08.08.2026 - 21:40
El passat 10 de juliol, la Xina sorprenia el món recuperant un coet espacial, i entrava així en l’exclusiu club de països que ho poden fer, una capacitat reservada fins ara als EUA. Prèviament, ho havia aconseguit l’SpaceX d’Elon Musk el 2015, amb el seu coet Falcon 9. La companyia Blue Origin, del magnat d’Amazon Jeff Bezos, també va recuperar el 2025 el coet New Glenn, que és encara en fase de desenvolupament. La fita xinesa és tan sols un dels passos del gegant asiàtic per a disputar l’hegemonia dels EUA a l’espai. I ho fa dins un programa espacial en què s’inclouen tant empreses públiques com privades, amb objectius que es desenvolupen en paral·lel i de manera ràpida. Entre aquests objectius, hi ha l’arribada a la Lluna d’un astronauta xinès abans del 2030, l’establiment de xarxes de telecomunicacions que competeixin amb l’Starlink d’Elon Musk, o emprar la indústria aerospacial comercial per augmentar la seva influència a tot el món. Tot seguit us expliquem els plans xinesos per a l’espai.
Coets recuperables, l’últim desenvolupament
Tot i que a Europa no se’n parli gaire, aquesta darrera dècada la Xina ha fet més llançaments de coets que no pas els EUA; amb un creixement significatiu a partir del 2018, en què passà d’uns 20 llançaments anuals als 93 del 2025. Fins ara, ha basat la seva capacitat espacial en la família de coets Llarga Marxa, nom que fa referència a la retirada homònima que l’exèrcit comunista va fer als anys trenta durant la guerra civil xinesa. Fabricats per la Corporació de Ciència i Tecnologia Aeroespacial de la Xina, una companyia pública, hi ha diverses variants en funció de les necessitats, de menys potents fins als de més capacitat de càrrega. En total, la família de coets Llarga Marxa ha fet més de 650 enlairaments d’ençà del 1970, any del primer llançament. Això el situa com el tercer coet en operació del món amb més èxit. Es van desenvolupar a partir de míssils balístics militars amb capacitat nuclear gràcies a tecnologia cedida per l’URSS el 1950, hereva dels míssils de l’Alemanya nazi V-2.
Els Llarga Marxa posen en òrbita rutinàriament satèl·lits comercials i militars, amb desenes de llançaments cada any. Fins i tot, entre el 1988 i 1998 van llançar a l’espai satèl·lits comercials dels EUA. Tot i això, els coets insígnia de la Xina comunista continuen desenvolupant-se per assolir els objectius del programa espacial del gegant asiàtic. Un d’aquests objectius és que siguin recuperables, per poder competir comercialment amb SpaceX i els EUA. Aquesta fita clau fou finalment aconseguida per la variant Llarga Marxa 10B a començament de juliol, quan aterrà en un vaixell amb una gran estructura de captura. A diferència dels coets de SpaceX, que aterren sobre potes extensibles, en el cas dels Falcon 9, o sobre unes estructures metàl·liques, en el cas del coet Super Heavy, els xinesos han optat per capturar el coet amb una mena de xarxa conformada per una sèrie de cables mòbils que envolten el coet quan s’hi acosta.
Una solució enginyosa que ha sorprès molts analistes i que, d’entrada, sembla més flexible i segura que no pas la solució de SpaceX. De fet, la Xina ja havia intentat de recuperar un coet Llarga Marxa 12A (una altra variant) el desembre passat, fent servir potes extensibles com les del Falcon 9, però va fracassar. Aquesta vegada, ha emprat un vaixell, anomenat Linghangzhe (“Explorador”), de 144 metres de llarg i 50 metres d’ample amb una superestructura en forma de cub de grans dimensions on hi ha la xarxa de cables que captura el coet, que no disposa de potes. La intenció de la Xina és que el coet recuperat es torni a enlairar abans de final d’any.
Les empreses privades xineses també desenvolupen coets recuperables
Amb els Llarga Marxa la Xina intenta dues estratègies per a recuperar coets, amb potes i amb una xarxa. En aquest cas, a càrrec de l’empresa estatal. Però d’ençà del 2014 la Xina ha obert també el sector aerospacial a la inversió privada. Actualment, hi operen més de 600 companyies i, com a mínim, deu empreses emergents desenvolupen coets per a competir amb els Llarga Marxa. Entre aquestes empreses, cal destacar LandSpace, que el 2023 van ser els primers a enlairar un coet (Zhuque-2) emprant metà líquid com a combustible, abans que ho fes SpaceX. La nova evolució del coet, el Zhuque-3, s’ha dissenyat per ser recuperable. Llançat el desembre del 2025 per primer cop, va fallar durant l’aterratge.
