El cor de la bèstia: l’Espanya que ja no pot amagar que trontolla

Doncs jo els veig cada vegada mes colèrics, més venjatius i més coordinats i no parlo de partits polítics que a hores d’ara ja està clar que pintan molt poc.
Parlo de la monarquia, la banca, les forces armades, el càrtel de la toga, l’església. Jo no en sento pas veus dissonants.
La impunitat dels seus actes els portarà cada dia més a les agressions físiques (Laura Borràs n’és l’anècdota) i l’impunitat els portarà a matar.
Mals temps per Espanya i pitjors per Catalunya.

No Vicent, no.
El toro pot estar a punt de morir però no mor si el diestro no encerta a tallar la medul•la espinal.
Cap democrata s’atreveix a arribar al final i clavar l’única estocada eficaç.

Ningú s’atreveix a començar a convèncer tothom que la constitució és il·lícita per colonial i per haver estat votada sense garanties democràtiques i pensada per militars.

Fa molt de temps que veus, Vicent, Espanya morta. Ho has anunciat massa vegades Vicent.
Només clavant una estocada entre les cervicals (la constitució) podem occir la bèstia.

NOMÉS ATACANT DE PLÈ LA BASE CONSTITUCIONAL.

Si no, mai guanyarem.

Arreu saben com va dir en En Josep de Lluís, president Obra cultural Balear que “La transició va consistir que el feixisme cedia el govern però es quedava amb l’estat”.

També, que els partits espanyols únicament són un subterfugi del sistema colonial feixista de l’estat castellà-espanyol per tal d’aparentar un vel inexistent de democràcia.

D’aquí l’obsessió del colonialisme espanyol amb els colors dels partits que a manera de vels distreuen als crèduls del Minotaure de l’altiplà que controla l’espectacle.

El que resulta inconcebible són els partits catalans que després de tres segles de sotmetiment continuen portant, mitjançant pretexts, adoradors catalans a la bèstia.

Quan arreu saben que és una falòrnia importada i imposada per uns quants per a sotmetre a les persones i impedir la seva llibertat i convivència pacífica.

En aquest sentit, l’anècdota de la llibretera anglesa, que em va explicar, sobre els partits d’esquerres espanyols, el següent, diu: el pitjor és que s’ho creuen que són d’esquerres!

Perquè per a qualsevol demòcrata continental és inaudit que un representant polític es pugui anomenar, en un sistema colonial feixista, d’esquerres. I, els que l’envolten, que s’ho creguin!

Tret d’una part (probablement) majoritària a Catalunya i una petita part a Euskalerria, jo no veig el conjunt d’Espanya apretant per aquesta descomposició. La URSS no hauria petat si només Lituània hagues tibat la corda, ni Iugoslàvia si ho hagués fet només Kossove. Galícia, Astúries, Lleó, Andalusia, València, Balears volen “millores” que s’encabeixen perfectament en la seva versió de peix al cove. Si no es generalitza l’aversió a l’arquitectura radial de l’estat, no tindrem una nova URSS Ibèrica. No sé com ens ho haurem de fer, però serà diferent que en aquelles dues bèsties.

Muy interesante Sr. Partal, como siempre.

Sin embargo un par de puntualizaciones que quizás bajen el tono triunfal de su análisis de la situación.

En primer lugar, a Carrero Blanco no lo voló solo ETA. En realidad, ETA fue la mano ejecutora, la organización que reivindica la acción ante el público, pero la acción no hubiera tenido lugar sin la ayuda logística del amigo americano (explosivos que solo estaban, en aquellos tiempos, en manos militares; un túnel construido en la estrecha calle de Claudio Coello a apenas unos centenares de metros de la embajada americana en vísperas de la visita del Secretario de Estado de Estados Unidos a la capital de España y no detectado por la mayor potencia del mundo; un Opus Dei ya en el Gobierno de España que entendía que Carrero Blanco era un obstáculo para la homologación de España en el concierto de las naciones, un IBEX 35 que pensaba lo mismo; en definitivas cuentas, un conglomerado de franquistas que, ante la inminente muerte del Caudillo, querían, obviamente, posicionarse para ellos perpetuarse. Cosa que, por cierto, siguen consiguiendo.

