Amb aquest dossier mirem de fer llum en un debat que massa sovint es tenyeix de sensacionalisme, d’alarmisme i d’un excés d’imaginació. Hem parlat amb professionals i experts en seguretat i qüestions militars, que han demanat de restar en el més estricte anonimat. En conclusió, aquests experts consideren completament improbable –per raons d’incapacitat efectiva i de cost polític– una intervenció militar a Catalunya contra el procés d’independència. Amb les seves aportacions, podem respondre les vuit preguntes que formulem a continuació:

—L’exèrcit espanyol té cap pla per ocupar Catalunya en cas d’independència?
Qualsevol exèrcit que aspiri a ser seriós i professional té plans operacionals per a qualsevol situació que pugui afectar les seves funcions en seguretat, defensa i preservació del territori estatal. Si l’Estat Major de la Defensa espanyol no hagués preparat cap pla d’intervenció per a un cas de secessió ‘interior’, es tractaria d’una mala praxi professional clamorosa. La independència de Catalunya és una amenaça frontal a la sobirania i a la integritat territorial del Regne d’Espanya i, en conseqüència, l’exèrcit espanyol ha de tenir una previsió operativa. Una cosa ben diferent és la viabilitat política i estratègica d’una intervenció en territori europeu o la capacitat operacional efectiva d’aquesta intervenció.

D’una altra banda, la filtració del pla d’una operació militar és pràcticament impossible. Si mai passés això fóra indici d’un problema de seguretat molt greu que desfermaria un escàndol de dimensions impensables i una investigació de conseqüències greus en l’estament militar. Un error com aquest costaria tota la confiança mínima de les institucions internacionals de defensa respecte de l’exèrcit espanyol. Sigui com sigui, un ex-coronel expulsat de l’exèrcit fa vint-i-quatre anys i amb un llarg historial posterior de polèmiques polítiques i casos judicials no pot merèixer cap confiança com a informador d’afers absolutament secrets i de màxima seguretat dels estaments militars més alts.

—Quina cobertura legal pot tenir una intervenció militar?
Com ja és prou sabut, la constitució espanyola, en l’article 8, atorga a l’exèrcit la ‘missió de garantir la sobirania i independència d’Espanya, i defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional’. L’article 55 estableix la suspensió de determinats articles de la constitució quan es declarin els estats d’excepció o de setge. L’article 116 parla dels mecanismes per a declarar els estats d’alarma, d’excepció i de setge, que són regulats per una llei orgànica. A més, hi ha les lleis orgàniques de la ‘defensa nacional’ i dels drets i deures dels membres de les forces armades que també apel·len a la missió constitucional de l’exèrcit. Tot plegat és una construcció legal filla de la transició espanyola que havia de satisfer uns poders fàctics determinats.

Per tant, la legislació espanyola que preveu una intervenció de l’exèrcit en cas de perill de la ‘integritat territorial’ hi és. Però la pertinença a la Unió Europea –posterior a la redacció de la constitució espanyola– fa impossible que l’exèrcit actuï contra la voluntat democràtica i pacífica d’una part de la població europea. De fet, alguns experts en dret europeu han assenyalat que una acció de l’exèrcit per a un cas com el que analitzem és contrària al dret de la UE. Fins i tot, indiquen que podria tenir com a conseqüència la suspensió del dret de vot de l’estat espanyol a les institucions comunitàries. En aquest sentit, cal recordar la contundència amb què va reaccionar el parlament europeu per unes declaracions de l’eurodiputat Alejo Vidal-Quadras demanant una repressió violenta de la voluntat independentista. Aquest fet explica que, realment, l’estat espanyol no tingui marge de maniobra en l’ús de l’exèrcit contra la independència de Catalunya.

—Quants soldats es necessiten per a ocupar Catalunya?
Les necessitats operacionals per a l’ocupació d’un territori no es mesuren en quilòmetres quadrats. Si bé la superfície és un factor més a tenir en compte en el càlcul, n’hi ha molts de més determinants. Per exemple, el grau de resistència –inicial i potencial– de la població i les institucions atacades; la durada de la intervenció; el nivell de desenvolupament tecnològic; la densitat poblacional i la distribució territorial de nuclis habitats; la concentració de les infrastructures estratègiques; la geografia i, especialment, l’orografia; etc.

En el cas de Catalunya, comptant un nivell inexistent o anecdòtic de resistència, caldrien entre tres milers i cinc de soldats per a fer una demostració de força i garantir el control d’àrees bàsiques. Tanmateix, aquesta fóra la necessitat més bàsica. La resistència –també en el cas de ser pacífica– ja demanaria un increment substancial dels efectius desplaçats sobre el terreny. En qualsevol cas, els experts tan sols admeten, i de manera molt improbable, la hipòtesi d’una intervenció ‘suau’ amb l’objectiu d’atemorir la població. Talment una operació d’imatge.

—L’exèrcit espanyol té els soldats i la infrastructura necessària per a poder-ho fer?
Les forces armades espanyoles tenen la capacitat de fer una operació com la descrita en el punt anterior –una operació d’imatge– en què calen la logística i els sistemes d’armes operatius per al combat. A partir d’ací, si es pretengués un desplegament que requerís més tropes i una ocupació de territori efectiva, difícilment l’exèrcit espanyol podria actuar sense el risc de fer el ridícul. Com explicarem més endavant, hi ha uns quants graus d’intervenció militar i cadascun demana una dotació diferent. Però una acció de més magnitud podria exigir més de cent mil soldats operatius i l’exèrcit d’Espanya no els té. De fet, els individus d’extrema dreta que de tant en tant fan crides a la intervenció són els primers de criticar la manca d’efectius de l’exèrcit per a respondre a un ‘desafiament’ com el de Catalunya.

A banda la qüestió purament numèrica sobre la capacitat de l’exèrcit espanyol, cal tenir en compte que en una intervenció d’aquestes dimensions és imprescindible l’ús de tecnologies de comunicació per satèl·lit i de sistemes de combat militar. L’exèrcit espanyol és integrat dins l’OTAN i comparteix determinades infrastructures amb la resta de països que en són membres. Aquesta necessitat d’infrastructures complicaria molt una actuació sense el vist-i-plau dels altres estats membres.

—Per a controlar Catalunya, cal una intervenció militar sobre el terreny o hi ha més maneres de fer-ho?
Catalunya ja és controlada si parlem en termes estratègics i simbòlics. L’exèrcit té un seguit de casernes i unitats repartides pel territori català. Però una intervenció no militar podria consistir a identificar posicions estratègiques –telecomunicacions, energia, infrastructures de transport, fronteres, xarxes d’informació i sistemes de dades de serveis bàsics– i garantir-ne el control total desplegant selectivament unitats adequades a cada cas i que podrien ser dels cossos policíacs de l’estat –guàrdia civil i policia espanyola.

En aquest mateix sentit, a banda alguns punts molt concrets que demanarien una presència física, els avenços en la ciberseguretat ofereixen la possibilitat de fer intervencions en l’àmbit de la defensa militar sense desplegar tropes sobre el terreny. És a dir, que una eventual operació en defensa de la ‘integritat territorial’ de l’estat espanyol podria implicar intervenir sobre els anomenats ‘serveis essencials’ –aigua, electricitat, sistemes de transport, telecomunicacions, etc.–, i les tecnologies de la informació i la comunicació. Les forces armades espanyoles i els serveis d’intel·ligència tenen departaments específics dedicats a la seguretat tecnològica, energètica i cibernètica. Aquesta possibilitat alternativa d’intervenció no armada –o amb armes no convencionals– és una raó més per a descartar la hipòtesi d’una operació de l’exèrcit amb tropes desplegades.

—Quina mena d’intervenció poden fer l’estat i l’exèrcit contra la independència?
En termes de seguretat i defensa, l’estat espanyol pot desplegar quatre estratègies diferents segons el nivell de cost que vulgui assumir. En el graó més baix econòmicament hi ha l’estratègia de fer ‘pressió indirecta’. Això voldria dir que els serveis d’intel·ligència espanyols tinguessin el control de quadres decisius dels mossos d’esquadra, empreses estratègiques i centres neuràlgics que hem esmentat més amunt. Aquest control a distància i l’ofec econòmic de la Generalitat, que li impedeix tot marge de maniobra, poden deixar en un estat delicat les opcions de mantenir la seguretat en un moment excepcional del procés. Els experts consultats per VilaWeb temen que aquest no sigui l’estadi actual.

En un segon nivell hi ha l’anomenada ‘intervenció suau’ de l’autonomia política, en àrees concretes de la gestió pública. Aquesta intervenció aniria acompanyada d’un augment poc perceptible dels efectius de la guàrdia civil i de la policia espanyola, i també  de la disponibilitat de les forces armades per a substituir o garantir el funcionament dels serveis essencials. Un altre objectiu d’aquest estadi seria preparar la substitució de la Generalitat en la cadena de comandament del cos de mossos d’esquadra.

El tercer nivell seria una ‘intervenció dura’. És a dir, l’aplicació de l’article 155 de la constitució per a suspendre l’autonomia i instaurar una administració delegada o directa pel govern espanyol. Aquesta intervenció tindria el suport operacional dels cossos de seguretat de l’estat i un paper limitat de l’exèrcit espanyol en la protecció d’infrastructures estratègiques.

Finalment, el quart estadi és la declaració de l’estat de setge o emergència al territori català. Aquesta estratègia sí que demanaria la presència visible de tropes de l’exèrcit espanyol. De fet, es tractaria d’una veritable ocupació militar.

Els nivells tercer i quart d’intervenció són descartats categòricament pels professionals i experts consultats en aquest informe. Encara més, també assenyalen que el segon nivell d’intervenció tindria un fort cost polític interior i internacional. Si hi ha el famós ‘xoc de trens’, anant molt malament es pot passar del primer nivell al segon, però mai al quart directament. Quin sentit tindria pagar un preu polític més alt si poden intentar controlar la situació per vies no tan costoses? En conclusió, la imatge de militars desplegats a Barcelona tan sols seria un èxit per als ultres; internacionalment, seria un desastre, i internament els portaria més problemes que no en resoldria.

—Quines conseqüències polítiques internacionals tindria?
Un comunicat del Centre d’Estudis Estratègics (CEEC) considerava que una operació militar representaria un desprestigi per a l’exèrcit espanyol, per al cap de l’estat –recordem que el rei és el comandant suprem de les forces armades– i per al govern espanyol. Un desprestigi a les organitzacions internacionals de defensa, però sobretot a la comunitat internacional. Aquest desprestigi sembla que el veu clar el govern espanyol i, especialment, el ministre de Defensa, Pedro Morenés. A principi d’any, quan li van demanar sobre la preocupació de l’exèrcit per la independència de Catalunya, va dir: ‘Des del punt de vista operatiu, com a element de naturalesa militar, aquesta qüestió no és sobre la taula.’

—Tindria cap repercussió en relació amb l’OTAN?
L’OTAN és una organització de dret internacional per a prevenir agressions als membres de l’aliança. Oficialment, no té res a dir sobre afers interns dels estats que en formen part. Però la comunitat internacional se sentiria molt incòmoda si les forces armades d’un estat membre intervinguessin una part del territori. És cert que en el cas de Turquia això ja ha passat qui-sap-les vegades en la lluita contra el PKK del Kurdistan. La intervenció seria un problema més polític que no legal, des del punt de vista del dret internacional invocat al Tractat de l’Atlàntic Nord. No hi ha cap clàusula a l’OTAN que prohibeixi la intervenció militar d’un estat en ‘afers domèstics’. Però els experts consultats consideren impossible que es fes una intervenció militar sense una acceptació tàcita dels organismes de defensa internacional. Cal tenir en compte que la major part de les unitats operatives de l’exèrcit espanyol depèn funcionalment de l’estructura de l’OTAN.

Conclusió
La intervenció militar per a frenar el procés d’independència de Catalunya és pràcticament impossible. Si més no, és improbable una intervenció com les que ens imaginem sempre que es tracta daquesta qüestió –tancs, soldats armats fins a les dents, entrada al Palau de la Generalitat…–. Les informacions no contrastades que donen per fet que aquesta intervenció hi serà haurien de tenir en compte aquests elements analitzats més amunt. Altrament, tan sols faran d’espantall i d’altaveu d’una estratègia de la por que l’unionisme vol imposar a Catalunya. Ningú no diu que el camí cap a la independència sigui un camí fàcil, sense perills ni amenaces. Però els entrebancs que no hi són, no cal que els hi posem nosaltres.