Una altra de les companyies emergents xineses que desenvolupa un coet recuperable és i-Space. De nom Hyperbola-3, el coet encara no s’ha enlairat, però aquest juliol la companyia ha fet proves de l’estabilitat del coet a l’oceà sobre la barcassa on ha d’aterrar. Tant l’embarcació com el coet tenen un disseny molt semblant (per no dir pastat) als que fa servir SpaceX, incloent-hi l’aterratge sobre potes extensibles. Una altra companyia és Orienspace, però en aquest cas no desenvolupa un coet recuperable. Amb el Gravity-1, vol fer llançaments ràpids, econòmics, que no requereixin grans preparacions i es pugui fer fins i tot des d’un vaixell. Per això empra combustible sòlid, molt més estable i barat que no pas el combustible líquid que empren els coets anteriors (querosè o metà). Això permet que es puguin emmagatzemar els coets amb el combustible dins i ser utilitzats ràpidament si es requereix. Una acció impossible amb els que fan servir un combustible líquid, ja que empren temperatures extremadament baixes i tan sols poden estar dins el coet uns pocs minuts abans d’enlairar-se. El Gravity-1 ja ha fet tres missions reeixides posant en òrbita desenes de satèl·lits.
Una altra companyia privada xinesa que opta pel combustible sòlid és CAS Space, que ja ha fet una quinzena de llançaments del seu coet Kinetica-1. L’últim, el passat 24 de juliol, quan posà en òrbita cinc satèl·lits. Unes altres companyies privades xineses com Space Pioneer, Galactic Energy o Deep Blue Aerospace també preparen coets reutilitzables o amb combustible sòlid. Els analistes apunten que la Xina segueix una política industrial en el sector aerospacial molt similar a la que ha seguit amb els cotxes elèctrics, les plaques solars o les bateries i que li ha donat tants d’èxits. A partir de directives governamentals, ha fet una liberalització selectiva del sector aerospacial, ha estimulat la creació de centenars d’empreses que han de competir entre si per promoure la innovació, subvenciona el sector i espera que d’aquesta manera pugui expandir-se internacionalment.
La competència xinesa de Starlink
Els experts apunten que aquesta fal·lera xinesa per coets reutilitzables i de combustible sòlid no es fa per un simple motiu d’orgull i propaganda enfront dels EUA. El seu objectiu és llençar milers de satèl·lits de manera ràpida i econòmica. La guerra d’Ucraïna ha deixat clar com n’és d’important militarment disposar d’una xarxa d’internet satèl·lit com la de Starlink, propietat de SpaceX. Una xarxa que també té un gran interès en el sector privat. Prèviament, la Xina ja havia desenvolupat la seva pròpia xarxa de navegació per satèl·lit, anomenada Beidou, per no dependre del GPS nord-americà i competir-hi. Igual com ha fet la UE amb el sistema Galileu, o Rússia amb el GLONASS.
La Xina també vol competir amb Starlink, i ho vol fer amb dues constel·lacions de satèl·lits. Per una banda, la constel·lació Guowang (“Xarxa Nacional”), que està desenvolupada per l’Acadèmia Estatal de Tecnologia Espacial (CAST). Nascuda el 2022, ja ha fet 27 llançaments en què ha posat en òrbita uns 170 satèl·lits. L’objectiu final és arribar a 13.000 satèl·lits voltant el planeta. La segona xarxa rep el nom de Qianfan (“Constel·lació de les Mil Veles”) i és promoguda per l’Acadèmia Xinesa de les Ciències i el govern municipal de Xang-hai. Va néixer el 2024 amb l’objectiu de competir amb Starlink i els plans són que arribi als 15.000 satèl·lits en òrbita. La primera fase en tindrà 1.296, dels quals ja s’han posat en òrbita 200.
A banda de tenir coets reutilitzables i econòmics per a llançaments comercials, també cal tenir cosmòdroms. La Xina va començar a construir el 2022 la primera base espacial comercial a l’illa de Hainan, al sud del país. Operat per una empresa estatal, es va inaugurar el 2024 amb una plataforma de llançament. Fa pocs dies, ha acabat la construcció de la quarta plataforma, que ha de dotar-li de la capacitat per a fer seixanta llançaments l’any. A banda d’aquest cosmòdrom comercial, el govern xinès disposa també de quatre bases espacials més. Un altre objectiu del govern xinès és poder construir 5.000 satèl·lits l’any, enfront dels 500 que podia construir fa tan sols tres anys. Per fer-ho possible, ha estimulat la creació de grans fàbriques altament automatitzades per tot el país.