Vamos a ver. La muerte de Carrero Blanco no va a suponer ningún trastoque mortal al statu quo de los vencedores de la Guerra Civil por la sencilla razón de que estos (por ejemplo, Don Manuel Fraga Iribarne, por citar a un pringao de “homus politicus” en este tablao) hacía tiempo que habían entendido que cabía romper con el franquismo ideológico para mantener el franquismo económico. Luego, lo de que el asesinato de Carrero Blanco hizo temblar los cimientos del régimen, discúlpeme Sr. Partal, si bien suena bonito, suena hueco. La prueba: los franquistas económicos siguen más vivos que nunca (que es de lo que se trata)

En segundo lugar. El día en que el Parlament va a proclamar la independencia de Catalunya no pasa nada de nada porque de hecho lo proclama para desproclamarlo. No pasa nada de nada, excepto que la presidenta del Parlament y no sé cuántos consellers, vicepresident incluido, a fecha de hoy, tras dos años y medio, están bajo rejas españolas. El resto de consellers, incluido el President, afortunadamente, escaparon de España y llevan a cabo una lucha mediática con grandes réditos.

Todo ello, si bien al franquismo económico le trastoca un poco la digestión (unos cuantos almax solucionan la acidez de estómago), en ningún caso les hace pensar que hayan de refugiarse en las Islas Maldivas. Ellos lo tienen claro: La Caixa, el banco Sabadell y Endesa (por citar a algunos) seguirán no solo siendo “uno de los nuestros” sino uno de los pilares del consumidor “independentista” catalán.

Si a eso añadimos a los nuevos convergentes que apuestan por la mesa de diálogo, Sr. Partal, desengáñese.

¡ Ha muerto el franquismo, larga vida al franquismo (económico)!

La pregunta és oportuna, perquè si que és cert que están passant moltes coses i no precisament bones per Espanya. I sí algú pot acabar amb la bèstia, és Catalunya, i això ho saben els que han estat temps fent veure que guiàven el vaixell, com és ara Felipe González, qui va reconèixer que ETA era un problema d’ ordre públic, i Catalunya un problema d’ Estat. Dit això, per desgràcia tinc massa por de nosaltres mateixos, els catalans, que amb aquest síndrome d’ Estocolm que hem desenvolupat i la conseqüent por a ser lliures, no tinguem el tic aquest que ens surt a l’ últim moment de donar-li l’aire suficient perquè ens acabi matant ella a nosaltres en un últim intent de supervivència entre vida o mort. No està a proba la capacitat de supervivència d’ aquesta bèstia que s’ ha demostrat que és inmensa. Està a proba la nostra capacitat d’ assumir la llibertat.

La bèstia tard o d’hora entrarà en crisi profunda i en descompasició. Tots els imperis de la història tard o d’hora han caigut i Espanya no serà diferent. Nosaltres ara ja no hem de perdre el temps convocant eleccions plebiscitàries ni referèndums. Ara el referèndum ja l’hem fet i podem tirar pel dret fent efectiva la república en el moment en que la bèstia caigi en xoc per una crisi profunda.

No se sap quan passarà. Pot molt ben ser que degut al coronavirus, si s’allarga la pandèmia a l’estiu, el turisme caigui i es dispari l’atur i Espanya entri en recessió. O no. Pot ser que sigui més tard per un altre motiu, que un banc dels grossos faci fallida….

Estarem preparats quan passi el tren per pujar-hi? O seguirem barallant-nos entre nosaltres?

Un dia em van dir “No es poden donar explicacions simplistes a situacions complexes”. Per aquesta raó no es poden explicacions suficients a la situació política de l’estat espanyol en l’espai limitat d’un comentari. Ni tampoc en un article editorial sencer. Tanmateix, sí que es pot posar l’accent en aspectes significatius.

Primerament, tots nosaltres i especialment qui tingui responsabilitats directives hem tenir sempre presents aquestes paraules transcrites a l’editorial “Però la independència no, això no ho poden reconvertir. Per això aquesta lluita serà a mort. O la mateu o us matarà.” També pot ser que algun dirigent, per raons d’estratègia, pugui fingir que les desconeix, però això no li lleva importància.

La manifestació criminal [crim = Infracció punible de caràcter greu] i consentida de policies ultres davant del Congreso de los Diputados posa de relleu, si més no, d’una escletxa important en el sistema espanyol.

