Ja fa dies que la torxa olímpica ‘catalana’ recorre de cap a cap el Brasil per a arribar el dia 5 d’agost a Rio de Janeiro, en la inauguració dels XXXI Jocs Olímpics. A milers de quilòmetres del país sud-americà, a l’anomenada Banya de l’Àfrica, avui s’acaba un altre recorregut de relleus també protagonitzat per una torxa. La Torxa de la Independència ha recorregut les últimes setmanes una bona part d’Eritrea abans d’entrar avui a l’estadi nacional de la capital del país, Asmara, per a commemorar els vint-i-cinc anys del final de la guerra de guerrilles contra Etiòpia, el 24 de maig de 1991, que va comportar la independència de facto d’aquest territori de 117.600 km2.

Eritrea, enclavada entre el Sudan, Etiòpia, Djibouti i la mar Roja (‘Erythra thalassa’, en grec), va ésser la primera colònia del Regne d’Itàlia a l’Àfrica, a les acaballes del segle XIX. A través d’aquest país, el règim feixista de Benito Mussolini va ocupar el 1936 la veïna Etiòpia i va destronar-ne l’emperador Haile Selassie. Una ocupació que es va allargar fins el 1941, quan els britànics van aconseguir de derrotar les forces italianes i van passar a administrar temporalment tots dos territoris, esperant una resolució definitiva de les forces aliades respecte a les colònies d’Itàlia. Aprofitant el moment d’estancament, el retornat emperador etíop va exigir l’annexió d’Eritrea a Etiòpia, una opció que va acceptar l’ONU el 1950 en forma de federació.

El descontentament a Eritrea no es va fer esperar: el 1958 es va constituir el Moviment d’Alliberament Eritreu, de resistència i d’oposició a la política centralista de l’estat etíop, i el 1961 va aparèixer el Front d’Alliberament d’Eritrea (ELF), de caràcter armat, que va empènyer Selassie a dissoldre el parlament eritreu i a annexar per la força el país l’any següent.

El llarg i cruent conflicte contra les forces imperials etíops, primer, i contra la junta militar que va pujar al poder després de la caiguda de l’emperador el 1974, després, va anar acompanyada d’una guerra interna a Eritrea, protagonitzada per l’ELF i una escissió encapçalada per Isaias Afewerki, el Front Popular d’Alliberament (EPLF). Va ser aquesta última facció guerrillera, justament, la que va dominar el tram final de la guerra i la que va entrar triomfal a Asmara, el 24 de maig de 1991. La separació respecte d’Etiòpia, amb tot, no es materialitzaria fins al cap de dos anys, per mitjà d’un referèndum sobre la independència organitzat per l’ONU i secundat pel 99,83% dels eritreus.

Els nombrosos edificis d’estil futurista i art déco de la capital (aixecats pel règim feixista italià), alguns edificis ruïnosos de l’antic i pròsper port de Massaua (una de les ciutats màrtirs de la guerra amb Etiòpia) i el colossal monument a la sandàlia a Asmara (el pràctic i rudimentari calçat de la guerrilla) condensen el turbulent segle XX d’Eritrea, que no es va aturar una vegada assolida la llibertat.

La Corea del Nord de l’Àfrica

Amb l’oficialització de la independència de l’Estat d’Eritrea, el 24 de maig de 1993, l’EPLF d’Isaias Afewerki es va reconvertir en el Front Popular per la Democràcia i la Justícia (PFD&J), l’únic partit en el govern des d’aleshores. La reconstrucció de les infrastructures bàsiques del país, la reactivació econòmica i la creació d’institucions per al nou estat van ser les primeres tasques que es va imposar el president, juntament amb la redacció d’una constitució que, tot i ésser ratificada el 1997 per una Assemblea Nacional, no s’ha acabat d’implementar. L’esclat d’un conflicte armat a gran escala amb Etiòpia l’any següent, per disputes frontereres, va representar una frenada en sec del procés de redreçament econòmic, polític i social que ha perpetuat, fins l’actualitat, el règim d’Afewerki.

Amb l’estat d’emergència (encara vigent), el govern va aprofitar l’ocasió per a suprimir els mitjans de comunicació independents, detenir centenars de periodistes, empresonar opositors i partidaris de reformes i militaritzar el país a través, sobretot, d’un servei militar obligatori de divuit mesos per a tots els eritreus majors d’edat i que, ben sovint, es converteix en indefinit i a partir dels quinze anys. Unes pràctiques que es mantenen fins avui a la Corea del Nord de l’Àfrica, com no dubta a definir Eritrea Amnistia Internacional (AI). L’organització pro drets humans calcula que hi ha com a mínim deu mil presoners polítics al país, la majoria tancats en desenes de presons secretes soterrades on la tortura és habitual per castigar, coercir i interrogar.

