07.07.2026 - 21:40
|
Actualització: 07.07.2026 - 22:04
El 1929, l’escriptora nord-americana Gertrude Stein va dir a Robert Graves la famosa frase: “Mallorca és el paradís, si pots suportar-lo.” Graves no tan sols el va suportar, sinó que va convertir l’illa, i el poble de Deià en concret, en la seva residència habitual i, finalment, en el sojorn etern. La seva tomba, al cementiri del poble de la serra de Tramuntana, és un d’aquells llocs màgics i especials de l’illa. Gertrude Stein s’hi havia refugiat amb la seva amant i secretària Alice B. Toklas l’hivern del 1915, al barri d’El Terreno, fugint de la Primera Guerra Mundial, i va haver de conviure amb allò que un temps es deia “el ritme insular”, que es resumeix encara en la dita “d’un pagès ben conservat, n’hi ha per a molts anys”.
Naturalment, les coses han canviat molt. La barriada d’El Terreno, com tants altres llocs de l’illa, no té res a veure amb la que descobriren fa més de cent deu anys Stein i Toklas, el turisme ho ha accelerat tot i queda poc de la calma mallorquina… O no, tot depèn d’on vagis a parar, en una illa que és tot un món. De fet, els insulars asseguren que “el món es divideix entre Mallorca i fora Mallorca”. Una de les maneres més excel·lents de descobrir aquesta pedra que sura al mig del mar –la descripció és una magnífica troballa de l’escriptor Pere Morey Servera– és llegir-ne els autors.
És per això que us hem preparat una selecció de deu novel·les per a llegir aquest estiu que ajuden a entendre perfectament les transformacions d’aquesta illa. N’hem deixat fora els nous narradors mallorquins, que també expliquen perfectament el seu territori: Sebastià Alzamora, Melcior Comes, Pere Antoni Pons, Llucia Ramis, Caterina Karmany, Laura Gost, per exemple. Ens hem centrat en autors més clàssics, pensem que és un bon moment per a descobrir-los o rellegir-los. I en tots els casos hem tingut dubtes a l’hora d’escollir-ne un sol llibre, però us explicarem quin és, els motius de l’elecció i, si és el cas, quines altres obres expliquen també molt bé l’illa. En la selecció, tampoc no hi hem inclòs obres d’autors estrangers que podrien explicar alguns moments de la nostra història, com les d’Albert Vigoleis Thelen (L’illa del segon rostre), Robert Creeley (L’illa) i Georges Bernanos (Els grans cementiris sota la lluna).
Cronològicament, la primera novel·la de què us volem parlar és Mort de dama, de Llorenç Villalonga (1897-1980), que es va publicar el 1931. Villalonga va fer un retrat demolidor de la majoria de sectors de la societat mallorquina, essencialment els conservadors, als quals pertanyia. Tot i això, tothom hi és escarnit, els progressistes també, els catalanistes i els anticatalanistes, i és un retrat molt interessant de la Palma de l’època. El gran personatge de la novel·la és Obdúlia de Montcada, símbol de l’aristocràcia mallorquina, els anomenats “botifarres”. La novel·la ha conegut nombroses edicions fins a la definitiva del 1963, que té set capítols més que no l’original del 1931, prologada per Gabriel Alomar.
Hem triat aquesta novel·la perquè és una obra curta, molt divertida, amb un llenguatge molt viu, i que mostra la decadència de les grans classes nobiliàries mallorquines i l’arribada d’un prototurisme encara més acostat al model del viatger adinerat que no pas al prototip instaurat (i instal·lat) a l’illa d’ençà de la dècada del 1960. A més a més, Villalonga aquí encara era un personatge divertit, que escrivia molt a la premsa amb uns quants pseudònims, una mica allunyat del personatge conservador que flirtejà amb el feixisme anys després i que donà un suport explícit al franquisme els primers anys. Naturalment, també podeu llegir Bearn, el seu gran llibre, que explica un món en dissolució, el de la Mallorca tradicional, o els seus Desbarats, peces curtes molt interessants. Però, per fer aquesta entrada al paradís, ens va molt bé començar per Palma i el retrat de fa més o manco un segle.
Fem un gran salt en el temps per situar-nos en el 1958, l’any en què es publica El mar, de Blai Bonet (1926-1997), el segon llibre de la nostra selecció. En aquest cas, som en un sanatori per a tuberculosos en un poble inventat i ens haurem d’enfrontar als records de la guerra de 1936-1939 i la immediata postguerra dels seus protagonistes. Com és ben lògic, la guerra també va significar un sotrac molt important a Mallorca, que va ser del bàndol franquista ja de bon començament i que va viure una repressió duríssima, amb uns quatre mil morts executats a les carreteres i molts enterrats en fosses comunes que tot just ara es comencen a obrir tímidament. Bonet tenia just deu anys quan va començar un conflicte que marcà no tan sols els adults, sinó també tots els nens de la seva generació.