Sobre la mort, o no, de la bèstia, una metàfora: “Quina és la causa de que s’hagi trencat un objecte de vidre? Que el vidre és fràgil? O que hagi rebut un cop fort?”. La pregunta hauria de ser “És possible la mort de la bèstia en un termini breu [històricament parlant]? I no pas fer preguntes sobre les [hipotètiques] causes.

En català diem que “el nom no fa la cosa” i el filòsofs grecs deien que no et pots banyar dues vegades en el mateix riu [del mateix nom]. Dels fenòmens socials dificilment en coneixem l’essència i les causes, fins i tot quan ja han passat. Així, la bomba de la ETA va fer tremolar la bèstia [el franquisme], però la bèstia ha seguit ben viva [el règim del 78]. Estem parlant de la mateixa cosa? Hi ha hagut canvis de nom i d’imatge, però és evident que hi ha una continuitat [com en els famosos rius dels antics grecs].

Vicent, tot aquest optimisme sostingut a desgrat d’això que ens passa de debò, comença a grinyolar-me molt. Ni Espanya s’ensorra, ni res de semblant; ens ensorrem nosaltres com més va més. Damunt, afirmant amb tota certesa com vau fer: “Colom no era català”, per exemple, sense cap mena d’explicació o justificació; permetent atacs repetits al diari contra en Jordi Bilbeny, amb arguments lamentables (un article sense trellat del senyor Minguet, una entrevista a un tal Cingolani, un article fastigós i cínic d’un Ramon Ramon, que mentia per tots costats…; persones que no li arriben a en Bilbeny ni a la sola de les sabates), em deixeu perplex quant al projecte d’aquest diari –en altres aspectes, clar i enriquidor. No ho entenc gens, però ja no us puc creure com ho feia abans.

Gràcies Vicent per explicar el moment de la malaltia letal tan clarament.
Polítics i mitjans públics espanyols, ep!, i també catalans es passen el dia magnificant la divisió entre els dos partits que havien de dur la independència al país i no saben fer-ho, i amagant el que és en realitat la guerra civil que els portarà al final. La guerra oberta en la política espanyola entre els que creuen que podran sobreviure i els que volen la guerra a mort. Cap dels dos tenen cap ideologia que duri més de deu minuts, són simplement guardians armats del gran negoci que està entrant (agradi o no gràcies al Procés català) en una crisi que pot ser la final. Com ha passat sovint a la història de Catalunya, al darrer moment, la política catalana ha mostrat la seva síndrome d’Estocolm sempre latent i s’ha esqueixat i una part ha anat corrent a salvar Espanya de la caiguda a plom. Però aviat es veurà l’autèntic nivell de la metàstasi i ja no serà possible cap ajuda, i els companys que es van equivocar en la lectura del moment històric, abandonaran les taules inútils i llavors s’haurà acabat el darrer intent de la bèstia per a sobreviure. Espanya s’està ofegant en les seves pròpies clavegueres, i els usurers mundials, que són uns fills de puta però no són curts, ja els estan abandonant cansats d’escoltar promeses que mai es compleixen. S’acosta el final de la bèstia, i no el pensem compartir.

Aquesta entrada que volta el motiu de “la bestia” és per guardar-la. Fa molt temps que aquesta bèstia té problemes. Normalment, les bèsties creixen i es tornen més incontrolables. Qui, més enllà d’els subalterns de la bèstia, en coneix la seva naturalesa? Aquests quadern de notes, Vicenç,és un tresor amagat. I el nom del qui te’n feia referència un sumant de l’equació.
El problema de ” la bèstia ” és d’una importància que no calculem prou bé. Va més enllà d’un tema intern: i l’espanyola? “La bestia” apareixia en la teva editorial d’ahir. Potser de forma més indirecta, però present. Normalment, qui primer detecta la manca d’un projecte de futur convenient, és ella mteixa.

Gràcies, Vicent, per l’article.
Totalment d’acord amb molts dels comentaris que s’han fet. El franquisme no ha mort pas. Segueix aquí.
Que per a ells nosaltres som un càncer, segur, i tant de bo ho siguem d’aquells fulminants. Peró ens hem de conformar en ser un dels que acaba matant lentament, però que acaba matant.
Que els seus hàbits, gens saludables (corrupció, prevaricació, IBEX-35, CORONAvirus, etc..) no l’ajuden i agreugen la malaltia…..segur!
Però encara no és mort.

