Josep Maria Esquirol (1963) és un dels filòsofs catalans més llegits. Ara acaba de publicar l’obra Humà, més humà (Quaderns Crema), després del molt premiat La resistència íntima i La penúltima bondat. Esquirol també forma part d‘Aporia, que lliga la filosofia amb la psiquiatria, i és professor de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona. Viu a Sant Joan de Mediona des del 2003, aviat farà vint anys. És un habitant més de la Catalunya Ciutat. VilaWeb va entrevistar el senyor Esquirol via Zoom fa dos dies per parlar del seu darrer llibre, però també d’Aporia, les seves influències i els seus orígens.

A què es dedicava la vostra mare?
—La meva mare feia les feines de casa i ajudava el meu pare. El meu pare tenia una carnisseria. Quan jo era molt petit, teníem ramat de bens. El meu avi era pastor, el meu pare venia carn. Tot això, a Sant Joan de Mediona. És al final del Penedès, quan ja comença a haver-hi una mica de muntanya, i enllaça amb l’Anoia.

D’on us ve la filosofia?
—Filòsofs ho som tots. La filosofia no és altra cosa que la saviesa, que el pensament. I tots pensem. Hi ha persones sàvies i reflexives que no han estudiat res, i persones que tenen molts títols però una enorme confusió. Responent ja més concretament a la pregunta, a mi em va passar el que acostuma a passar: quan es té un bon professor de Filosofia al batxillerat et quedes mig tocat i amb la invitació a seguir aquest camí. Jo en vaig tenir un de bo al BUP, a Capellades, i un de bo al COU, a l’institut Pere Vives d’Igualada. El seu testimoni personal em va arribar molt, tot i que m’anaven molt bé les matemàtiques i volia fer física. Em va marcar. El professor de COU es deia Àngel. I ho va ser: va ser un missatger.

Formeu part d’Aporia, que lliga filosofia i psiquiatria. Quin és el lligam?
—Per sintetitzar diré que això que faig jo és una mena d’antropologia filosòfica. Un esforç per comprendre la situació humana fonamental; una proposta filosòfica sobre la condició humana. I des de fa uns quants anys, anem constatant que aquesta mena de filosofia que fem resulta suggestiva i beneficiosa per a l’àmbit mèdic. En particular, per a la psiquiatria. Ara ja tenim projectes amb finançament públic i convenis entre la universitat i institucions sanitàries, com ara la Fundació Hospitalària Pere Clavé, que van en aquesta línia de relació entre filosofia i la salut mental.

I com els ajuda, als metges?
—En la proposta filosòfica que desenvolupo hi ha una articulació de conceptes i de paraules com ara “intempèrie”, “bondat”, “generació” (de crear), “ajuntament” (de juntura), “indiferència”, “respecte”… Aquesta articulació ajuda a entendre’ns millor a nosaltres mateixos, aquí, sobre la terra, sota el sol, en un cert sentit, a la intempèrie, i en la necessitat de fer el gest d’empara, de reunió, de casament. Comprendre millor la situació deu fer que des del punt de vista mèdic es puguin reforçar certs consells o certes orientacions que, per exemple, hom pot donar a una persona deprimida. És en aquest sentit que entenc que una filosofia pot ser més beneficiosa que d’altres a l’hora d’orientar la pràctica assistencial. Anomeno aquesta proposta “filosofia de la proximitat” i així com comença a tenir el seu ressò en el món mèdic, espero que també en tingui aviat en el pedagògic.

Per què us heu interessat en la filosofia contemporània, i no en els clàssics?
—Va com va. Et submergeixes en el món dels llibres, i vas fent amistats, amb lectures que et resulten molt colpidores. Els autors que més m’han interpel·lat i més m’han influït són contemporanis, sobretot dos: Emmanuel Lévinas i Jan Patočka, deixeble de Husserl i de Heidegger que va viure a Praga. A Txecoslovàquia, va muntar un moviment de resistència als anys setanta: Carta 77, de defensa dels drets humans. Alguns dels personatges rellevants en la transició cap a la democràcia es van formar amb ell. I en particular, Václav Havel. El pensament no és qüestió de quatre discussions academicistes. El millor pensament també acostuma a tenir fecunditat política i social.

En el llibre Humà, més humà (Quaderns Crema) defugiu precisament de les discussions academicistes. I de l’excés d’intel·lectualisme. Per exemple, l’error de buscar sempre la novetat. El pensament, la idea nova. Dieu no, el fet important és la repetició.

—Per mi, sí. De vegades hi ha coses noves molt valuoses. No ho negaré pas. Ara bé, com que vivim en una època de retòrica excessiva sobre el tema de la innovació, crec que és sensat posar-hi contrapès. I mostrar que hi ha repeticions que són molt necessàries. I que repetir no vol dir ser sempre al mateix lloc. Vol dir aprofundir una vegada, i una altra, i una altra en les coses de més interès existencial i sobre les quals no hi haurà mai un domini, sinó, en el millor dels casos, una aproximació constant.

