Espanya, sense la màscara

  • «La diplomàcia catalana és molt consistent i fa anys que té el mateix capteniment: no demana res, però informa abundantment. I els governs prenen nota de tot allò que diu»

Vicent Partal
28.02.2017 - 22:00
Actualització: 01.03.2017 - 09:27
VilaWeb

Al punt on hem arribat, la decisió final sobre si Catalunya serà viable com a república independent o no gairebé depèn més de les capitals dels altres estats, de les cancelleries, que no pas de nosaltres ni d’Espanya. La incapacitat demostrada de l’estat espanyol per a encarar l’envit democràtic de Catalunya fa inevitable la proclamació de la independència, amb referèndum o sense. Amb referèndum, perquè si es convoca contra la voluntat del govern espanyol la victòria del sí és segura, car el vot no es dividirà entre els qui volen votar i els qui no. Sense referèndum, perquè si Madrid s’equivoca tant que fa un pas en fals justificarà que l’únic remei siga la DUI. Sobta que no ho vegen.

Així doncs, sense abandonar la batalla política, interna i a escala espanyola, ara tinc la sensació que el punt clau per als interessos de Catalunya ja és la política exterior. I molt especialment la percepció que els altres estats, sobretot els de la Unió Europea, tenen d’Espanya. Sobre això, cal que siguem conscients que l’ofensiva judicial de l’estat espanyol contra el parlament i el govern de Catalunya és l’errada més grossa que podien cometre.

Que la Generalitat manté relació amb els vint-i-set governs de la Unió és públic i notori. La majoria de contactes es fan al Palau de la Generalitat o, molt més discretament, als edificis de les ambaixades de Madrid. La diplomàcia catalana és molt consistent i fa anys que té el mateix capteniment: no demana res, però informa abundosament. I els governs prenen nota de tot allò que diu. Saben, per tant, les coses bàsiques. Han vist que això era un moviment popular, saben prou bé que el govern ha anat a remolc, entenen que la classe política catalana ha fet tot allò que ha calgut per a canalitzar-lo institucionalment i que els esforços per a dialogar amb Madrid han topat sempre amb una paret. Després cada estat pensarà o farà com crega convenient, però té la informació i sap de sobres què ha fet Catalunya.

Ara la judicialització descontrolada del procés i la guerra bruta confirmada en l’operació Catalunya dóna al govern una oportunitat immillorable: documentar-la per erosionar la posició espanyola i la seua credibilitat. Catalunya ara pot llevar la màscara a Espanya, d’una manera documentada.

Perquè en un estat europeu normal la policia no s’inventa proves contra un partit polític ni les filtra als diaris per fer mal, enmig d’una campanya electoral. I es pot demostrar que això ací ha passat. Perquè en un estat europeu normal la policia no forma unitats especials fora del control ordinari per perseguir adversaris del govern. I es pot demostrar que això ací ha passat. Perquè en un estat democràtic normal el ministre d’Interior vetlla per la seguretat i no conspira amb membres d’unes altres administracions contra càrrecs electes. I es pot demostrar que això ací passat. Perquè en un estat democràtic normal el govern no canvia els fiscals si tenen una opinió discrepant, fins a trobar aquell que siga dòcil i obedient. I es pot demostrar que això ací ha passat. Perquè en un estat democràtic normal ni el fiscal ni el president del tribunal, ni, encara menys, el president del Constitucional, no militen en el partit del govern. I es pot demostrar que això ací ha passat. Perquè en un estat democràtic normal els tribunals analitzen fets i no condemnen segons intencions, ni, naturalment, són ells que defineixen quines són aquestes intencions. I es pot demostrar que això ací ha passat. Perquè en un estat democràtic normal l’administració de justícia no suplanta ni, encara menys, invalida el debat polític. I es pot demostrar que això ací ha passat. Perquè en un estat democràtic normal no es persegueix la participació política. I es pot demostrar que això ací ha passat. Perquè en un estat democràtic normal un parlament elegit pel poble pot debatre allò que considere convenient i no n’amenacen la presidenta de tancar-la a la presó. I es pot demostrar que això ací ha passat.

Ha passat això i han passat moltes més coses, i més greus. La quantitat d’actes contraris a la normalitat democràtica que el govern espanyol ha fet i que es poden demostrar d’una manera fefaent és impressionant. I aquesta Espanya del PP, si no porta posada la màscara que la fa aparèixer com un país normal, fa molt de mal als ulls als qui han de seure en una mateixa taula, mirar-se-la i prendre decisions. Tenim, doncs, una gran oportunitat.


[Bon dia]
–Avui, finalment, comença el judici del cas Palau. És cert que arriba en un moment especial i que l’estat espanyol ha desfermat una ofensiva contra Convergència, en tots els fronts. Però no ens hem de confondre. En aquest judici s’ha d’escatir si CDC es va finançar il·legalment i les dades de la investigació sembla que ho avalen. Cal, per tant, aclarir ben bé els fets i no barrejar-ho amb res més. Si quan Nuet és apartat de la querella demanem tots que es jutgen els fets i no les intencions, ací també s’han de jutjar els fets. I res més.

–Això és el ‘valencià’ que fa servir Renfe en les seues màquines. Un insult intolerable i indigne.

–El director de la CIA, Mike Pompeo, va atorgar el mes passat la principal medalla dels Estats Units en la lluita antiterrorista al príncep saudita Mohammed bin Nayef. Sembla més que sorprenent, però la major part de mitjans ho van passar per alt. Però no pas Mike Withney, un dels periodistes dels Estats Units que seguesc amb més interès, sobretot les seues columnes de denúncia imprescindibles a CounterPunch.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any