Erri de Luca: ‘Els poetes feien el torn de nit per impedir l’aturada del cor del món’

  • L'escriptor ha estat a Barcelona, dins el programa de Barcelona Poesia · A la Biblioteca Jaume Fuster va respondre les preguntes i comentaris afinats del poeta i traductor Miquel Desclot

VilaWeb
Montserrat Serra
15.05.2017 - 22:00
Actualització: 15.05.2017 - 22:22

Semblava que el col·loqui entre Erri de Luca i Miquel Desclot havia de ser una conversa entre iguals, de poesia, de traducció, de procés d’escriptura…, però no va anar exactament així. A Desclot, li van encomanar que donés joc a De Luca, de manera que es va preparar una sèrie de preguntes, ben argumentades, per a escrutar diversos aspectes del personatge. Erri de Luca les va respondre amb cortesia i generositat i l’acte va ser intens i satisfactori, tot i que en certa manera s’hi notava una certa fredor, potser pel fet que els autors no es coneixien personalment i que Desclot va arribar just per començar l’acte, a causa de trànsit, i no van poder bescanviar quatre paraules.

També hi hagué una anècdota al final que va crear una certa incomoditat, però que va ser un toc d’atenció per als editors de Seix Barral. Desclot va qüestionar la traducció de Fernando Valverde del volum que aplega la poesia completa de De Luca, Solo ida. I ho va argumentar. L’escriptor italià va suavitzar la situació dient que n’estava content, del volum, que per primera vegada aplegava tota la seva poesia, i que si hi havia cap error, com que s’havia fet amb bona voluntat i honradesa, es podia considerar de lliure interpretació.

Dit això, heus ací una crònica dels moments compartits amb Erri de Luca, sempre intensos i reveladors, per bé que alguns aspectes ja siguin coneguts. Per ser més rics i fidels, hem demanat a Miquel Desclot les preguntes que va preparar, de manera que les reproduïm exactament com ell les va llegir. I de les respostes d’Erri de Luca, us n’oferim les notes preses durant l’acte, exhaustives, però notes al cap i a la fi.

Miguel Desclot va començar així: «Vós no sou un intel·lectual ni ho voleu ser. No heu tingut una formació acadèmica ni l’heu trobada a faltar. Heu tornat sense prejudicis a les fonts primigènies de la nostra cultura, i fins i tot heu après l’hebreu per accedir sense intermediaris als textos fundacionals de la cultura judeocristiana. Hi arribeu amb la ingenuïtat de qui s’hi acosta per primera vegada, i hi trobeu una veu nova. ‘Tornate all’antico e sarà un progresso.’ (Verdi).»

Erri de Luca va explicar que el fet d’aprendre l’hebreu antic no naixia pas d’una voluntat de capturar el lector, sinó de la voluntat d’entendre el sentit primigeni de la paraula de la divinitat, que es va manifestar des de la paraula dita, no pas escrita. I això és entendre que el dir produeix la creació, que és el punt més alt mai assolit per la paraula. La divinitat diu que va crear la llum, però, en veritat, la llum ja hi era: fou amb la paraula que va manifestar-la, perquè la paraula no crea la realitat però la fa veure. Això és la paraula, va dir De Luca. I, amb aquesta premissa, l’escriptor va tenir la necessitat de conèixer la llengua que havia assumit la responsabilitat d’introduir el monoteisme en un món de politeisme. Roma en aquell temps era la capital mundial del politeisme. Va voler conèixer la llengua que va saber fer aquesta revolució, de totes les divinitats fer-ne una. I va puntualitzar: ‘No sóc creient, sóc lector.’

Erri de Luca va explicar tot seguit que llegir l’hebreu antic permet d’entendre la distància entre els mots originals i les traduccions que se’n van fer. L’hebreu antic és una llengua que s’articula amb cinc mil mots, només. I cadascun té diversos significats i matisos. I la paraula hebraica es va traduir de diferent manera. Va posar l’exemple que la paraula ‘vent’ també té el significat de ‘ànima’. Conservar el format original permet de comprendre la llengua i la paraula. I adonar-se que hi ha greus falsificacions. La més greu, la que posa la divinitat contra la dona.

