No hi ha un terme mitjà. Les reaccions que causa la lectura de Noruega són d’amor incondicional o de rebuig desfermat. El cas és que a València tothom parla de la novel·la de Rafa Lahuerta Yúfera que Llibres de la Drassana publicita com “la gran novel·la de València”. L’obra va guanyar el premi Lletraferit 2020, que atorguen conjuntament Drassana i Edicions Valencia Plaza. Les dades facilitades per l’editorial impulsada per Vicent Baydal i Toni Sabater parlen de tres edicions que sumen 4.500 exemplars. Ja se’n prepara la quarta, que serà de 1.500 exemplars més. La majoria de les vendes s’han fet al País Valencià.

Què és ‘Noruega’?

Noruega és València. En veritat, és una parada de saladures al Mercat Central de València, és Velluters i el barri xinès. Una novel·la iniciàtica. Un retrat d’un tros de la València dels anys vuitanta i noranta del segle passat. El protagonista és un perdedor que somnia que un dia escriurà la gran novel·la de València. El camí per a aconseguir-ho és narrar com era la seua vida quan era un xiquet i un adolescent. Conta les relacions amb la família i amb el món i descriu amb minuciositat i contumàcia el paisatge del barri xinès i la mena de personal que l’habitava.

Hi ha un perfil a Twitter amb mil sis-cents seguidors que cada dia piula un fragment de la novel·la. També repiula tots els comentaris elogiosos que no para de rebre. Alguns d’aquests comentaris els fan polítics de diferents tendències, homes, dones, periodistes i persones anònimes que se senten atrapades per les pàgines del llibre. #Noruega és una etiqueta amb la qual molta gent comparteix fotografies a les xarxes sobre alguns racons de València citats o descrits a la novel·la.

Per què hi ha hagut aquest fenomen?

Hi ha molt poques novel·les escrites en català que arriben a tirades de 4.500 exemplars al País Valencià. La majoria no passen dels 500 i les vendes solen ser sempre prou inferiors. Joan Carles Girbés, editor d’Amsterdam, Ara Llibres i la Casa dels Clàssics, intenta de trobar alguns motius pels quals ha passat el que ha passat amb Noruega. “No hi ha gaire novel·la urbana actual ambientada a la ciutat de València i l’autor toca tecles sentimentals que són importants per a una generació.” Girbés apunta també a la bona promoció a les xarxes i a la complicitat d’alguns referents mediàtics. “S’ha posat de moda, és un llibre que has de tenir perquè tothom en parla i en parla bé. I això fa que augmente el desig de tenir-lo, de llegir-lo i de compartir-lo.” I així, diu, la bola de neu es fa més i més gran.

L’escriptor Martí Domínguez explica el fenomen que envolta la novel·la centrant-se en el perfil del lector que es busca. Defineix Llibres de la Drassana com un grup valencianista de tercera via, gent que no acostuma a llegir en català, seguidors del València Club de Futbol, per exemple. “És un grup que se centra molt en la ciutat de València i que vol fer valencianisme sense mirar Catalunya. Em sembla legítim, encara que un altre llibre que van publicar, L’últim dels valencians, de Guillermo Colomer, ja em va semblar reaccionari i caspós”, diu.

Marc Senabre, llibreter de Fan Set, a pocs metres del carrer Trench i del Mercat Central de València, qualifica Noruega de best-seller valencià i explica que n’ha venut un centenar només el primer mes. “Això és un fenomen que passa de tant en tant amb llibres d’autors consagrats i populars com Manuel Baixauli o Núria Cadenes, per exemple”. La majoria dels compradors són homes, una cosa que no passa habitualment amb les novel·les, encara que a mesura que el boca-orella s’escampa, hi ha més dones lectores de l’obra de Lahuerta. “Potser el compra gent que no hauria llegit mai un llibre en valencià i ja està bé que passe, encara que aquest valencià del llibre no siga normatiu”, reflexiona.

David Cases, de la llibreria la Traca de Benimaclet, coincideix amb Senabre que l’arrencada de vendes va ser espectacular, encara que ara sembla que s’ha refredat una mica. “Això només passava quan era un llibre important, però ara feia anys que no ho vèiem. El boca-orella ha fet molta feina.” El perfil del comprador és d’una persona entre trenta anys i quaranta, però també hi ha gent de cinquanta que vol recordar alguns llocs de la València que va conèixer i que potser ja han desaparegut.

Per l’escriptor Ferran Torrent, el boca-orella és fonamental en l’èxit d’autors pràcticament desconeguts, i no posa tant d’èmfasi ni en la campanya de publicitat ni en les xarxes socials, perquè, diu, idiotitzaríem els lectors si parlàrem d’això. “Hi ha moltes editorials i molta gent que parla de llibres a les xarxes, que fan molta publicitat i els llibres no acaben de reeixir”.

Carme de Manuel, escriptora, professora i des de fa poques setmanes membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que també ha estat editora a 3i4, reconeix el mèrit a l’editorial. “Té una capacitat de presència en els mitjans que moltes altres voldrien. Bravo per ells!”

És la gran novel·la de València?

L’etiqueta “la gran novel·la de València” ha fet fortuna, impulsada per l’editorial i assumida per bona part dels lectors. Demanem a Ferran Torrent què li sembla. Torrent és un autor que està acostumat a encapçalar les llistes dels més venuts i a més, d’ell  s’ha dit que ha sabut retratar molt bé els estats i les edats de la ciutat de València. Respon que les etiquetes no li agraden, que les ha patides massa i, per tant, no vol entrar a discutir si aquesta és la gran novel·la que la ciutat es mereix. Diu, això sí, que va comprar el llibre per curiositat i que el va llegir d’una seguda. “Això ja vol dir que em va agradar. Les novel·les són bones o dolentes si t’agraden o no t’agraden, és molt subjectiu.” Considera que omple un buit en la literatura en català al País Valencià i que compleix aquesta funció.

Martí Domínguez, que reconeix molta força literària a l’autor, és ben contundent quan descarta que aquesta siga la gran novel·la que València necessita. En absolut, diu. “De quina València? La del barri xinès? És curiós que el narrador diga tantes vegades que vol escriure aquesta novel·la sobre València, i curiosament trau Joan Francesc Mira i Ferran Torrent, però els clava amb calçador, perquè els seus referents no són aquests. Totes les referències culturals que trau són castellanes.”

Carme de Manuel també va quedar enganxada a la novel·la a la cinquena pàgina i no la va poder amollar. “Hi ha poques novel·les tan contundents. Cartografia la ciutat i en fa una ficció possible. Trenca amb el costumisme que envolta la ciutat de València. És capaç de convertir un barri en literatura i una persona que no té ni idea del territori, se’l fa seu gràcies a la narració. Seria injust que aquesta estratègia publicitària de l’editorial fes mal a l’obra.” De Manuel reconeix en el text la influència de Juan Marsé, que el narrador també cita. “El protagonista és un perdedor, un desclassat, un pijoaparte, i l’autor sap molt bé com construir-lo.”

Un model lingüístic qüestionat

Ferran Torrent no vol parlar gaire del model de llengua emprat a la novel·la, encara que no li acaba de fer el pes. Perquè pensa que les persones que la critiquen ho fan per enveja. “No ens enganyem, al País Valencià el pastís és molt menut i de colp ve un autor i s’emporta la meitat del pastís, i els altres quaranta-cinc es queden sense res.”

Martí Domínguez parla de la llengua usada a Noruega com de valencià quasi macarrònic, patois, ple de barbarismes que podria acceptar en un diàleg, però no en la prosa literària. I torna a apuntar als referents que l’autor aboca en el narrador. “Desprèn antifusterianisme potser lligat a la visió més conservadora del que volen fer veure. Jo no imagine un lector de Barcelona llegint ‘mos pares’, em sembla molt bèstia, encara que es puga dir, però escriure-ho ja és una altra cosa. No volen conquerir el públic de Barcelona, perquè si ho fan, ací els acusaran de catalanistes”, conclou Domínguez.

“Ací no es pot desprestigiar narrativament un text perquè introdueix localismes o dialectalismes. La llengua canvia. Ara no accentuem segons quines paraules, per exemple. Té dret al dialectalisme com ho fan els catalans i els mallorquins. Jo la veig com un homenatge a la forma de parlar dels valencians”, defensa l’acadèmica Carme de Manuel.

Vicent Baydal, l’editor de Llibres de la Drassana, explica a VilaWeb que la llengua de Noruega va en consonància amb les tries de l’autor i la filosofia de l’editorial. Defensa que s’ha de fer un model seguint els criteris gramaticals, lèxics i sintàctics de l’autoritat normativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. “Pensem que és el fet lògic si parlem de la valencianitat. Igual que en anglès, en portuguès o en castellà trobem tots els parlars i varietats de la llengua en la seua literatura”, diu.

Durant la conversa, Martí Domínguez analitza alguns trets de la novel·la que en alguns casos troba massa repetitiva. Pel que fa a la veu del narrador, en subratlla el masclisme que destil·la i es demana si l’autor vol narrar la vida d’un cràpula valencià. “És una mena de depredador sexual. Escolta, ja m’has contat les teues conquestes amatòries, ara encara una altra? Arriben a embafar i no aporten res. Fa pudor de masclisme i de cosa rància.”

Carme de Manuel no ho veu igual. “Qui escriu és home i té unes referències que són masculines. Darrere hi ha un rerefons d’escriptors clàssics. Ja m’agradaria veure una dona que escriguera una novel·la igual. La tenim?” De Manuel defensa el dret de l’autor a escriure com vulga i a definir els personatges com crega convenient. “Ho fa amb elegància”, diu.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.