La Ruta de la Seda espacial
Tot plegat, representa la creació d’un ecosistema comercial aerospacial amb l’objectiu de cobrir les necessitats del país en primer terme i, posteriorment, oferir serveis internacionalment. Seguint el mateix guió que amb l’energia solar, les bateries o els cotxes elèctrics, on la Xina és dominadora absoluta. Els analistes apunten que, per una banda, mostrar els èxits a l’espai forma part d’un tecnonacionalisme propagandístic que justifica el règim comunista enfront de la població xinesa, que sent orgull en veure que poden superar a l’espai Rússia i, especialment, els EUA. Però els plans xinesos van molt més enllà.
Amb Occident, el Japó o Corea, que no confiaran mai en la infrastructura espacial xinesa per motius de seguretat, la Xina orienta les seves capacitats aerospacials al mercat del sud-est asiàtic, l’Àfrica i Llatinoamèrica. El projecte Mil Veles que comentàvem abans ja ha signat acords amb el Brasil i Malàisia per a expandir internet en l’àmbit rural i es troba en negociacions amb trenta països més. Un altre dels fronts és el de la teledetecció, tant en l’àmbit civil com militar. Els experts apunten que l’Iran ha fet servir imatgeria satèl·lit obtinguda d’empreses xineses per atacar objectius militars nord-americans. És un sector en expansió i, justament fa pocs dies, un coet Gravity-1, llançat des d’un vaixell, posava en òrbita dos satèl·lits comercials d’imatgeria d’alta resolució. La Xina ha començat a oferir serveis aerospacials dins la iniciativa de la Nova Ruta de la Seda, amb la qual vol expandir la seva influència econòmica i política. Per exemple, el projecte Africa2Moon, la primera missió espacial desenvolupada íntegrament a l’Àfrica, emprarà coets xinesos per situar instruments a la superfície de la Lluna el 2029.
El programa espacial xinès
A banda dels aspectes que hem vist fins ara, els plans xinesos també destaquen per uns quants projectes d’un caire més clàssic en una cursa espacial. La Xina és l’únic país, juntament amb els EUA i Rússia, amb la capacitat d’enviar humans a l’espai. A més, és l’únic país que té una estació espacial pròpia en òrbita Tiangong, si tenim en compte que l’Estació Espacial Internacional és un projecte col·laboratiu internacional. Actualment, hi ha tres astronautes a bord, dos dels quals hi seran sis mesos, i el tercer tot un any. Per fer-ho possible, la Xina va desenvolupar la nau Shenzhou, basada en la russa Soiuz, per a transportar astronautes. I la nau automàtica de càrrega Tianzhou, que dóna subministrament de manera periòdica a l’estació.
Tot plegat li serveix per preparar un objectiu molt més ambiciós: l’arribada a la Lluna d’astronautes xinesos abans del 2030. Per fer-ho possible, desenvolupa la nau Mengzhou, que s’espera que estigui preparada l’any vinent o el 2028, i el mòdul d’aterratge lunar Lanyue. És l’objectiu final, si més no per ara, d’un programa lunar que la Xina fa dècades que desenvolupa, i que ha tingut èxits com l’astromòbil Yutu. Inicialment pensat per funcionar durant tres mesos, fa gairebé mil dies que opera a la superfície de la Lluna. Va ser el primer aterratge suau al nostre satèl·lit d’ençà del 1976 i el primer vehicle amb rodes a la Lluna d’ençà del 1973.
Més enllà de la Lluna, la Xina té els ulls posats a Mart, d’on vol dur una mostra a la Terra, i també de Saturn i tot el sistema solar. Però, per sobre de tot, els analistes ressalten que, malgrat que el gegant asiàtic encara vagi endarrere en algunes de les fites aconseguides pels EUA i l’URSS/Rússia, el seu programa espacial és coherent i amb objectius clars. La Xina envia a l’espai astronautes de manera periòdica i té una estació espacial. Continua millorant els seus coets per augmentar-ne la capacitat de càrrega i abaratir-ne el cost de cada llançament. Va creant un ecosistema privat aerospacial que vol competir de tu a tu amb SpaceX i els EUA. I vol oferir la seva tecnologia aerospacial a països d’uns quants continents per augmentar la seva capacitat d’influència geopolítica i el seu poder econòmic. Els mateixos analistes esmenten la desorientació actual del programa espacial dels EUA i que la UE no hagi volgut desenvolupar mai un programa espacial que la doti de les mateixes capacitats que els EUA o Rússia.
