Escola de la Colònia

Fa unes quantes setmanes, les xarxes de Compromís a l’Alcúdia de Crespins felicitaven amb banderes d’Espanya el triomf en el Mundial de futbol de la selecció espanyola: “Gràcies per representar amb orgull els valors de l’esport” i ser un “referent per a les noves generacions”. Ara, aquesta professió de fe no evitava que, per les mateixes dates, el govern municipal del PP activàs un procés (per al qual, d’altra banda, no té competències) per a llevar el nom d’Isabel-Clara Simó a l’institut del poble. Cal dir que el discurs amb què justificaven l’acció no amagava les intencions reals ni era gens hipòcrita, ans al contrari: Simó va ser una escriptora “pancatalanista” i, doncs, no mereix els honors del poble.

De la mateixa manera, la primera –literalment– acció que va prendre el govern de PP i Vox a Torrent el 2023 va ser eliminar el nom de Vicent Torrent de l’auditori municipal. Un nom que el PSOE havia posat amb la lletra petita i d’amagat, i obligat per Compromís. De fet, degué haver-hi més gent que s’assabentà que l’auditori es deia formalment així quan el PP li va llevar el nom que no pas que n’era conscient abans. Fins i tot, d’assistents habituals. Per una altra banda, la primera iniciativa que el 2007 va prendre María José Catalá, llavors una jove política que havia arribat de sorpresa a l’alcaldia de la capital de l’Horta Sud, va ser eliminar el nom de País Valencià de la principal artèria de la ciutat. Ja se sap que qualsevol cosa que represente la valencianitat fa autèntic oix a la dreta espanyola de casa nostra.

Ara, el cas de l’IES Isabel-Clara Simó de l’Alcúdia de Crespins posa damunt la taula una problemàtica general, no és un cas local ni aïllat. Si fa unes quantes setmanes parlàvem de la construcció nacional espanyola mitjançant l’hodonímia –els noms de les vies urbanes–, arran de la serp d’estiu del passeig de Federico García Lorca, a València, ara toca fer això mateix amb una qüestió paral·lela: els noms que donem als nostres centres d’ensenyament; noms que, si no són simplement descriptius, lògicament, haurien de representar –més encara que un carrer, és clar– un referent per a les noves generacions que s’hi han d’educar.

De fet, l’esborrament del nom d’Isabel-Clara Simó no s’esdevé en el buit, sinó que forma part d’una campanya de les institucions valencianes en mans de la dreta espanyolista per a fer això mateix amb totes les referències compartides d’una valencianitat que no siga simplement l’expressió d’una regió espanyola (directament castellana): l’intent d’amputació de l’estudi de la literatura catalana n’és un exemple paradigmàtic. Ara, la bona qüestió és que, si el PP de l’Alcúdia de Crespins se n’ix amb la seua, s’esborrarà l’únic nom d’un centre educatiu valencià que hi havia dedicat a l’escriptora alcoiana.

Es podria argumentar, no obstant això, que, al remat, Isabel-Clara Simó és una novel·lista contemporània, que va faltar fa relativament poc de temps i que, per tant, encara és prompte perquè reba els honors que li correspondrien. No tan sols no serà així, com tots ja sabem –més que no intuïm–, sinó que el fet que l’institut de l’Alcúdia de Crespins portàs aquest nom ja era una certa anomalia cridanera dins el repertori general valencià.

Deixeu-me que explique una anècdota personal per a il·lustrar què vull dir. La localització és una tècnica de traducció que consisteix a adaptar un referent comú del text original a un altre d’equivalent en la llengua d’arribada. Per exemple, si ens trobem amb un “John Doe” en un text anglès, no es tracta d’un nom propi concret, sinó que denota una identitat tan comuna que passa desapercebuda. És a dir, que John Doe podria ser qualsevol. Així doncs, una traducció acurada no pot deixar el nom tal com està, perquè, per a nosaltres, John Doe no és un qualsevol. Softcatalà recomana traduir l’expressió com a “en Tal” o “el senyor Tal”. En els textos pedagògics, habitualment, es fa servir noms típics per a anomenar els protagonistes dels exemples: Vicent té quatre pomes i en dóna tres a Vicenta: quantes li’n queden? Com traduiríeu en altres llengües la dita que ens explica que, de Joans, Peres i ases, n’hi ha a totes les cases? Ja ens hi acostem.

