Elx ni és normal ni acceptarem mai que ho siga. I això no és ni fervor ni sensibleria. Això és, ras i curt, veure-hi clar i actuar com cal.