El mar, a més a més, ja anuncia algunes de les grans ambicions narratives del poeta i dietarista mallorquí, un dels grans noms de les lletres catalanes de qui enguany es commemora el centenari del naixement. La successió de monòlegs interiors que estructuren l’obra, el tremendisme de moltes de les seves escenes i la manera com s’estructura el llibre ja mostraven en un primer moment una voluntat narrativa de gran abast. Sens dubte, un dels llibres cabdals per a entendre l’impacte de la guerra del 36 i la primera postguerra a l’illa.
Ningú no pot negar que el turisme i la manera com va irrompre d’ençà dels anys seixanta ha estat el principal element transformador de Mallorca en tots els sentits. Quasi una revolució. Va dur canvis en el model econòmic, però sobretot en el model social i en l’estructura de l’illa. Durant segles, les terres de la costa, dolentes i improductives, solien anar a parar als fills menys preparats de cada generació: els hereus primogènits se solien quedar les bones possessions o les terres productives de l’interior. El canvi de model va enriquir molt ràpidament els propietaris d’aquestes terres de marina, que les varen vendre o hi varen construir ells mateixos els hotels, pensions, hostals i més residències per encabir-hi més i més turistes. Una bona part de la població va començar a treballar en el turisme i això implicà també l’arribada de noves idees i de maneres de relacionar-se socialment i sexualment molt diferents: una alenada d’aire fresc en la Mallorca conservadora i franquista que va escandalitzar els uns i alliberar els altres, com una prova que no tot era dolent amb el turisme… Si més no, al començament. D’aquí a la paraula “balearització” adaptada a l’economia hi hagué només una passa. Aquesta transformació de la realitat illenca va fer que els narradors s’hi aboquessin en massa, tal com va estudiar Pilar Arnau al llibre del 1999 Narrativa i turisme a Mallorca (1968-1980), publicat per Documenta Balear.
I aquest canvi i la plasmació que va tenir en la literatura va agradar també els lectors, o si més no els jurats dels premis literaris. El 1967, una joveníssima Antònia Vicens (Santanyí, 1941) va guanyar el premi Sant Jordi de novel·la amb 39 graus a l’ombra. Tenia vint-i-set anys, era pràcticament una desconeguda, de Mallorca, i aquella novel·la obria i consagrava el turisme com un dels temes essencials que tractarien els escriptors contemporanis de les Illes. La novel·la es va publicar el 1968, el mateix any que el seu llibre de relats Banc de fusta, que el 1966 havia guanyat el premi literari de Cantonigròs.
La novel·la s’ha mitificat en molts sentits, però aguanta perfectament una relectura actual. Ens explica les aventures i vicissituds d’una noia que ha d’anar a treballar a la Cala i que veu el contrast entre el món del poble i el del turisme de masses que ja arriba a l’illa. En la reedició del 2019, Sebastià Portell explicava al pròleg: “Quan escrivia 39 graus a l’ombra, Antònia Vicens feia feina de secretària a l’Ariel, un dels flamants hotels de la costa de Cala d’Or, i el director, en saber que escrivia a la nit, li va prohibir de tenir els llums de l’oficina encesos. Gastava massa. És per això que l’autora va decidir de recloure’s en la intimitat sòrdida del lavabo d’un bungalou per a treballadores per redactar 39 graus a l’ombra, guardonada amb el Premi Sant Jordi de novel·la de l’any 1967 i considerada per molts la seva òpera prima, el seu primer gran llibre després de l’aparició dels contes de Banc de fusta.” Portell mateix explicava: “La reedició deixa a les mans del lector l’inici o la represa de més d’un debat que es troba lluny de resoldre’s. Un debat sobre turisme i sobre gènere, en efecte, però sobretot el qüestionament de les relacions de poder i de totes les corrupcions, perversions i injustícies que han implicat al llarg del temps.”