En els texts originals no hi ha la intenció de la divinitat de condemnar la dona al dolor, sinó que parla d’esforç i fatiga. Que concebre impliqui esforç i fatiga és una constatació, però en cap cas això es pot equiparar al dolor. I podem dir que aquesta és una greu falsificació, perquè en més passatges dels texts antics la mateixa paraula es fa servir bé. I això ha implicat dos mil·lennis de culpabilització i submissió del cos femení.

Erri de Luca i Miquel Despclot (fotografia: Albert Salamé).

Després d’aquest inici intens, Miquel Desclot continua indagant sobre la paraula dita, però, en aquest cas, des de la importància que per Erri de Luca ja va tenir des de petit: «El vostre pare, que era un treballador, en tornar a casa de la feina, posava el disc de Vittorio Gassman recitant el Llanto por la muerte de Ignacio Sánchez Mejías de Lorca. Heu declarat que aquest va ser el vostre primer contacte amb la literatura. Us vau iniciar en la literatura per l’oïda, doncs, com els oients d’Homer. La vostra cura exquisida en l’elaboració del text prové d’aquest primer aprenentatge per l’oïda?»

De Luca explica que les històries li van arribar per l’oïda, les històries de Nàpols que es contaven les dones: històries de bombardeigs, de com s’havien defensat, de fantasmes, de com havien resistit, de les erupcions i els terratrèmols. Escoltava les veus de les dones a través dels murs, perquè aquelles històries no eren cosa de nens, les dones se les explicaven entre elles i així es desfogaven, digerien el sofriment.’ Per això explica que quan escriu posa molta cura en el ‘jo narratiu’, perquè per a ell la seva escriptura és oral. ‘Aquell disc que citeu, amb la veu tan ben treballada de l’actor, em feia una mica malbé la poesia, perquè per a mi era més dura i em xocava la solemnitat de l’actor amb la potència vital de la poesia. I, tanmateix, em fascinaven aquells poemes.’

Miquel Desclot passa a enfocar la conversa cap a la poesia. La darrera edició de l’obra d’Erri de Luca és el volum Solo ida. Poesía completa (Seix Barral), que aplega tota l’obra poètica, publicada i inèdita, de De Luca en un sol volum, amb traducció de Fernando Valverde. I diu Desclot: «Com sorgeix la necessitat de passar de la prosa a la poesia, tretze anys després de publicar el primer llibre de narrativa? La prosa ja tenia una concentració i una densitat pròxima a la de la poesia. Però en algun lloc dieu que la poesia se us resisteix. Com s’entén?»

De Luca va dir que era un lector que admirava la poesia del segle XX. I que ell era un escriptor de prosa, que de tant en tant tenia l’impuls d’escriure un pensament més condensat. I va parlar de la poesia com un format que depèn de la mera incapacitat, que és una noble raó, perquè t’hi has esforçat. Digué que en poesia les síl·labes no les gestiona el poeta. I ho explicà així: ‘Per a mi la prosa és com caminar a peu. Les passes són síl·labes i accents. Sé on poso els punts. En canvi, en poesia és com si anessis a cavall i les síl·labes les marca el cavall. I el meu cavall  no és un pura sang.’

Erri de Luca (fotografia: Albert Salamé).

Desclot: «En algun lloc heu dit que la poesia del segle XX és una poesia de lluita, recordant l’anècdota d’Anna Akhmàtova, que va respondre a una altra dona que esperava com ella davant la presó per veure el seu fill que sí, que podia escriure sobre ‘allò’, com li demanava. Però també heu admès que la poesia no canvia la col·lectivitat, sinó a tot estirar l’individu. No deu ser que tota poesia, en qualsevol temps, és sempre una lluita contra l’estolidesa i la indiferència? Bona part de la poesia d’Anna Akhmàtova és justament poesia d’amor.»