Obviant la visió diguem “encoratjadora i voluntarista” que fa l’editorial, i que pots comprar o no, per a mi la disjuntiva que transcriu “o la mateu o us mata” , és la que ens situa en l’escenari real.
És el que em aprés tan si com no aquests dos anys darrers. I posar-se a discutir si podem matar-la o no podem és lícit si tenim en compte el que ens hi juguem. Ara bé, només ho sabrem si ho provem.
Més que res perquè l’altra opció no engresca gaire…

NO RETORN, NO SURRENDER…

Aquesta mirada d’àliga del que en digueu la Bèstia, el règim monàrquic i el seu entorn, és indiscutible que ens marca una fletxa de no retorn, i com l’univers, la seua crisi pateix una expansió accelerada.

És com la fi d’una estrella, com Betelgeuse, complint les lleis de l’entropia, que es presenta ara com una gegant roja a punt d’explotar en els propers 100.000 anys per convertir-se en una supernova.

És un final de cicle del Leviatan que Catalunya li pot clavar l’estocada definitiva, sens dubte, però encara que trigui més o menys, serà el seu final que ja està escrit.

LLIBERTAT I AMNISTIA !

La bestia trontolla perquè està ferida, nosaltres li vam clavar un punyal el 1 Oct,.
Tot aquest temps ha intentat tancar i curar la ferida, però acaba de veure que és ben viva (Perpinyà).
La infecció (com diu Borrell) creix i creix, i comencem a veure ja la gangrena.
Han intentat amputar una part però no els ha servit de res.
La ferida de la bestia cada vegada li fa més mal, treu més foc de la boca.
La bestia no té tant poder, només son 400 famílies, el poder el té perquè nosaltres així ho creiem.
És fàcil vèncer-la només cal tallar-li el subministrament, o bé, posar-li pals a l’engranatge (això es el que s’està fent des de l’exili).
La ferida cada vegada és més visible i anirà supurant cada vegada més.
Està tocada de mort perquè està molt infectada.
Si tenim una altre oportunitat de clavar el punyal més endins ho farem, preparem-nos. No necessitem els polítics.
Paciència, perseverança.

Es pot llegir que Catalunya és la causa de la decadència, però una altra lectura és que les classes mitjanes perceben la decadència d’Espanya el 2010 i es fan independentistes. Entremig, la perilosíssima política d’Aznar de centralització a Espanya i provocació a Catalunya per reduïr-la definitivament.
El sorprenent és que l’EE es va enfonsant malgrat els errors greus de l’independentisme català.
Catalunya és per a l’estat espanyol una incitació (en el llenguatge d’ Arnold Toynbee) que provoca unes respostes que acceleren i molt l’enfonsament. Però l’enfonsament és autònom. Només l’accelerem.
Vec que hi ha lectors que nomès veuen la malaltia en el moment que el malalt es mor. Altres estem mirant indicis tot el dia. Temperaments.
Però com que és guerra llarga els que volen veure victòries, o derrotes, definitives, ho tenen malament.

La bèstia és molt forta. Ferida i tot encara conserva un poder aparentment insuperable. Per enfrontar-s’hi no n’hi ha prou amb un àgil David, per més enginyós que sigui. Pot semblar sorprenent, però qui pot acabar amb ella no és un guerrer fort i avesat al combat, ni un escamot de combatents ben entrenats per a la lluita, sino un estol infinit de petits i febles grups, de pocs membres cadascun, que amb un petit esforç individual però coordinat per tal de sumar-ne els efectes poden arribar a derribar les defenses més inexpugnables. Cal ser molts, cal una única coordinació eficient (no pas dues d’antagòniques), cal colpejar amb tota la (minvada) força individual

Els grans dinosaures van morir de gana.
Es va estingir la bèstia no per un depredador més fort ni per la caiguda d’una pedra sobre cada un d’ells.
No va haver-hi ni l’estocada ni el tret de gràcia que alguns reclameu.
El cor de la bèstia va deixa de bategar d’inanició, ofegat, incapaç de sobreviure a tantes necessitats insatisfetes, molt semblant al que es troben ara mateix les quatrecentes famílies dominants, la monarquia, la justícia i, en definitiva, la credibilitat de tot plegat, com molt bé descriu l’editorial.
Aquí és on entrelluquem l’esfondrament del regne d’Espanya.
Pensem en l’extinció dels dinosaures