Parleu de la idea de desexplicar.
—Quan dic això, penso en la proliferació de discursos sobre l’humà que hi ha hagut les últimes dècades en el món acadèmic. Hi ha un pilot de disciplines sociològiques, de ciència política, d’antropologia cultural, etc., que en parlen. I la paradoxa és aquesta: no hi havia hagut mai tanta producció acadèmica sobre l’humà, i no ens hem entès mai menys que ara. Potser hauríem de retrocedir una mica, aturar tanta verbositat, despullar-nos de tanta xerrameca i, més lleugers d’equipatge, concentrar-nos un altre cop en l’essencial. Tornar a pensar en el més profund. I fer-ho de manera austera.

L’entrada dels robots i les màquines explica aquesta obsessió per allò que és humà? Ni que sigui per comparar, o contraposar, màquina i humà?
—Els robots, i això que s’anomena intel·ligència artificial, és quelcom espectacular i, certament, influeix en la imatge que, actualment, nosaltres ens fem de nosaltres mateixos. Ara, aquí hi ha molta confusió.

Per exemple?
—Per exemple, es pot parlar d’Intel·ligència Artificial? Crec que no. Dóna peu a confusió. La intel·ligència aquí s’identifica amb la informatització, la computació, l’emmagatzematge de dades i d’operacions. Un programa informàtic guanya una partida d’escacs al campió del món. Admirable. No té secret, però és admirable. Però això és intel·ligència? Crec que no. La intel·ligència no és tan sols ni principalment operació, com ara dos i dos igual a quatre. La intel·ligència no és computació i prou. La intel·ligència és una mena de claredat inexplicable i una mena de calidesa encara més inexplicable. Una persona sàvia és a la vegada una persona càlida. La claredat i la calidesa són metàfores adients d’això que anomenem el més específicament humà. Això no té res a veure amb el programa dels escacs, que no participa ni participarà d’aquesta claredat, ni d’aquesta calidesa. Per això les imatges que sobresurten de l’humà tenen a veure amb el cor. Alguns pensadors han parlat de la intel·ligència cordial. Intel·ligència del cor.

Teniu un capítol dedicat als noms propis. Josep Maria, Clara, Miquel.
—La importància no rau en el nom. Vull fer veure que el nom és una pista, un fil que ens duu cap al més important. I què és el més important? Cadascú. Cada algú. Cada persona. Tot i que utilitzem termes abstractes que es reuneixen en conjunts –humanitat, gènere humà, població, ciutadania, societat…– continua essent el cas que el més real i vertader és el més concret, és a dir, l’Andreu, el Josep, la Clara, la Maria… No fos cas que ho oblidéssim. Totes les abstraccions es construeixen a partir d’aquestes realitats concretes, i en són deutores. Vet aquí, doncs: el nom propi és la millor manera d’acostar-se al més real; el nom és la millor pista, l’indici més revelador del concret.

El llibre l’organitzeu per capítols que semblen el començament d’una conversa: “Com et dius?”, “D’on véns?”
—En tota la proposta filosòfica que vaig articulant faig l’opció molt intencionada de fer servir llenguatge col·loquial. No és una concessió de cara a la divulgació. Ho faig perquè el llenguatge col·loquial és el més ric. Això no significa que també pugui emprar, algunes vegades, paraules més tècniques, més acadèmiques. Però miro de no abusar-ne. Aquesta vegada he vist que posar preguntes que formen part de la vida quotidiana (“com et dius?”, “d’on véns?”) pot ser una bona porta d’entrada cap a temes molt nuclears. Són qüestions col·loquials que, de manera inesperada i sorprenent, et duen cap a les qüestions filosòfiques més fondes.

Viviu a Sant Joan de Mediona. Treballeu a la Universitat de Barcelona. Sou la Catalunya Ciutat.
—Sí que la veig, aquesta idea, la de no fer una contraposició entre la ciutat i el camp, entre la vida urbana i la vida rural. Sobretot, perquè el país està força ben connectat. Pots viure en un poble i tenir una relació intensa amb la ciutat. Jo mateix dono classes a la universitat, però, per a la vida d’estudi, un lloc més oxigenat i tranquil m’ajuda. Catalunya és com una ciutat ampla, amb zones més denses i d’altres més esponjades; unes més ràpides, i unes altres un pèl més lentes… La diferència ajuda a enriquir la vida, i que Catalunya sigui un país de diferències és una sort. Som afortunats de poder viure-hi.

Res més a afegir?
—Que no publico gaire, i quan ho faig miro que hi hagi maduresa i que sigui ben escrit. Ara m’interessa compartir el fruit d’aquesta escriptura. Amb aquest tipus d’entrevista, més que la promoció d’un llibre, vull compartir un camí de pensament, que és un camí de vida.

Podeu comprar Humà, més humà a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.