Erri de Luca, efectivament, va citar Anna Akhmàtova i va destacar l’assumpció de responsabilitat que va fer la poetessa a l’hora de respondre a aquella dona. I també va dir que la poesia lluitava contra l’estupidesa. ‘Quan escrius poesia és com posar-te unes ulleres i veure la vida d’una altra manera. Quan llegeixes el Quixot es diu que és el cavaller invencible dels assedegats, ell, que no va vèncer mai res, doncs això xoca amb la realitat. I, tanmateix, és invencible, perquè els invencibles són aquells que no deixen de tornar a aixecar-se una vegada i una altra. Per això són invencibles. La poesia perseguia Cervantes.’

Continua De Luca citant un vers de la poeta russa Marina Tsvetaeva, la seva preferida, que diu: ‘Més enllà de l’atracció terrestre existeix l’atracció celeste.’ Hi ha coses en la natura que empenyen de baix cap amunt. El foc, el volcà, els arbres ho són per excel·lència, que pugen del fons de la terra per ocupar un espai en l’aire. És la força de la natura. I la bellesa és aquesta llei de l’atracció celeste, que empeny de baix cap amunt. ‘Jo vaig néixer en un golf forjat per catàstrofes immenses. I aquest també és el sentiment d’un poble, que habita de puntetes, hoste d’un monstre. San Gennaro, el patró, és un vulcanògraf (diu, divertit), perquè quan hi ha una erupció la gent el porta al davant de tot, on arriba la lava, San Gennaro, una estàtua que és de fusta!, perquè ens defensi. El vers de la Marina Tsvetaeva em va explicar Nàpols.’

Pregunta Miquel Desclot: «Heu escrit que els poetes són variants menors dels profetes, perquè el profeta enuncia la paraula de la divinitat, i el poeta, no. Com sabem que Moisès o Isaïes diuen la paraula divina, i Homer o Èsquil, no?»

Respon Erri de Luca: ‘Al principi de la Ilíada, el poeta fa una invocació a la deessa per tal que pugui cantar. No sabem si li farà cas. En canvi, el profeta sempre fa cas de les ordres que li mana la divinitat. No pot negar-s’hi. El poeta és un perseguit per la paraula o la consciència.’

En aquest punt, Desclot torna a avançar, introduint la passió d’Erri de Luca per la muntanya: «El vostre pare us va llegar una gran passió per la muntanya, que vós heu desenvolupat com a alpinista i com a defensor actiu de l’entorn natural contra la depredació humana gratuïta. Aquesta passió alpina de l’escalador, però, sembla alguna cosa més que una fal·lera esportiva. Encara que un poema vostre diu que ‘No m’acosto a res, el cel no s’escala. Pujo a les muntanyes per estar lluny, per atènyer un confí i tornar, entrenament de contrabandista’. Com viviu, doncs, el contacte amb l’alta muntanya, més enllà de l’esforç físic i de l’assoliment d’una fita?»

I l’escriptor napolità li diu que la muntanya (l’alpinisme i l’escalada) li ha produït l’esforç físic més feliç i festiu que ha trobat i practicat. Durant molts anys va treballar fent un esforç obligat. Però, en canvi, en la muntanya el gest físic no serveix per a produir cap benefici econòmic, és un acte inútil. Perquè un cop arribes dalt d’una muntanya, què fas? Tornes a baixar [torna a somriure, sorneguer]. I amb l’alpinisme puges a una muntanya però amb més dificultat. S’assembla a l’escriptura. L’escriptura també és festiva i sempre té el nas a pocs centímetres d’una superfície, girada d’esquena a la resta.’

Miquel Desclot (fotografia: Albert Salamé).

Miquel Desclot va entrar a parlar del conflicte de De Luca amb la justícia: «La setmana vinent, a l’Ateneu d’aquesta ciutat, es presenta un acte titulat ‘Morir en defensa de la terra: clima hostil contra periodistes i activistes ecologistes’. Vós vau tenir problemes seriosos amb la justícia italiana pel fet de defensar sense pèls a la llengua la integritat de la vall alpina de Susa, amenaçada per un projecte ferroviari que crèieu innecessari. Com veieu el futur de la Terra, sotmesa a tantes pressions i tan diverses?»

