pedro sánchez

Ja us podeu imaginar què dirien els mitjans espanyols si el balanç d’alguna de les Generalitats aquests darrers quatre anys fos que hi hagués hagut tres eleccions –desembre del 2015, juny del 2016 i abril del 2019– i que la quarta semblés que és en camí (prevista per al novembre del 2019). Encara més: que en aquest període de temps inferior a quatre anys hi hagués hagut dues investidures fallides (la de Pedro Sánchez amb Ciutadans el març del 2016, i la de Mariano Rajoy el setembre del 2016) i dues mocions de censura contra el govern Rajoy, una fracassada el juny del 2017 i una amb èxit el juny del 2018. I que hagués passat més d’un any de govern en funcions en dues etapes diferents: 314 dies Rajoy, el 2017 i el 2018, més els 78 dies d’ara de Pedro Sánchez. A banda dels deu mesos més que Pedro Sánchez ha governat sense passar per les urnes després de la moció de censura i sense tenir prou suport parlamentari, com es va fer evident. Els mitjans espanyols dirien, si això no passés al seu país, que és un autèntic escàndol, perquè efectivament ho és.

Però continuem amb l’exercici, si us plau. Ara imagineu-vos que, després de tot això que hem explicat, el candidat que hagués guanyat les darreres eleccions decidís d’esperar-se i deixar podrir la situació, aguantant fins al límit legal el debat d’investidura –tal com fa Pedro Sánchez. El dia que es comence a debatre la investidura del dirigent socialista, el 22 de juliol, ja n’hauran passat vuitanta-cinc de les eleccions, el període més llarg que un govern espanyol ha gastat mai per a arribar a una investidura. I, a sobre, imagineu que, després d’aquest rècord, el candidat a la presidència del govern hi arribés sense suports i gairebé amb el cent per cent de possibilitats de perdre la votació. I què dirien els mitjans espanyols si això, en compte de passar a Espanya, passés al nostre país, en contrastar aquesta sorprenent tardança amb el fet que no hi hagués, per primera vegada en dècades, cap pressupost de l’estat en funcionament.

Encara podem anar més lluny i tot: ara imagineu que hi ha eleccions al novembre. Seria previsible que algun partit obtingués la majoria absoluta? No. Seria previsible que Pedro Sánchez s’entengués finalment amb Podem després d’haver pactat, infructuosament, amb Ciutadans el març del 2016, d’haver-se negat a subscriure la moció de censura contra Rajoy el juny del 2017 i d’haver trencat ahir unes negociacions que eren poc creïbles però que, com a mínim, eren un intent d’alguna cosa? L’única resposta possible és que no.

I aleshores, la pregunta és: quina campanya farà Sánchez? Demanarà el vot explicant obertament que el seu interès és pactar amb Ciutadans, tal com li ordena l’Íbex 35? I encara que ho faça: aconseguirà aleshores l’Íbex 35 domesticar un Albert Rivera que cada dia que passa és un problema més gros per al seu partit i que no vol ni sentir-ne a parlar? És probable, doncs, que, sense poder-se entendre amb Podem ni amb Ciutadans, Espanya estiga condemnada a anar a unes cinquenes eleccions, després del novembre?

Només a efectes de comparar-ho, i perquè ningú no puga dir que aquesta és una situació normal en democràcia ni el fruit de la presència de més partits al parlament, observeu que dins la Unió Europea només el Regne Unit i Àustria, si de cas, tenen una situació que es podria considerar remotament inestable. Però la comparació de processos electorals, del 2015 fins avui, amb els altres membres fa feredat:

Alemanya (ha fet eleccions el 2017 i prou)
Àustria (el 2017 i farà eleccions avançades aquest setembre)
Bèlgica (el 2019 i prou)
Bulgària (el 2017 i prou)
Croàcia (el 2016 i prou)
Dinamarca (el 2015 i el juny passat)
Eslovàquia (el 2016 i prou)
Eslovènia (el 2018 i prou)
Estònia (el 2015 i el març passat)
Finlàndia (el 2015 i l’abril passat)
França (el 2017 i prou)
Grècia (el 2015 i fa quinze dies)
Hongria (el 2018 i prou)
Irlanda (el 2016 i prou)
Itàlia (el 2018 i prou)
Letònia (el 2018 i prou)
Lituània (el 2016 i prou)
Luxemburg (el 2018 i prou)
Malta (el 2017 i prou)
Països Baixos (el 2017 i prou)
Polònia (el 2015 i ara les faran al novembre)
Portugal (el 2015 i ara les faran a l’octubre)
Romania (el 2016 i prou)
Suècia (el 2018 i prou)
Regne Unit (el 2015 i el 2017)
Txèquia (el 2017 i prou)
Xipre (el 2016 i prou)

Les dades, la comparació amb allò que passa en els altres vint-i-set estats membres de la Unió Europea, parlen per si soles pel que fa al contrast amb Espanya. Aquests darrers quatre anys, la regla ha estat de fer unes soles eleccions, tret dels casos en què es van fer el 2015 i que, per tant, s’havien de fer regularment aquest 2019 si el període parlamentari era de quatre anys. Només Àustria i el Regne Unit han fet dues eleccions avançades en quatre anys. Mentrestant, Espanya n’ha fet tres i podria acabar fent-ne quatre entre el desembre del 2015 i el desembre del 2019.

Entenc perfectament que nosaltres ens rebolquem en els problemes propis, com fa habitualment tothom, a tot arreu. Però crec que, sense adormir-nos per això ni perdre de vista l’objectiu, faríem bé de constatar el drama que és, políticament, l’Espanya d’avui. Especialment, essent conscients que això que els passa a Madrid, en bona part, és perquè el procés d’independència de Catalunya i el cop d’estat que va representar l’aplicació del 155 té una factura altíssima per a ells. I entenent, doncs, que la seua inestabilitat és una eina que nosaltres podem –i hem de– fer servir. Espanya, ara mateix, és el malalt inestable d’Europa. L’hem convertit en això.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb