Escoltem Juan Luis Cebrián

No tenen remei. O no té remei, més exactament, perquè no és tant una qüestió de persones, que vénen i van, com una qüestió d’estructura, de l’estat mateix i de la matèria que els el modela.

I és que Espanya, aquest estat configurat sobretot amb el segell de l’absolutisme borbònic, de l’uniformisme i la centripetació que va encarnar i imposar Felip V (aquell rei, sí, que es pensava que era una granota i que va morir amb la roba pràcticament enganxada a la pell de tan llardosa com la tenia i durant tant de temps), aquest estat que, prengui forma de regne o de república o de dictadura o del que sigui, guarda al seu si l’essència destil·lada de la imposició, no té intenció ni interès de reforma. Que és així i que ja li està bé, vaja. I d’acord que això no significa cap gran sorpresa ni revelació, però que val més saber-ho i dir-ho, com en el vers famós.

Perquè és convenient conèixer l’adversari. Més que convenient: imprescindible.

L’altre dia, l’inefable Juan Luis Cebrián resumia, en un article al seu diari universal (sempre es defineixen còsmics, ells i les seves coses, igual com les lleis de Castella que imposaven els decrets de Nova Planta eren “tan loables y plausibles en todo el universo”) el fons del seu pensar. Seu d’ell i del diari i de l’estat que a tots dos dóna sentit (i que alimenta).

Amb una retòrica especialment agra, l’home s’endinsava pels camins d’aquesta campanya de “reencuentro” endegada des del govern de Pedro Sánchez (que significa, en fi, si em permeteu l’acotació, l’etern retorn a la sínia d’anar parlant i parlant de negociar finançament i d’impulsar infrastructures), repartia llenya a Zapatero (per la seva “ineptitud”) i a Rajoy (pel seu “atoniment”) perquè els assenyalava responsables de la situació, i malparlava de la possibilitat d’indultar “els sediciosos” en un gairebé commovedor estira-i-arronsa amb ell mateix i les seves circumstàncies.

Però no és per res d’això que dic que de tant en tant ens els hauríem d’escoltar, els Cebrians de torn, sinó pel darrer paràgraf de l’article en qüestió. I, sobretot, pel primer fragment d’aquest darrer paràgraf. Allà on diu, i ho tradueixo del castellà universal, “En qualsevol cas, convé no agitar-se gaire. Amb indults o sense, l’assumpte català, igual com el marroquí, o igual com tants altres, no són problemes que s’hagin de resoldre sinó realitats amb les quals s’ha de conviure.”

I és això. Això. No pas la realitat, vull dir, sinó la manera com la veuen i l’entenen. Com la veu i l’entén Espanya. Que és plenament conscient que ha perdut Catalunya (si és que pensa que l’ha acabada de tenir mai), aquesta incomoditat permanent, i que sap també que no deixar-la anar significa assumir la molèstia, “conviure” amb el “problema” que no es podrà “resoldre”.

Que Catalunya no és Espanya, que ni tan sols no és reduïble a Espanya, ho han tingut i ho tenen claríssim tots els Cebrians del món. De l’univers. És per això, també, que no tenen ni la més mínima predisposició a fer cap canvi significatiu per a intentar aconseguir la reducció. Ni ells ni el seu estat. Esperar-ne res en aquest sentit és d’una ingenuïtat (ara sí que hi escau l’adjectiu galàctic) sideral.

Perquè fer-ho, mirar de “resoldre el conflicte”, per emprar un sintagma tan estès darrerament, implicaria o bé acceptar el joc democràtic de la lliure decisió del poble català (el dret d’autodeterminació que, en giragonsa cebrianiana, resulta que “pertany en exclusiva al conjunt dels espanyols”) o bé transformar-se en una estructura diferent (al servei de la diversitat i, per tant, disposada a acceptar el joc democràtic de les lliures decisions: sempre som allà mateix, a la temible combinació de llibertat i democràcia). I Espanya no està disposada a (ni serà capaç de) res que s’hi assembli. Perquè és la carcassa dominant i extractiva que és, i des d’aquesta premissa i definició ha navegat i aguantat tant de temps. Sense problemes per a assumir-ne els costs: en democràcia esguerrada, en violència exercida, en el que convingui.

I incapaç d’evolucionar.

He començat dient que no té remei i he omès citar la font d’autoritat que avui sustenta l’afirmació. La triple font: Cebrián citant Galdós ficcionant Cánovas que parla d’Espanya i que diu que (torno a traduir) “constitueix un cos polític de tan dura consistència que els homes d’estat, siguin quins siguin els seus dons de voluntat i enteniment, no poden alterar”.

Que l’anquilosament li és, efectivament, estructural. I que aquesta és la virtut que els seus li veuen i destaquen.

I això, que pot semblar o pot haver estat una fortalesa per a Espanya, n’és també la mancança, el taló d’Aquil·les. I, per tant, la nostra oportunitat.