L’esperança entra per la Diagonal

  • Crònica de l'arribada d'una de les Marxes per la Llibertat a Barcelona

VilaWeb
Avinguda Diagonal de Barcelona, avui a migdia (Foto: Adiva Koenigsberg)
Andreu Barnils Adiva Koenigsberg (fotografies)
18.10.2019 - 18:50
Actualització: 18.10.2019 - 19:03

‘Mai més entraran tancs per la Diagonal! Mai més! Avui hi entren tractors i la gent de la Marxa per la Llibertat! Benvinguts a Barcelona!’, cridaven els voluntaris des de la megafonia. Eren, encara no, les dues del migdia, i a l’altura del palau de Congressos s’albiraven els primers caminadors de la columna Tarragona-Tàrrega. Fins a les quatre de la tarda no va parar d’arribar gent, en una de les cinc entrades monstre a la ciutat de Barcelona, que la gent s’ha sumat a la crida a la vaga general i a la protesta contra les sentències als presoners polítics d’una manera multitudinària. L’Hospital Sant Joan de Déu retallant-se a la muntanya, i la seu del RACC fent de porta d’entrada a una multitud enorme, pacífica i contundent. Com deia Ferran Civit, un dels diputats d’ERC que entrava caminant des de Martorell, ‘això d’avui són com dues Diades’. I era ben bé així. Les imatges d’una avinguda de la Diagonal plena a rebentar de gent de totes les edats, i d’un ambient festiu després de més de sis hores de caminada des de Martorell, o de tres dies des de Tarragona en els casos més extrems, no eren úniques: a la Meridiana i a Glòries, havia passat igual.

Però a la Diagonal, a la Diagonal s’hi afegia el simbolisme. L’any 1939 hi van entrar els tancs franquistes obrint pas als feixistes. I avui hi entraven els tractors obrint pas als independentistes… i a la seva esperança. Per què des de dilluns, paradoxalment, la militància independentista, tot i les sentències de nou anys a tretze de presó imposades al govern, viu els dies amb una barreja d’angoixa i esperança, en paraules de Ponsatí, la lúcida exiliada Clara Ponsatí. L’actitud ferma dels joves, barrejada amb la violència policíaca, impregnaven l’ambient d’avui, i dels dies que vindran.

Una de les cases de l’esperança és Jordi Ruau. 45 anys, pare de dos fills i militant des de fa més de vint anys de la Intersindical, un dels dos sindicats petitets que han convocat aquesta vaga tan reeixida: ‘Nosaltres hem convocat la vaga, sí, però avui hi ha gent de tot, aquí’, deia humilment aquest treballador de la fàbrica Male de l’Espluga de Francolí, a la Conca de Barberà, que ha caminat les set hores des de Martorell. Classe obrera catalana que va viure el desencant de son pare amb CCOO i UGT, els dos sindicats encara majoritaris, dominadors des del 78, i que avui no han convocat aquesta vaga general històrica, i amb qui Ruau es mostra crític. ‘No em sento representat ni per CCOO ni per UGT. A mon pare el van vendre, aquests dos. A mi no m’ho faran’, explica Riau, encarregat de portar una carreta elèctrica dins la fàbrica d’automoció on treballa. ‘Avui, quan plegui, cap a casa, que demà haurem de treballar.’

En aquesta jornada on els drets nacionals i els socials es barregen, s’impulsen i conflueixen, també hi ha Eloi Llorders, 32 anys, pastisser del forn Quatre Barres de la Ràpita que llueix cresta de punk. ‘La meva consciència m’ho demanava, sincerament, ser aquí. Ja està tot dit. No és qüestió d’independentisme, sinó de democràcia i drets humans i tenir una vida digna, i poder respirar tranquils’, deia després de sis hores caminant, també, des de Martorell. Riallers, els seus amics l’enregistraven mentre la premsa l’entrevistava, estrella per un dia, independentista des dels setze.

Jordi Riau. Més de 20 anys militant de la Intersindical-CSC.

L’ambient durant les més de dues hores d’entrada de gent ha estat alegre i combatiu, sense cap mena de plor per la sentència, sinó amb una força i esperança pels dies que vindran. ‘Ens en sortirem si collem; i si no, no’, diu un ADF de Vilafranca del Penedès de poques paraules, en David Marfil. Juntament amb la Meritxell, ja directament muda, i altres quatre o cinc conductors, porten els 4×4 que fan de cotxes escombra al final de la marxa, on ja només queden els escampats, els tardaners i tres amigues de la Palma de Cervelló: la Susanna Fort i les germanes Borràs, Imma i Gemma. Administrativa, botiguera d’herbolari i autònoma.

‘El meu pare va lluitar molt a les vagues de la Corberó i va lluitar molt davant dels grisos. Ara és una altra lluita i jo n’he agafat el relleu. I els nostres fills vénen darrere. I voldran millorar. En tinc un de 21 i un altre de 9. El de 21 és dels qui ho donaria tot. I sempre li dic calma, calma. Però si no ens entenen i no ens escolten, mare, és quan esclates, que em diu ell’, explica la Gemma, herborista, amb la barreja d’angoixa i esperança que descriu Ponsatí.

L’entrada per la Diagonal ja era un desert, perquè els manifestants ja feien via cap als Jardinets de Gràcia, on començava la manifestació, i els cotxes encara no havien arribat. Un guàrdia urbà solitari actualitzava la informació amb la central. I si un aixecava la mirada, veia la Diagonal plena a vessar d’independentistes, mentre els tractors començaven a girar cua, desfent el camí que havien obert hores abans en un dia de vaga general.

‘Tu ets premsa? Mira això d’aquí’, un darrer manifestant mostrava indignat el vídeo de policies espanyols pegant i humiliant un jove independentista a la Via Laietana de Barcelona. Però aquí dalt a la Diagonal s’ha complert la màxima que sense policia, no hi ha incidents.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any