Espanya es pot convertir en una critarquia?

  • Mariano Rajoy ha renunciat a fer política a Catalunya i ha cedit tot el paper al poder judicial

VilaWeb
Redacció
18.04.2018 - 22:00

Pablo Llarena, l’artífex de les acusacions de rebel·lió contra els dirigents independentistes per l’1-O i el 20-S, tenia un parer sobre el procés independentista molt diferent fa uns quants anys. ‘La qüestió concreta de la identitat catalana i de la integritat de l’estat espanyol no té una resposta judicial, sinó política’, va dir en una entrevista a El Mundo. Era el 2012 i el jutge encara no era membre del Suprem espanyol. De fet, vivia a Barcelona i era president de l’audiència provincial. ‘Els jutges no tenen capacitat ni instruments de solució’, hi insistia. Sis anys després, la política catalana és totalment judicialitzada i, més enllà dels encausaments i els empresonaments, el Suprem ha impossibilitat quatre vegades la formació de govern.

Mariano Rajoy i tots els integrants del seu govern, parlant de l’acció judicial contra el procés, sempre responen que respecten les decisions dels tribunals i es justifiquen dient que l’executiu no es pot immiscir en els afers de la justícia. Separació de poders, en diuen. Tanmateix, el relat té esquerdes i no pas petites. L’estratègia de la Moncloa, sobretot després del 9-N, ha consistit a parapetar-se. Agafar la constitució com a escut i defugir qualsevol iniciativa política. Rajoy, en qualsevol conflicte, sempre ha utilitzat les instàncies judicials per a cercar-hi la solució.

No hi ha hagut cap intenció de seduir l’independentisme. Aquest any darrer, amb el referèndum ja sobre la taula, el govern espanyol només ha estat capaç d’idear l’anomenada ‘operació diàleg’, de la qual es vantaven amb alegria Soraya Sáenz de Santamaría i Enric Millo, i que era poca cosa més que un nom lluent. Rajoy, de Barcelona estant, va fer un intent desesperat d’anunciar una ‘pluja de milions’ per mirar de salvar alguns dels greuges tradicionals de la inversió estatal al Principat. L’intent no va anar més enllà d’això, d’un intent. Els milions no han arribat i la seducció, tampoc. Les decisions polítiques següents de Madrid vers Catalunya foren la intervenció de la caixa de la Generalitat i l’aplicació del 155. I, tot plegat, sense renunciar als tribunals.

L’activació dels òrgans judicials contra la política catalana pot tenir unes conseqüències totalment incertes, però es comencen a albirar escenaris grotescos: empresonats, exiliats, centenars de batlles investigats, regidors perseguits, etc. El sentit de la justícia es dilueix i adopta un caràcter repressiu. Però no hi ha aturador i els tribunals fins i tot condicionen els resultat de les eleccions del 21-D, car posen traves perquè diputats lliurement elegits, concretament de Junts per Catalunya, puguin ser investits.

Arran de la decisió de Llarena d’impedir per segona vegada la investidura de Jordi Sànchez, el catedràtic de dret penal Javier Pérez Royo denunciava en un article a eldiario.es que el magistrat havia convertit una decisió judicial en una ‘decisió privada’, perquè no l’havia fonamentada en cap llei:

«El jutge instructor ha pres, doncs, una decisió sense fonamentar-la en cap precepte legal. I ho ha fet així perquè no hi ha absolutament res en l’ordenament jurídic per a poder prendre la decisió d’impedir que Jordi Sànchez assisteixi a la sessió d’investidura. La decisió manca de tota fonamentació jurídica. Formalment, és una decisió judicial. Materialment, és una decisió privada, amb la qual se subverteix l’exercici de la funció jurisdiccional tal com és definida en la constitució.»

Repassant la interlocutòria, es veu clar que la ‘decisió privada’ del jutge es fonamenta en consideracions i valoracions polítiques. Per això argumenta que la investidura té elements que apunten ‘de manera marcada i racional’ que, en cas de ser president, Sànchez podria ‘trencar l’ordre constitucional’.

Llarena, que defensava la solució política per a Catalunya, ha esdevingut el gran executor de l’estratègia judicial. Tant se val que Diego López Garrido, un dels redactors del codi penal espanyol, li retregui les acusacions per rebel·lió. Tant se val que el Parlament de Catalunya hagi denunciat la presó preventiva contra els dirigents independentistes. Tant se val que Alemanya, Escòcia i Bèlgica manifestin dubtes sobre la instrucció i la justificació dels delictes. Llarena es manté immutable en les seves decisions.

Dimarts i dimecres, durant les vistes per a notificar els processaments, Llarena va rebre crítiques duríssimes dels consellers de govern de Puigdemont. Josep Rull el va acusar de no ser imparcial i de seguir el ‘full de ruta’ del govern espanyol. Jordi Turull encara va ser més directe: ‘No pretenguin decidir qui ha de ser el candidat a president.’ No és pas la primera vegada que el conseller formula aquesta afirmació. Cal, doncs, qüestionar-se: Espanya es va convertint en una critarquia, és a dir, en un estat governat pels jutges?

Tot d’una, pot semblar una exageració, però ahir mateix Llarena va fer una demostració del seu poder. El jutge es va encarar amb el govern espanyol i va exigir al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que li argumentés per escrit per què creu que el govern de Carles Puigdemont no va cometre malversació i no va fer servir diners públics per a finançar el referèndum. El requeriment podria semblar una demostració de la independència judicial, però després de veure ara i adés com el ministre de Justícia, Rafael Català, anticipa amb certesa les decisions dels tribunals, costa de creure.

Llarena vol preservar el relat de l’acusació, encara que això vulgui dir passar per sobre de la Moncloa. No fa gaire José Antonio Zarzalejos escrivia això a El Periódico: ‘En un cercle intel·lectual restringit de Madrid, discret però molt influent, una persona de gran rellevància social i política va sentenciar que “a Espanya tenim, sí, un president, però no és el del govern, i es diu Pablo Llarena”. Els assistents –pocs i escollits– van esbossar un somriure, però cap no va contradir l’afirmació.’ Això té un nom, ‘critarquia’.

Què és una critarquia?
La critarquia és un concepte que apareix al Llibre dels Jutges, dins l’antic testament de la Bíblia, i significa ‘govern dels jutges’. Era una forma de govern que s’emparava en l’antic Israel, entre el 1400 aC i el 1100 aC, aproximadament. En aquella època Israel era un grup de tribus desorganitzades i, segons la Bíblia, només els jutges –que adoptaren el paper d’alliberadors– i l’arbitrarietat divina podien evitar que el poble israelita fos engolit per les potències del Llevant. Els jutges, a més, eren els garants que el poble no adorés falsos ídols i divinitats.

Més enllà de l’antic Israel, la critarquia ha tingut un recorregut escàs, per no dir gairebé nul. Només se’n poden trobar exemples en algunes zones de Somàlia, on, sota la tradició del xeer, els ancians assumeixen el paper de jutges i, d’acord amb els costums, són els encarregats de dirimir els conflictes. N’és un altre exemple la Mancomunitat islandesa, durant l’edat mitjana.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any