I De Luca va respondre que havia contribuït a evitar una catàstrofe. Perquè és una vall creuada per moltes infrastructures. No es batallava per salvar una bellesa paisatgística, sinó per una qüestió de salut, perquè és una muntanya plena d’amiant. ‘Els activistes de la vall de Susa ja tenien veu, però no els escoltaven, els difamaven i els menystenien. I jo vaig ajudar a amplificar aquesta veu. Vaig servir d’altaveu. Donar veu al mut, que diuen les escriptures, és també donar veu a aquell que no és escoltat. De manera que vaig ser una eina, un instrument per a cercar el respecte de la gent d’aquesta vall. I jo defensava les meves paraules repetint-les: que calia sabotar les obres. Perquè el verb sabotar és noble i tenim tot el dret de fer servir aquest verb i repetir-lo.’

Miquel Desclot: «Tant com la vall de Susa, però, vós defensàveu els drets dels seus habitants. Vós no sou un poeta contemplatiu. Sou un poeta actiu. ‘Abans que escriptor sóc ciutadà’, heu declarat. No en teniu prou d’alçar la veu contra el carnatge de la guerra dels Balcans o contra la indiferència d’Europa davant l’escandalosa mortaldat contínua dels migrants que travessen el Mediterrani empesos per la desesperació. Vós heu anat a Sarajevo a ajudar els seus habitants assetjats, i heu anat a Lampedusa a escoltar els sobrevivents del gran naufragi. La vostra literatura neix d’aquesta actitud activa: heu declarat que la vostra obra neix de la veu dels més dèbils. Heu dit que vós transformeu en cants les històries que us expliquen, com feia Homer (amb la diferència que Homer no semblava interessat pels més dèbils, sinó per la força dels herois).»

Erri de Luca: ‘Tanmateix, Homer va aconseguir donar noblesa als vençuts. La literatura és més justa que la història. La història modifica les seves definicions segons on es trobi el poder. Ja es diu que només el futur és segur, el passat sempre canvia.’

I la pregunta final: «En la vostra poesia se senten ecos de poetes que, com Walt Whitman, van créixer al marge de la tradició acadèmica i es van acostar directament al drama humà. La vostra ‘Preghiera di un soldato di notte’ té més a veure amb ‘Vaig fer una estranya vetlla una nit, al camp de batalla’, de Whitman, que no pas amb la poesia de guerra de Giuseppe Ungaretti. De fet, a la vostra obra no hi apareix mai cap referència a poetes italians. Quin paper hi té, la tradició poètica italiana, en la vostra obra?»

Erri de Luca va respondre que no gaire. ‘M’agrada la poesia del món del segle XX. I en aquest context, la literatura italiana l’ha considerada insuficient, perquè no es troba a l’altura de la realitat. No tenim una gran novel·la sobre les nostres migracions i les guerres que hem sofert. Per això no he apreciat mai gaire els poetes italians.’ I aquí va posar-se a parlar del poeta de Sarajevo Izet Sarajlić, que va conèixer i que va ser amic seu i que considera un mestre en fidelitat cívica. Perquè Sarajlić es va quedar a Sarajevo durant tot el setge. Perquè els seus poemes eren els que els seus conciutadans feien dir en les cerimònies de casament. I si els seus poemes compartien els moments d’amor i de felicitat, ell sentia que també els havien d’acompanyar els moments de desgràcia del seu poble. I així els seus conciutadans l’estimaven més encara. Per fer-se passar el fred, Sarajlić va anar cremant els llibres de la seva biblioteca. Primer els de filosofia, després les novel·les, el teatre. I l’hivern que tocava cremar la poesia, es va acabar la guerra. I així, a les nits de setge, quan els franctiradors no podien actuar, ell i més poetes llegien poemes en veu alta, tota la nit fins a la matinada. Eren nits de versos que servien de consol a les penúries. ‘Els poetes feien el torn de nit per impedir l’aturada del cor del món.’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any