Entre el raonament optimista de l’editorial (enèsim capítol de l’Espanya s’ensorra) i la rèplica que en fa en el seu comentari Juan Martín Alegria, avui per avui em sembla més real el segon, en bona part per culpa nostra, amb acataments, regals d’investidures gratuïtes i taules de no diàlegs, entre altres coses. Probablement ambdues opinions tenen la seva part de raó, no hi ha veritats absolutes en un context complex. Però tan se val, perque el que és important ens ho assenyala molt lúcidament, en la meva opinió, Gemma R: “No està a proba la capacitat de supervivència d’ aquesta bèstia que s’ ha demostrat que és inmensa. Està a proba la nostra capacitat d’ assumir la llibertat.”
Igual que conclou l’editorial, la pregunta, lògica, cau pel seu propi pes: és això?

Amb el permís de l’ Albert Miret, el meu comentari d’avui serà el seu, que guardo des de fa temps. Espero Albert que, si no vaig errat, és teu i em disculpis o em renyis per la llibertat que em permeto avui després de llegir l’editorial.

”Molta gent es pensa que els espanyols són fatxes i perillossos. Si que són fatxes peró no perillossos. I el més greu és que no saben rés de la realitat. Els seus amos, que controlen l’ibex i tenen el recolzament del rei, ordenen als jutges tota la repressió possible a Catalunya i si cal, quan vingui, a tots els espanyols, per continuar expoliant i saquejant les arques de l’estat.
El complex d’inferioritat que tenen és tan gran que els impedeix entendre que podrien mantenir-se i fer un país pròsper sols, sense haver de viure de les colònies. Són tants segles vivint de la rapinya i del pillatge, que no s’atreveixen a fer-se grans i guanyar-se la vida.
Nosaltres, ara que la majoría ha entés que això no va de partits polítics ni de persones, sinó que va de fer un país modern, amb drets i obligacions fonamentat en els principis d’una república, hem portat la lluita al carrer i això ja no es pot parar.

Podem veure clarament que la majoria del jovent no saben història, volen formar part del moment, estàn dispossats a tot però encara per ignorants, a l’igual que molta gent de totes les edats, tenen el compte corrent a una entitat bacária espanyola o esmascaradament catalana.
El procés es resoldrà perquè, qui mana, qui està conectat al món, li fastigeixa enormament la democràcia, valora molt mès els diners que les persones però necessita que l’economia es mogui.
En aquest moments, espanya és un artefacta caducat, no te cap sentit, és un llastre endeutat, ingovernable i per fi han vist que és una cova de lladres on els drets humans, en la seva més elemental forma, se la passen pel forro.

No tardarem gaire a veure com els hi ordenen un referendum o un pacte de tu a tu per solucionar una cosa tant elemental com el dret a autodeterminar-se.

Quan algún capcigrany (ERC)deixi de dir que no hi ha prou base, que encara no sóms prous, només per mantenir uns privilegis, després la gent encara ho veurà més clar.

La nostra solució, després de tant segles de pillatge, arribarà. I arribarà també per aquests pobres espanyols de bona fe que viuen per allà fent moure una bandereta quan passa el rei, rei que per cert, el fotaran fora per instaurar una república.”

Guanyada la CRUZADA la bestia ha sobre viscut de manera servil a tots els que n´han tret profit. Poders interiors i externs amb un preu molt rendible. La bestia aguantara al preu que sigui, això ja ho va dir Rubalcava.
La monarquia borbònic no fa res mes que seguir els seus instints depredadors.
Aguantar el ridícul que representa posar tota la maquinaria judicial per acusar a un dirigent per que va pagar un tiquet de 15 euros en una autopista i el 100 milions de dòlars tenen la dispensa de la UE. Turquia cada vegada està mes a prop.