Les denúncies no arriben únicament d’AI: des de fa anys Eritrea és a la cua del rànquing de llibertat de premsa de Reporters sense Fronteres; en l’últim índex de democràcia publicat per l’organització nord-americana Freedom House, el país presenta el nivell més baix (set de set), al costat de Corea del Nord; i a l’Índex de Desenvolupament Humà de l’ONU del 2015, Eritrea se situa en l’antepenúltima posició (186), sols per davant de la República Centreafricana i el Níger.

La mateixa ONU va publicar l’estiu de l’any passat un demolidor informe sobre el govern d’Afewerki, on se l’acusava de portar a terme ‘una àmplia campanya sistemàtica de violació dels drets humans’, en ‘un context de total manca d’estat de dret’, que feia que ‘no sigui la llei, la que governi els eritreus, sinó la por’. ‘El president ha imposat un regne de la por a través d’abusos sistemàtics i extrems contra la població que podrien constituir crims contra la humanitat’, afegia la comissió d’investigació de les Nacions Unides, que a través de cinc-centes entrevistes i sense permís per a entrar a Eritrea va concloure que aquesta greu situació era el motiu principal que ‘incitava un cada vegada més important nombre d’eritreus a abandonar el seu país’.

Un jove país que es buida

El gir autocràtic i repressiu del govern a partir del conflicte fronterer amb Etiòpia va resultar en un incipient flux emigratori desesperat i irregular cap a Occident, que any a any ha anat augmentant fins a adquirir grans proporcions. Sols el 2014, cinquanta mil eritreus van cercar asil a Europa, a un ritme de cinc mil persones fugint del país cada mes, i el 2015, segons càlculs de l’Alta Comissaria pels Refugiats de l’ONU, es van documentar quasi mig milió d’eritreus refugiats en països veïns com Etiòpia, el Sudan i Djibouti, a més de la UE i Israel, les seves destinacions principals. Aquesta xifra, val a dir, representa quasi el 10% de la població total del país i és el símbol d’una crisi emigratòria a gran escala. ‘Eritrea és ara mateix un dels països que es buiden més de pressa al món’, deia sobre aquestes dades el diari The Wall Street Journal.

L’opressió i la repressió del règim són en boca de molts dels homes i dones disposats a superar una cursa d’obstacles interminable en cerca d’asil a l’estranger. Primer han de creuar il·legalment la frontera del país, vigilada per l’exèrcit, per a embarcar-se en un perillós periple que inclou des d’estades durant anys en camps de refugiats etíops fins a segrests, maltractaments i violacions a mans de grups de traficants al Sudan i Egipte. I encara cal sumar-hi l’amenaça que representa la presència de grups gihadistes com Estat Islàmic a Líbia i la travessia final per la Mediterrània en fràgils embarcacions, que sovint acaben enfonsant-se abans d’arribar a les costes europees. I, malgrat tot això, els eritreus van constituir l’any passat el quart grup de migrants en la gran onada de refugiats cap a la UE, just per darrere dels sirians, els iraquians i els afganesos.

Totes aquestes penúries queden reflectides en el documentari Refugee: The Eritrean Exodus (2015) de Chris Cotter, presentat fa un mes i mig a la Filmoteca de Catalunya. A través del testimoni de mig centenar de refugiats eritreus entrevistats fora del país s’exposen les exasperants condicions de vida als camps etíops i les perilloses vies que emprenen cap a Occident, com també les causes que els van empènyer a deixar enrere casa seva. En molts casos, les raons són coincidents: més enllà de les penúries econòmiques hi ha la sensació de poder ésser empresonats arbitràriament pel règim, d’una banda, i el temible i interminable servei militar, d’una altra. En l’informe d’enguany sobre Eritrea de Human Rights Watch, un jove que se n’havia escapat testimoniava: ‘A mi tant me fa prestar el servei militar, però a Eritrea no s’acaba mai i no hi tens cap dret.’ Les denúncies dels qui en fugen parlen de treballs forçats en la construcció d’infrastructures, en tasques agrícoles i fins i tot al servei domèstic dels alts comandaments de l’exèrcit. ‘La situació actual sembla un malson, un malson que va néixer com un somni ara fa vint-i-cinc anys’, conclou Cotter al documentari.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb