Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La negociació per a formar govern continua avançant lentament. Insistiré que la discreció és un bon senyal i que, per tant, cal esperar encara una setmana –no hi ha temps per a molt més–, per a saber quin és el resultat de les converses, que esperem tots que siga positiu. El vot del 52% de la població i els 74 diputats independentistes, això ho ha remarcat amb raó tothom, haurien de ser una base important per a construir un govern que encare la resolució final del conflicte que ens enfronta amb Espanya. És cert que hi ha maneres molt diferents d’interpretar com s’ha de fer, això, i no tinc cap dubte que Esquerra Republicana, com a guanyadora de les eleccions, ha de marcar el ritme. Però la consistència d’allò que es propose importa molt. I les tres formacions, Esquerra, Junts i CUP, haurien de ser-ne conscients, també a l’hora de negociar.

He dit les tres formacions, perquè precisament el paper que puga fer-hi la quarta, és a dir els comuns, és ara mateix el principal motiu de discòrdia i em fa l’efecte que serà el problema que pot arribar fins i tot a impedir la formació del govern. No pas pel que puguen aportar o deixar d’aportar els vuit diputats d’aquesta formació, sinó per la dilució del projecte col·lectiu que, ja simplement el discurs que els iguala a les altres tres forces, origina.

Ahir Pere Aragonès, més que probable nou president de la Generalitat, al final de la conferència que féu (i que podeu escoltar íntegra ací), va resumir la seua proposta dient que volia fer “el govern del Tres d’Octubre” –frase que ja havíem sentit alguna vegada abans. La frase és ben trobada, resulta molt aclaridora i és brillant en termes de màrqueting. Veurem, en tot cas, si es pot negociar un govern com aquest perquè els altres tres partits han de dir-hi la seua. Però, siga com siga, d’entrada, resulta preocupant que aquest anunciat govern del Tres d’Octubre es puga voler contraposar com a idea i projecte –cosa que no costa gaire d’interpretar així, vistes les reaccions al discurs– a la idea d’un govern del Primer d’Octubre. I no és pas una simple qüestió nominal, ni cap anècdota circumstancial.

Sobretot perquè no es pot passar per alt que el Tres d’Octubre és la conseqüència directa del Primer d’Octubre. I que el Tres d’Octubre va existir, exclusivament, perquè havia existit el Primer d’Octubre. I solament va ser possible en la mesura que el Primer d’Octubre va ser fet, va ser tirat endavant, lluitat i guanyat pel conjunt del moviment independentista, per tots els seus actors.

La reinterpretació històrica que alguns sectors han volgut fer a posteriori, segons la qual la força del país es va expressar més i millor en aquesta històrica jornada de la vaga del dia 3 que no pas el dia del referèndum d’autodeterminació, no té solta ni volta. Perquè el Tres d’Octubre és important per si mateix, com tantes altres dates de la nostra història recent, però no té el valor de data seminal, de punt d’arrancada, de tall epistemològic, que en canvi sí que té el Primer d’Octubre. I solament té el Primer d’Octubre.

Cosa que la gent entén perfectament. Per això hi ha, per exemple, tants carrers i places del Primer d’Octubre –segons els càlculs més actuals, en més de 160 poblacions– i fins on jo sé no hi ha hagut cap moviment comparable reclamant el mateix tracte per al dia 3. Ni per al Tsunami Democràtic. I em sona que sols hi ha un parell de carrers de la Via Catalana. I, ep, no és que no se’l meresquen, aquests altres dies i actes, el reconeixement per tot allò que hi va passar. Però no es poden barrejar peres amb pomes. És simplement que el país i els seus ciutadans saben perfectament quin dia ho canvia tot.

I canviar l’enfocament d’això, centrar el focus en el Tres d’Octubre en compte de centrar-lo en el Primer d’Octubre, en la pràctica d’avui, significa regalar tot l’esforç que van acomplir el govern i el Parlament de Catalunya, els partits independentistes, l’ANC i Òmnium i sobretot els ciutadans que defensaren les urnes, a una tendència política, la dels comuns, que va votar contra la independència, contra allò que significava, doncs, el Primer d’Octubre, vint-i-quatre dies després. I que ho va fer fins i tot assenyalant obertament amb un ‘no’, que els perseguirà eternament, qui havia d’anar a la presó i qui no. A una força política que no va votar la llei del referèndum que era la base del Primer d’Octubre i que va votar contra la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República –sí, de la república– amb aquella inoblidable i esperpèntica escena en la qual Joan Coscubiela va ser aclamat per la dreta extrema.

És evident que, entre ells, els comuns, més tard hi ha qui ha adoptat posicions molt decidides en favor del procés d’independència i de tot allò que va significar el Primer d’Octubre també com a apoderament popular. En vista de la repressió que ha portat els líders polítics a la presó i l’exili i en vista de la impossibilitat d’avançar en cap mena de pacte amb l’estat espanyol. Però precisament els qui han restat dins l’espai que ara es vol afegir al govern hi ha els qui més neguen aquest procés i els qui proclamen que van contra la unilateralitat, no tan sols encara avui sinó més que mai avui. I la pregunta a respondre, aleshores, és molt simple: que hi hauria hagut Tres d’Octubre sense l’exercici d’unilateralitat que va significar el Primer d’Octubre? I hi insistesc: sense el monumental i revolucionari exercici de poder popular que va ser el Primer d’Octubre?

Encara més: la incoherència que significa qualsevol mínima insinuació de contraposar el bloc del Primer d’Octubre al del Tres d’Octubre és gran, fins i tot també a l’hora de raonar-ne el motiu, l’excepcionalitat, que fa que ara siga, precisament, el moment de fer el govern més fort de tots els possibles.

Perquè allò en què tothom està d’acord, i fins i tot el candidat a president va incidir-hi directament en el seu discurs, és que haver superat el 52% dels vots i haver arribat a 74 escons dóna al moviment republicà una força única que no té el dret de malbaratar. En això, hi estem tots d’acord. Però és incoherent si al mateix temps es parla de fer un govern del Tres d’Octubre, que implica que els comuns n’han de ser part substancial. Perquè aleshores no sé com ningú podria discutir que això ja va passar el 21-D, a les eleccions del 155. O és que aleshores la proposta d’aquest govern del Tres d’Octubre, sumant els vots dels quatre partits, no va arribar ja al 55% del vot popular. I als 78 diputats. I com és que aleshores el 55% dels quatre no tenia importància i ara el 52% dels tres ha de dur a un govern a quatre? Quin sentit, quina lògica, té tot plegat? Quina coherència es pot reclamar?

Contraposar una data a una altra –en el cas que ens ocupa, contraposar el Tres d’Octubre al Primer d’Octubre– per a requalificar així el sentit de la segona és una tàctica habitual en la política i en la història. No és que em sorprenga pas com a mètode. Però també supose que a ningú no l’estranyarà que en aquest cas concret a mi em preocupe i em neguitege –i crec que en això no estic sol.

Em preocupa perquè és jugar molt amb foc posant en perill un patrimoni, el Primer d’Octubre de 2017, que és i hauria de continuar essent sempre un patrimoni de tots, d’Esquerra, de Junts, de la CUP, de tots els altres partits i partidets, de l’Assemblea, d’Òmnium, dels ajuntaments, dels voluntaris, de la gent de la Catalunya Nord que va fer córrer les urnes, dels qui les van pagar, dels qui les van amagar, dels qui van imprimir les butlletes de vot, dels síndics que despús-ahir van ser portats a judici, dels presos, dels exiliats, de tots els represaliats, de tanta i tanta gent… I més enllà encara, no solament hauria de ser un patrimoni passat sinó la referència històrica clau, el mandat popular imperatiu, de fet el motor de l’alliberament nacional. No?

PS. Sempre és un goig escoltar Manuel Delgado perquè té la capacitat d’aclarir qualsevol boira. Sobre tot això que passa aquests dies, li ha dit a l’Andreu Barnils, en aquesta entrevista, que “bàsicament és una revolta. I ja està”. Justa la fusta. Sobre la conferència de Pere Aragonès, us recomane també aquesta crònica que n’ha fet Odei Etxearte. També parla clar el president de l’Obra Cultural Balear, Josep de Luís, en aquesta entrevista d’Esperança Camps: “El sistema del 78 només funciona a la Castellana, quan trau la poteta al món fa el ridícul”. I, parlant d’això, Josep Casulleras, en aquest article, ha fet la dissecció dels dos-cents fulls que l’advocat Gonzalo Boye ha enviat al jutge Llarena perquè demane al Tribunal de Justícia de la Unió Europea si “ha utilitzat de manera abusiva el mecanisme de les euroordres” contra els exiliats catalans. Entre més coses, això és VilaWeb avui i tots ho podeu llegir lliurement gràcies als vint-i-un mil subscriptors que ens ajuden a anar endavant. Si creieu que ens podeu ajudar, i ho voleu, en aquest enllaç us podeu fer subscriptors o fer una donació única sense cap més compromís.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.