Potser algú hi objectarà que aquesta dita podria ser vàlida a tot arreu dels Països Catalans fa un segle, però que, actualment, hi ha molts més Juans o Pedros que no pas Joans o Peres. D’ases, això sí, continua havent-n’hi un fum, a tot arreu. Bé, no es tracta de parlar-ne ara, d’això, però, en certa manera, ací és on volia arribar. Fa un temps, em va tocar traduir del castellà per a un text pedagògic una fitxa que parlava d’uns centres educatius Miguel de Cervantes i Miguel de Unamuno com a exemples no marcats (és a dir, generals). Què havia de fer? Vaig optar per explicar que Joan estudiava al col·legi Ausiàs Marc, però la realitat és que és molt més comú al País Valencià que, directament, Juan estudie al col·legi Miguel de Cervantes. Recordeu una publicitat recurrent de l’administració espanyola que ens mostra un DNI fictici d’una persona que es diu Carmen Española Española? Justa la fusta.

El nom que més es repeteix en els centres educatius valencians és el de Miguel de Cervantes. N’hi ha trenta-un. N’hi ha pertot arreu i són noms que es varen posar a colp de  decret –i de més coses– fa molt de temps. Ausiàs Marc, de fet, també és un nom molt habitual per als centres educatius valencians. Ara, de centres educatius Ausiàs Marc només se’n troben a la zona històricament valencianoparlant i són ben recents: de l’autonomia ençà. Abans, Marc ni tan sols s’hi estudiava i la llengua en què escrivia hi era prohibida. Aquesta dada és ben interessant. Precisament, si hi ha un àmbit en què el valencianisme ha pogut assolir una certa hegemonia al País Valencià durant les últimes dècades ha estat en l’ensenyament. És per això que ja no és estrany trobar-hi referències valencianes. Ara bé, ni tan sols amb aquesta hegemonia s’ha pogut –s’ha volgut?– invertir una nacionalització espanyola castellanitzadora programada molt de temps abans i executada amb tota la força i la repressió possibles. I, atenció, de la mateixa manera que, en el cas del passeig de García Lorca, hi havia qui objectava que es tractava d’una referència universal, i que ara podria repetir el mateix argument respecte a Cervantes, ens trobem exactament amb el mateix cas: no solament no hi ha cap centre educatiu valencià que es diga Shakespeare, Camões, Dante, Goethe, etc., sinó que és inimaginable. Ja hem vist que universal vol dir castellà.

Més amunt he dit que el PP de l’Alcúdia de Crespins no havia estat gens hipòcrita amb la seua argumentació contra el nom d’Isabel-Clara Simó per a l’institut del poble. Mentia. O no deia tota la veritat. I és que el PP hi adduïa també que Simó no havia tingut relació amb aquesta localitat de la Costera (com si l’Alcoià no fos una comarca veïna). Ara, supose que Miguel de Cervantes i Cristòfor Colom degueren ser veïns il·lustres de l’Alcúdia de Crespins, perquè són els noms de dos carrers centrals del poble. Aquest és el nacionalisme banal, el que passa desapercebut. Isabel-Clara Simó és un nom marcat, que causa “divisió en el poble”, com denuncia el PP. Qualsevol altra referència castellana, per contra, és perfectament neutra.