El mateix any es va publicar un altre text clau per a entendre aquesta Mallorca que canviava per culpa del turisme: Els carnissers, de Guillem Frontera (1945-2024), que havia guanyat el premi Gabriel Maura de novel·la del 1968 –actualment premi Llorenç Villalonga de novel·la–, dins els premis Ciutat de Palma. Frontera ja l’havia guanyat el de poesia el 1965 i llavors ja havia demostrat un posat rebel assistint a l’acte de lliurament amb una jaqueta de cuir que va colpir tothom. La idea de partida de la novel·la és brutal. Un matrimoni acaba comprant, gràcies als diners aconseguits amb una botiga de records, la possessió on l’home havia treballat de menut fent de porqueret. Així doncs, els diners del turisme acaben afavorint la substitució dels antics propietaris arrelats a la tradició i a la noblesa illenca per aquests nou-rics acabats d’arribar. Per celebrar-ho, antics senyors i actuals terratinents fan un banquet menjant una porcella mentre els seus fills s’uneixen, sense distinció de classes, però amb tot l’odi de les unes envers les altres, en la llarga nit palmesana que ja ha començat a ser de disbauxa i relaxament d’algunes convencions gràcies al turisme. És la novel·la que exemplifica millor l’auge de la nova burgesia turística, una burgesia sobrevinguda, gens formada, amb molts diners i molt poc gust.
Hem triat aquesta novel·la de Guillem Frontera, però en realitat hi ha dues obres més de l’autor d’Ariany que podrien explicar perfectament aquest paradís en descomposició. D’una banda, Un cor massa madur, del 1994, que per a mi és la seva millor novel·la, i d’una altra l’èxit contemporani Sicília sense morts, del 2015, on esbudella la corrupció sistèmica que ha sofert Mallorca –i, per extensió, les Balears– d’ençà del tombant de segle.
La tríada de grans novel·les sobre el turisme la podríem tancar amb Un dia de maig de Llorenç Capellà (Montuïri, 1946). Però aquesta obra va molt més enllà d’aquest gran tema i ens presenta el contrast generacional i, per tant, una visió d’una Mallorca concreta que es mor, la dels perdedors de la guerra del 1936-1939. En aquesta obra, Capellà desplega una gran quantitat de recursos narratius per mostrar-nos un noi que ha començat a treballar en un hotel de la plaça d’en Gomila, un dels indrets mallorquins que eren més coneguts pel turisme palmesà, i que més es degradaren. Aquí hi havia el famós restaurant El Patio, on, entre més personalitats, hi soparen estrelles de Hollywood com ara Ava Gadner (convidada per Robert Graves) i Errol Flynn. Ben a prop hi havia una de les entrades de la discoteca Tito’s, abocada al passeig Marítim, un dels temples de la nit illenca, inaugurat per Marlene Dietrich. Aquesta plaça havia aplegat el bo i millor de cada casa, però en els anys vuitanta i noranta es va anar degradant a marxes forçades fins al punt que era el lloc on sortia de festa el jovent illenc atret per les seves ofertes alcohòliques, amb xarrups a vint duros a final dels anys 1990.
Aquest jove rep la notícia de la mort del pare, un home d’idees acostades a la República que ha decidit de callar tota la vida per assegurar la seva supervivència. Evidentment, aquest fill enlluernat per les noves maneres de fer, no en sap res, del pare, dels seus anhels i les seves lluites. Un dels millors texts de Llorenç Capellà, un escriptor molt bo, conegut més per l’obra dramàtica i per El diccionari vermell, un recull documental sobre les víctimes de la repressió a Mallorca arran de la guerra de 1936-1939, que aplega en forma de diccionari tots els noms de les víctimes que l’autor va identificar a partir dels testimonis orals i la investigació.
Fem un altre salt temporal cap endavant i ens situem en la dècada del 1990. Aquí tenim tres novel·les de tres dones que prenen tot el protagonisme. I no és que no haguessin escrit abans i amb molts encerts, sinó que en aquesta dècada és quan cadascuna ens presenta una obra major que contribueix a aquest gran fresc insular.
La primera d’entrar en lliça és Xesca Ensenyat (1952-2009), que el 1992 va guanyar el premi Ramon Muntaner amb una obra absolutament deliciosa, Quan venia l’esquadra. En aquest text, molt més acostat a les memòries que no pas a la ficció, ens fa un retrat molt personal del Port de Pollença de les dècades de 1950 i 1960. S’hi barregen els canvis personals d’un món familiar que es va acabant, amb els grans canvis socials de l’època. Aquestes memòries de joventut fan referència sobretot al temps en què els americans feien estada a la base aèria del Port de Pollença. En el llibre Ensenyat ja mostra a la perfecció el gust i la precisió lèxica i recursos estilístics com la ironia. La presència dels americans, amb les seves innovacions i els diners que deixaven durant les escales, ha estat important a Mallorca, d’una manera més estable i permanent a Sóller, i d’una manera molt més esporàdica a Palma, un dels indrets habituals d’escala de la sisena flota nord-americana.
