Barcelona, 4 de desembre de 2019 (fotografia: Mercè Ibarz).

El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Han caigut les fulles, per fi. Tapen el paviment, les rajoles i els panots que les esperen des de l’octubre. Plou, també, que ja tocava. Tot l’any que no estic gens disposada a admirar els colors dels arbres ni de les fulles ni de res que campi pel paisatge. Ni quan he anat per carreteres del nord Pirineus enllà, ni quan hi he arribat ni quan n’he tornat, menys encara quan he anat pels Monegres ni pel Cinca, ni ben poc quan he vist des del tren l’horta valenciana. Sequera, només hi he vist sequera, només s’hi veu sequera.

Si en el clima i el paisatge la persona es descobreix a si mateixa, a fe que anem bé, no vull ni pensar-ho. Perquè m’ho crec, això, no és pas cap metàfora reversible. No, no és que el clima i el paisatge siguin una representació del nostre ànim, i ca. El primer és el primer: pel clima i pel paisatge pots saber qui ets, cadascú. O no saber-ho.

El clima i el paisatge no són cap imatge que puguem donar-li la volta per fer-li dir una cosa i la contrària, no pas. Només són imatges metafòriques, en canvi, per a parlar d’altres qüestions que poc tenen a veure amb la realitat material i fins la immaterial del clima i del paisatge. El paisatge mediàtic, per exemple. El clima social, un altre exemple. Anem pel primer, el paisatge mediàtic.

No tinc més remei: quan acabo de fotografiar les fulles a terra dels carrers al voltant de casa, m’arriba un missatge que al seu torn en transporta un altre que ve de Twitter (no en gasto, però si ho fes seguiria aquest home). L’escriu un catedràtic acreditat de la Universitat de Tours, de Civilització Espanyola Contemporània, del Departament de Dret, Jorge Cagiao. L’home es pregunta, retòricament, fórmula que pot combinar elegància, èmfasi i alhora precisió, com és ací el cas, si és que els mitjans d’esquerres (‘¿Funciona así la cosa en un medio de izq?’) et tanquen la porta si critiques les seves estrelles, les seves firmes privilegiades. Gallec, nascut el 1976, bon coneixedor de la present batalla constitucional espanyola, del procés, dels nacionalismes contemporanis, col·laborador d’aquesta casa (dos articles el 2016, res més des de llavors), fa una pregunta que no sé si és ingènua o què.

Que li ho pregunti a Chomsky, per posar l’exemple més evident de què has de fer per publicar coses contra corrent. Ho ha dit sempre: sense la premsa de dretes no hauria pogut fer-ho, ni ell ni tota la seva xarxa grandiosa de corresponsals i col·laboradors. És allò clàssic: la dreta té interessos (en aquest cas, Chomsky aporta lectors, compradors de premsa, augmenta els clics), l’esquerra té la seva veritat i prou.

Passem per alt, vinga, si les denominacions ‘dreta’ i ‘esquerra’ serveixen de gran cosa quan parlem de política. Són només imatges, unes altres imatges que, com el clima i el paisatge, no es corresponen amb la seva realitat material sinó que serveixen per a parlar d’altres coses. Del paisatge mediàtic, com ara. L’esquerra té la seva veritat i prou: reserva menys espai, per no dir que gens, a la dissidència, ni que sigui la pròpia, ni que sigui ‘d’esquerres’, que no sé si és el cas del professor Cagiao ni importa gaire.

Sobre criticar l’estrella del mitjà que t’acollia i ves per on ara fa l’orni i no et publica l’article que t’havia acceptat i no fa més que donar-te allargues. Sí, potser això és més nou en la meva experiència, potser sí que ho he vist menys. Però tampoc no em sorprèn. Cert que ho he vist més en el camp literari nostrat, que vigila qui critiques i què dius perquè la gent que està al cas deixarà de veure’t, no sigui que en surtin empestats, de la teva companyia i no diguem si difonen alguna cosa que has escrit. La solució és: no existeixes, no dius res de què es pugui parlar en el debat públic. El camí que va de l’un paisatge a l’altre, del literari al mediàtic, se m’escapa, no sé com ha anat. Hi pensaré.

La independència de criteri no fa gràcia, però això no ho és tot: espanta que siguis imprevisible i no se sàpiga –no sàpiguen els controladors– per on sortiràs.

Més paisatge mediàtic. Dijous a ‘Els matins’, Lídia Heredia entrevista per telèfon un jove –per la veu– que no s’identifica i que representa el col·lectiu dels talls a la Meridiana, que fa gairebé dos mesos que van, cada nit, nit rere nit. El jove s’explica bé, sense esbufecs ni atabalaments, i deixa dites unes quantes coses ben clares per a qui les vulgui entendre. L’Heredia té tres col·legues periodistes a taula, els tertulians fixos del dijous. Dos d’ells, una dona i un home, dirigeixen diaris. Ni l’una ni l’altre no comenten ni diuen res sobre el que acabem de sentir ni sobre la persistència dels talls de la Meridiana. El tercer periodista fa un comentari neutre (ja no dirigeix la delegació barcelonina que havia muntat) i s’acull a la tònica que tots els qui entrem i sortim de la ciutat coneixem i que el jove meridià ha descrit així: ‘Canvis de recorregut’, què hi vols fer.

Han caigut les fulles, sí. El vent i la pluja les han ajudat, han tombat la sequera. Per un moment, no gaire. El clima i el paisatge mediàtics, poc que ho noten.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.