Miguel de Unamuno, ja que en parlàvem adés, va tindre una relació molt profunda amb el País Valencià, que justifica a bastament que, per exemple, una escola d’Elx porte el seu nom, just davant d’una creu dels caiguts en la gloriosa cruzada a què va donar suport l’autor predilecte del nacionalisme espanyol. Concretament, Miguel de Unamuno va passar els primers dies del 1919 a València, perquè el seu fill major es casava amb una valenciana. Però no va ser una estada desaprofitada i ociosa, sinó que també va traure temps per a pronunciar la conferència “La educación nacional y la autonomía catalana” a l’Ateneu Mercantil i alliçonar-nos sobre els usos de la lengua i del dialecto. Deia –traduesc–: “No heu de donar als vostres fills un ensenyament en valencià. Això seria empetitir València i Espanya. Però si voleu, per a la vida retirada, per parlar als vostres fills, parleu-los el dialecte valencià.” És a dir, com és habitual, l’única relació d’Unamuno amb Elx és la de demanar la prohibició de l’ensenyament en la llengua dels xiquets d’Elx, però, això sí, deixar-nos magnànimament que els parlem en dialecto fora de les parets que delimiten el saber i l’espai per a les coses serioses i que ens fan grans i no petits. Ben mirat, i tenint en compte com van les coses, potser aquesta tolerància sí que mereix els honors.

Tanmateix, aquest CEIP Miguel de Unamuno encara té més suc per a esprémer. I és que aquest nom no va ser el primer que tingué: aquest centre educatiu va portar durant la dictadura el també gloriós nom de Colegio Nacional Mixto Generalísimo Franco. Quan varen arribar els governs municipals democràtics, si aquests estaven en mans del bloc progressista, s’hi podien substituir les referències de la dreta espanyola per les referències de l’esquerra espanyola, tot i que tots dos referents pensassen exactament igual sobre l’espai que hi havia d’ocupar la llengua pròpia del sistema educatiu que llavors es començava a construir. O, més concretament, l’espai que no hi havia d’ocupar. Però, de revisar el model i valencianitzar-lo, ni parlar-ne.

En relació amb això, podem esmentar també algunes referències progressistes espanyoles del segle XX: Enrique Tierno Galván dóna nom a quatre centres educatius; Gloria Fuertes, a tres; Clara Campoamor, a dos. Ara, de Carmelina Sánchez-Cutillas, no n’hi ha cap. De Maria Ibars, només un a la seua Dénia natal. De Maria Beneyto, cap ni un. I el que hi ha d’Isabel-Clara Simó ja desperta la fúria i l’odi de l’espanyolisme. No caldria ni explicar que Federico García Lorca dóna nom a dos centres educatius valencians, mentre que Vicent Andrés Estellés, per exemple, dóna nom tan sols a un institut. I a Burjassot, al seu poble. Com si fos un simple ajuntalletres de glorieta local i no un dels grans noms de la poesia –sense adjectius– del segle XX. On són tots aquests universalistes, per a omplir d’escoles, instituts, places i carrers Vicent Andrés Estellés tota la geografia espanyola, si ni tan sols ens deixen retre-li els honors tranquil·lament a casa nostra?

Hi insistesc: de la mateixa manera que vèiem amb l’hodonímia, per a ser valencià cal ser valencianista. Aquesta condició s’expressa molt bé també amb els noms dels centres educatius de les localitats catalogades de predomini històricament castellanoparlant: quan hi ha una referència valenciana, és perquè és una referència local. Si no, ni això. Només se n’escapa un “Jaime I” al Racó d’Ademús, i caldria parlar-ne. Que Isabel de Villena batege una escola a Villena, encara que siga per la gràcia del cognom, és, ara com ara, ciència-ficció. Per molt que la mare abadessa Isabel fos una dona pietosíssima i passàs tota sa vida tancada en un convent, va cometre el pecat fatal d’escriure en una llengua heretge per a la castellanoespanyolitat.

Acabem, perquè aquest debat es podria fer molt llarg –de fet, espere que prompte es faça llarg, almenys per part meua. Fins i tot allà on el valencianisme ha pogut guanyar una certa hegemonia, cal picar molta pedra per ser simplement valencià i els mèrits objectius d’algú no són prou perquè no alce la ira destructiva i aniquiladora de la valencianitat de l’espanyolisme. Contra aquesta fúria, si hem de confiar en l’esquerra espanyola, en totes les seues manifestacions, a tot estirar hi podrem contraposar García Lorca o Victoria Kent, és a dir, els referents progressistes castellans que corresponguen. Perquè a Espanya, d’una banda o d’una altra, sempre s’ha de ser castellà (i ja sabem, a més, com –però no on– va acabar García Lorca).