Persistir es Ganar.
No sé si es el final de la obra de teatro, pero creo que sí, al menos, el final del acto previo al desenlace final.
Todos los miedos, todos los anhelos, florecen con todo su vigor. Se desatan los nervios … Los simples, como el amigo Rufian, se dejan llevar por el “miedo a perder” .. Cornellá. Los cautos como Pere nos hablan de complementar. Apaciguamiento versus Firmeza. El “deep state”, necesita tiempo. Tiempo para “remodelarse”, tiempo para “aburrirnos”, “que pierdan toda esperanza” decía el fascista aznar.
Pero .. Pero no les está saliendo bien.
Como el agua de las manos, se escapo de las manos de la represión una parte significativa y significada de la “República Catalana” en construcción.
Para los esclavos contentos, es un dilema: dejamos de ser esclavos, o negociamos la prorroga de las falsas sonrisas .. No pueden soportar, ninguna crítica, porque les pone enfrente de su propia debilidad, de su propia inconsistencia, o quizá de sus pactos secretos con el emisario del amo.
El emisario del amo, necesita tiempo, no resultados. La prueba está en que no da resultados, ninguno. Ni gruesos, ni flacos. Si quisiera, gestos podría haber hecho cientos …. Derogar la ley mordaza, eliminar el delito de seducción, desistir de las demandas al TC, investigar las actuaciones ilicitas de sus “COSS”, declarar de forma solemne su acatamiento a los tribunales de la UE, dando órdenes a todas las policías de abstenerse de hacer cualquier actuación contra los diputados europeos, … Todo eso “de saque” sin profundizar en el expolio fiscal y otras calderillas. Y qué tenemos? N A D A. sólo palabras, palabras, palabras… y el paso del tiempo. La única realidad palpable.
“Por los hechos les conoceréis” .. Sabiduría bíblica .. Pue eso. Hablemos de los hechos.
Objetivo independencia.

D’això de la Bèstia els teòrics del ram anglo-saxó en diuen “Deep State”. Els 400 de Madrid, si comptes els que en viuen, es converteixen en 4.000 famílies que farceixen els Ministerios. Que Espanya ha acabat el recorregut, fa dies que se’n veuen els senyals. I mentrestant el dret internacional va evolucionant a base de sentit comú. Si fins fa poc, calia exhibir la força militar per justificar la independència, ara les teories ja estan evolucionant, argumentant que no cal la força, només que es demostri l’assetjament constant i permanent a la comunitat és suficient perquè justificar-la. Paral·lelament calen els reconeixements exteriors i qui més se’ls està “guanyant” és l’orgull espanyol que també és rei dels desdenys i humiliacions que reparteix a dojo.
Però el súmmum del reconeixement que l’estat està tocat de mort greument és el mateix fet de Juan Carlos I que s’emporta els estalvis fora. Més significatiu fins i tot que si marxava ell. Ell mateix, amb els seus fets, ens està dient que ell no confia en la viabilitat d’Espanya.

La independència ha estat declarada. Es va desmuntar el gobierno del PP per incapacitat d’afrontar la situació amb Catalunya quan intentaven, amb les clavegueres, descabellar l’independentisme. La dreta es va volatilitzar en tres partits quan abans era una unitat monolítica. El president legítim de Catalunya és aclamat com a tal per la majoria de catalans. I el més gros: a Perpinyà el poble català no va anar a aplaudir als seus representants, va anar a dir que vol la independència d’un estat nefast i la República de Catalunya. A partir d’aquest punt podrem recuperar i rehabilitar els presoners polítics. Endavant dons!

Seria interessant saber, en la disjuntiva Puigdemont-Abascal, què opina la Franja i què el País Valencià per comarques, perquè la coloració de la resta peninsular no admet interpretacions. El més curiós és la compacitat dels països castellans, buidats i munyits tant o més que nosaltres, entorn a la gran sangonera i les seves quatre-centes famílies, fartes i intocables, que hauriem d’investigar, assenyalar i colpir allà on més els cou, els seus interessos i llocs de poder, mentre s’omplin la boca d’un patrioterisme buit, fruit podrit de l’amassat patrimoni més insolidari començant pel del ‘coronavirus borbonicus’. Potser el “Teruel existe”, el “León solo” i el seu potencial efecte exemplificador siga el principi revolucionari que hi cal.

La Sra Ma ria del Mar Serra en el seu comentari es pregunta quina mena de Sant Jordi ens caldrà per matar la bèstia…Doncs jo crec que molts Sants Jordis, milers, milions jo diria…..I som nosaltres, la gent!. Fora partits i empoderament de les persones…Amb l’ajut d’uns quants comentaristes valents com el sr. Partal i altres- que van treien tots els draps bruts dels diferents caps del monstre: monarquia, jutjes, tribunals de Comptes, etc, potser arribarà un dia que la bèstia s’ofegui en el seu propi verí! No sóc molt optimista, però també pense que cal seguir clavant-li dards per tot el cos d’aquest Leviatan!