També el 1992 Maria Antònia Oliver (1946-2022) consolidà definitivament la seva trajectòria literària. Ja havia aconseguit un immens èxit de públic gràcies a Estudi en lila, protagonitzada per Lònia Guiu, la primera detectiva femenina i feminista de casa nostra i una de les primeres d’Europa, però aquell any va publicar Joana E, el llibre amb què havia guanyat el premi Prudenci Bertrana l’any anterior. Joana E és una novel·la molt ambiciosa, plena de referents clàssics, i va una mica més enrere en el temps per abandonar el tema del turisme i centrar-se en la Mallorca de postguerra, les relacions de poder, el bon nom i la venjança. Amb tot això, Maria Antònia Oliver confegeix una novel·la molt potent en primera persona i del punt de vista de la protagonista, que no deixarà ningú indiferent.
En el cas d’aquesta escriptora també podríem haver triat Amor de cans, o Cròniques d’un mig estiu, del 1994 i del 1970, respectivament, però Joana E és una obra que ens enfronta als nostres traumes més immediats i té una força narrativa fora de qualsevol dubte.
Carme Riera (1948) és un dels grans noms de la literatura illenca. El 1994 va guanyar el premi Josep Pla amb una de les seves novel·les més ambicioses, Dins el darrer blau, una novel·la històrica ambientada al segle XVII en què resseguia la història d’un grup de jueus mallorquins condemnats a morir a la foguera per no haver abjurat la seva fe. Aquesta novel·la, llarga, ambiciosa, riquíssima del punt de vista lingüístic, amb una excel·lent tasca de documentació, ens fa entroncar amb un dels fets que marquen la història contemporània: la marginació de què han estat objecte fins gairebé els nostres dies els descendents dels jueus conversos a Mallorca, els xuetes. Riera retrata perfectament el patiment, les conviccions, les penes i també els escassos moments d’alegria dels condemnats, per fer un fresc de la intransigència que és perfectament aplicable al món convuls en què vivim.
Entrem en la recta final. A la nostra llista de recomanacions no hi podia faltar un escriptor de llarg recorregut i un dels millors creadors europeus de la segona meitat del segle XX: Baltasar Porcel (1937-2009). Porcel té el rar mèrit d’haver creat si més no una gran obra en cada una de les dècades en què va ser actiu (Els Argonautes, 1968; Cavalls cap a la fosca, 1975; Les primaveres i les tardors, 1986; Ulisses a alta mar, 1997; Olympia a mitjanit, 2004) i d’haver excel·lit tant en novel·la i narrativa breu com en no-ficció.
El 2004 va publicar un dels llibres que explica millor la Mallorca contemporània: Olympia a mitjanit. Tot arrenca amb el retorn d’Olympia, una islandesa que quan torna a Mallorca engega tot un seguit de reaccions en cadena en personatges diversos. Porcel utilitza els recursos habituals de la seva narrativa: salts temporals, canvis de focalització, una mostra profunda de personatges illencs de tota mena i condició i una gran frase pertanyent al notari Bonaventura de Bonmatí: “Mallorca, què significa?”, per bastir un intent de resposta a aquesta pregunta que potser l’autor s’havia fet tota la vida. Aquest és un dels millors texts d’un Porcel, que sap que l’illa és sobretot desmesura i a la vegada ambició i senzillesa, i així presenta el calidoscopi dels seus personatges.
I finalment una obra monumental en tots els sentits, formada per tres novel·les que varen tenir una sort editorial ben diversa. Ens referim a El cicle d’Almandaia, d’Antoni Vidal Ferrando (1945), publicada en un sol volum el 2025 i que recull Les llunes i els calàpets, La mà del jardiner i L’illa dels dòlmens. Vidal Ferrando és un dels millors poetes en llengua catalana. De formació és historiador i va exercir de professor d’història a l’institut de Santanyí fins que es va jubilar. Potser per això aquesta és una obra en què la memòria és tan important i esdevé clau per a modelar persones i pobles. Vidal Ferrando entronca amb la gran tradició europea de novel·les vinculades a memòria i territori per mirar d’explicar la seva Mallorca que, en el fons, és un poc la de tots plegats.
Així doncs, i malgrat haver-nos deixat molts autors i molts llibres sense ressenyar, ací teniu deu novel·les cabdals per a entendre aquesta pedra que sura al mig del mar i que forma, per si sola, tot un món enorme, inacabable, en poc més de tres mil sis-cents quilòmetres quadrats.
