“Un referèndum financer”: per què Escòcia veu l’emissió de deute com un pas cap a la independència

The Washington Post · Greg Ritchie, Georgia Hall i Laura Avetisyan

Després d’anys d’especulació, el govern escocès traurà al mercat els seus propis bons del tresor –anomenat kilts, un joc de paraules que barreja el nom de la famosa faldilla escocesa amb el dels gilts, els bons del Regne Unit– els mesos vinents. El Partit Nacional Escocès (SNP) defensa que la iniciativa servirà per a atraure finançament internacional sense haver de passar per Westminster i preparar el terreny per una hipotètica independència –tant política com financera– del Regne Unit.

L’estratègia no és exempta de riscs per a l’independentisme escocès: si els costs d’endeutament d’Escòcia augmentessin durant la campanya d’un hipotètic segon referèndum d’independència, no hi ha dubte que l’oposició empraria la qüestió com a arma electoral, cosa que de retruc podria allunyar els votants indecisos de la causa independentista.

“No hi ha dubte que el diferencial entre els kilts i els gilts serà un dels grans focus d’atenció”, diu Ben Cormier, professor de la Universitat de Strathclyde. “En certa manera, serà una mena de referèndum financer.”

El govern d’Escòcia obtingué autorització per a emetre deute propi l’any 2015, però fins ara ha optat per finançar-se per mitjà del govern britànic en compte de recórrer al mercat per si mateix. Amb tot, aquests darrers anys, la idea ha anat guanyant força entre certs sectors de l’independentisme escocès, que defensen que emetre bons del tresor propi ajudaria Escòcia a guanyar experiència i credibilitat als mercats internacionals.

La primera emissió de bons del tresor escocesos, prevista per al darrer trimestre d’enguany o el primer trimestre de l’any vinent, seria de 1.500 milions de lliures, repartits en cinc anys. Es preveu que el parlament escocès, on l’independentisme recuperà la majoria el mes passat, ratifiqui la proposta aviat.

La independència, l’elefant a l’habitació

El govern escocès ja s’ha reunit amb grans inversors per explicar-los la proposta dels bons del tresor escocesos, segons que explicà fa poc la vice-primera ministra d’Escòcia, Jenny Gilruth. L’executiu també és a punt d’enllestir els preparatius jurídics i administratius per a continuar el procés.

Per als inversors, el risc més gran d’invertir en el mercat de deute escocès seria que Edinburg s’independitzés del Regne Unit abans no vencessin els bons, atesa la inestabilitat econòmica que podria comportar el procés d’independència i la possibilitat que Escòcia abandonés la lliura esterlina en favor de la seva pròpia divisa.

L’any passat, tant S&P Global com Moody’s atorgaren al govern escocès la mateixa qualificació creditícia que al govern britànic, tot i que ambdues agències deixaren clar que la decisió depenia estrictament de la continuïtat d’Escòcia al Regne Unit.

“Si [Escòcia] fos a punt independitzar-se, crec que no hi invertiríem”, explica David Zahn, de Franklin Templeton. “Però, com a part del Regne Unit, l’oportunitat és interessant.”

Inversors i banquers discrepen a l’hora de calcular el rendiment afegit que els bons del tresor escocesos hauran de pagar en relació amb els bons de l’estat britànics, els gilts. Fa cinc anys que l’illa de Man –una dependència de la corona britànica– paga una prima de més de 50 punts bàsics (un 0,5%) en comparació amb els bons britànics equivalents, mentre que un bo amb venciment el 2060 del Comtat de Lancashire, a Anglaterra, paga una prima d’uns 70 punts bàsics (un 0,7%).

Quant al risc de secessió, l’exemple més immediat és el de Catalunya. Ara fa una dècada, quan el procés d’independència català començà a agafar embranzida, la prima dels bons catalans als mercats de deute es disparà.

Durant la campanya del referèndum d’independència escocès del 2014, en què el “no” s’imposà al “sí” per un 55%, el govern britànic digué repetidament que, en cas d’independència, els costs d’endeutament d’Escòcia podrien augmentar fins a cinc punts percentuals en comparació amb els bons britànics, una afirmació que els dirigents independentistes qualificaren d’infundada.

Els inversors, expectants

Ara com ara, la independència d’Escòcia és una possibilitat remota, si més no a curt termini, atesa la negativa de Londres a fer un segon referèndum.

Ara que el futur de Keir Starmer sembla que penja d’un fil, la incògnita és si els successors del primer ministre continuaran negant-se a fer un segon referèndum, especialment si el suport a la independència continua augmentant –ara com ara voreja el 50%– o si necessiten el suport del Partit Nacional Escocès per a poder formar govern. Per als inversors en bons, la compensació que exigeixin per a contrarestar aquest risc dependrà de l’estructura de qualsevol acord, i també del seu venciment.

“Com més llarg sigui el termini dels bons, més caldrà que els inversors es plantegin la qüestió de la independència”, diu Matt Amis, director d’inversions d’Aberdeen Group. “Si parlem d’un bo a cinc anys, doncs cap problema. Si parlem d’un bo a trenta anys, el risc és completament diferent.”

Una altra possibilitat és que Escòcia s’ofereixi a indemnitzar els inversors en cas d’independència. El 2016, l’Ajuntament d’Aberdeen, al nord-est del país, vengué bons municipals que oferien als inversors l’opció de cobrar per avançat en cas d’independència d’Escòcia.

Ara per ara, no sembla que Escòcia estigui disposada a considerar una clàusula d’aquesta mena. Al gener, alts càrrecs del govern escocès explicaren que “el full de ruta actual” amb els bons escocesos “no inclourien clàusules específiques per a esdeveniments d’importància”.

Amis serà un dels inversors que analitzarà detalladament la proposta del govern escocès abans de decidir si inclou kilts a la seva cartera de bons.

“Dependrà més de l’estructura de l’operació que no pas dels esdeveniments polítics a Escòcia”, explica. I afegeix: “Si compres un kilt, hi ha el risc que Escòcia s’independitzi abans no venci. És possible que el risc d’independència hagi augmentat lleugerament després de les darreres eleccions, així que ens caldrà tenir-ho en compte.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb