Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

La setmana passada vaig assistir a una conferència virtual titulada ‘Tu has d’estar-hi en contra, del bilingüisme’, organitzada per la Societat Catalana de Sociolingüística. La ponent era Kathryn Woolard, professora a la Universitat de San Diego a Califòrnia i una sociolingüista de prestigi internacional reconegut, molt coneguda en els cercles acadèmics de la sociolingüística catalana. Va resultar interessant, però també inquietant.

Només començar, el presentador va situar el tema: ‘El bilingüisme és bo o dolent?’ Woolard pretenia, d’una banda, ser empàtica amb els qui a Catalunya han alertat del bilingüisme per raons històriques i pel context sociopolític, però, simultàniament, fer una anàlisi crítica del que va anomenar antibilingüisme d’aquests mateixos sectors. Va dir que se situaria entremig del que va denominar ‘polarització rígida’ i va desgranar el que va anomenar tòpics d’aquests antibilingües. Atès el seu objectiu, va acabar dedicant la major part de la seva conferència a defensar el bilingüisme.

No per manca de ganes, sinó d’espai, em centraré en el primer dels tòpics que va esmentar. Segons la conferenciant, un dels tòpics és que el bilingüisme ‘és un perill per al català’ o que ‘mata’ i deia que una cosa és criticar la ideologia que amaga la defensa del bilingüisme i l’altra és el bilingüisme en si.

Precisament, en aquesta interpretació del que anomenava sectors antibilingües és en el que no estic d’acord. Quan ja l’any 1966 Aracil va escriure el seu assaig El bilingüisme com a mite hi mantenia que, en els territoris de parla catalana, els pro-bilingüisme català-castellà rarament eren bilingües i que es dedicaven més a predicar en favor del bilingüisme que a posar-lo en pràctica. I, amb aquesta prèdica, amagaven l’intent de substituir el castellà pel català. És a dir, Aracil no negava el fet del bilingüisme en si, sinó que apuntava precisament a la ideologia lingüística subjacent dels defensors del bilingüisme en el territori català que, de bilingües, poc.

Pau Vidal en el seu llibre El bilingüisme mata, de 2015, hi recordava que el català només té un 36% de parlants habituals (una xifra que es repeteix en l’Enquesta d’Usos Lingüístics de 2018) i que amb l’eclosió de les televisions privades, les plataformes digitals, les xarxes socials, etc., el 75%-80% de mitjana dels missatges que rebem són principalment en castellà. En aquest sentit, hi recalcava que el bilingüisme a casa nostra no funciona com hauria de funcionar. A partir d’aquestes dades, entre d’altres, Pau Vidal el que feia era reflectir com està de tensionada la llengua catalana i donava el marc per entendre que, en una situació de contacte de llengües, no es pot parlar de bilingüisme en el buit, o sigui al marge de la situació sociopolítica i de les tensions que es donen entre llengües hegemòniques i llengües minoritàries.

En tots dos textos, on es fa èmfasi és precisament en la ideologia subjacent, de voluntat colonitzadora, i no en el bilingüisme en ell mateix. (Si he posat aquests dos exemples, és perquè la pròpia Woolard s’hi va referir, entre altres.) Una ideologia que és recurrent, que no para mai. Només cal recordar el que va dir fa pocs dies una diputada de Ciutadans, Sonia Sierra, al parlament català. Tota una doctora en filologia va titllar de ‘engendro nacionalista’ l’expressió ‘llengua pròpia’ referida a la llengua que va desenvolupar-se en territori català. Cal recordar que aquesta expressió és àmpliament usada en sociologia i antropologia lingüística per referir la llengua que s’ha desenvolupat en un territori determinat i que és l’expressió que consta a l’estatut de Catalunya en relació a la llengua catalana (es veu que això no ho va aprendre a la universitat!).

Des de la visió que dóna l’antropologia lingüística, M. Carme Junyent, preocupada per l’extinció de les llengües, ha escrit en múltiples ocasions que el primer pas per a la mort d’una llengua es produeix quan una llengua majoritària entra en un territori i la pròpia del territori passa a quedar subordinada. És justament en aquest pas quan es produeix la ‘bilingüització’ de la societat.

Aquest és, doncs, el perill que pot suposar el bilingüisme: que pot portar a l’extinció de la llengua. El bilingüisme no mata les persones, però pot matar la llengua.

De fet, des de la psicolingüística s’han fet estudis que mostren que el bilingüisme i el multilingüisme suposen certs avantatges per a l’individu. Per exemple, en l’aprenentatge de segones llengües. Alguns estudis indiquen que els bilingües tenen més facilitat per aprendre altres sistemes fonètics i altres estructures gramaticals.

Se sap que el bilingüisme proporciona avantatges cognitius. Ellen Bialystok i altres col·legues fa anys que hi dediquen la seva recerca. S’ha observat que sovint són més hàbils en el pensament divergent (és a dir, obtenen millors resultats quan es tracta de generar nova informació i ser creatius), que desenvolupen una més bona consciència metalingüística i més aviat en el cas dels infants (és a dir, una millor habilitat per reflexionar sobre el propi codi i analitzar-lo). Més encara, com que el bilingüe va canviant de llengua en funció de l’interlocutor, els estudis assenyalen que facilita un ensinistrament mental que ajuda a tenir més control dels processos d’atenció mental i sembla funcionar de ‘reserva cognitiva’ en casos de deteriorament mental. Això per citar alguns dels avantatges observats.

Però una cosa és estudiar el fenomen del bilingüisme com a fet individual i una altra tractar-lo com a fet social. Com a fet social, no podem oblidar les dinàmiques que es donen entre llengües que no són jeràrquicament iguals.

En el seu darrer llibre, El futur del català depèn de tu, M. Carme Junyent situa el català encara en el primer pas de la substitució. Amb tot, recalca que el català no té el futur assegurat, que el seu ús està disminuint, especialment entre els joves, i la implantació en el territori, també.

L’Enquesta d’Usos Lingüístics de 2018 mostra que al llarg d’un dia qualsevol, entre els adults el català s’usa mai o poc en un 48,5% de les ocasions mentre que el castellà s’usa mai o poc en un 36,6% de les ocasions. Si hi mirem les dades referides a la transmissió lingüística intergeneracional, l’ús del català amb el pare o la mare és d’un 35-36% i el del castellà d’un 57-58% (un 12% aproximadament s’hi relacionen en altres llengües). No sembla, doncs, que els usos de les dues llengües siguin gaire equilibrats.

Torno a la conferència de Woolard. Per això va resultar inquietant la seva defensa del bilingüisme –i tanta crítica als suposats tòpics del que va anomenar antibilingüisme–, però també la d’alguns sociolingüistes catalans que van participar-hi virtualment i que hi van intervenir al final. Van oblidar la ideologia hegemònica subjacent, que no para d’intentar esborrar el català del mapa de les llengües vives.

Amb tot, per ser justa, haig de dir que, en algun moment, com a alternativa Woolard va proposar el multilingüisme com a via de sortida. En això, va estar 100% d’acord amb les propostes del GELA.

Montserrat Cortès i Colomé
GELA

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.