Aquests dies es parla molt de la via eslovena arran del viatge del president Quim Torra a aquell país. Potser no se sap tant que el dia que Eslovènia baixava la bandera iugoslava i hissava amb orgull la seva, l’eslovena, ho feien gairebé sols: només hi havia dos presidents de regions veïnes austríaques i tres catalans (qui poc temps després seria diputat, Xavier Bosch, el company Albert Anglí, ja diputat, i un servidor, aleshores secretari general d’ERC), com a observadors internacionals. Era el 25 de juny de 1991. Hi érem convidats. No hi va assistir ningú més d’Europa ni tampoc del món, que unànimement apostava per mantenir la Federació Iugoslava. S’oposaven en rodó a la independència de la República d’Eslovènia. Però els ciutadans eslovens havien decidit d’autodeterminar-se; i ho van fer unilateralment, havent fet dos referèndums no reconeguts per ningú però guanyats massivament tots dos i sempre invocant de negociar amb la Federació de Iugoslàvia.

Recordo que mentre baixava la bandera iugoslava i s’hissava solemnement l’eslovena, dos caces serbis feien vol rasant damunt la plaça on celebràvem l’acte, al centre de Ljubljana. Volien fer por. La gent, emperò, ja havia desconnectat mentalment i efectiva d’aquell estat.

I començaven uns dies de resistència…

Al vespre, recordo que ho vam celebrar en una recepció on hi havia els representants de les forces polítiques, cíviques, sindicals (la crème de la crème eslovena) i els convidats d’Àustria i de Catalunya. Mentrestant –això ho vam saber l’endemà–, els sindicats d’autobusos de Ljubljana, alguns camioners, gent anònima, etc., encerclaven la capital per impedir que arribessin les columnes de tancs serbis que avançaven cap a Ljubljana. ‘Amb males intencions.’ Com havien demostrat abans, malauradament, a Croàcia i a Bòsnia, i com més tard van fer a Kosove, amb un total de 133.000 morts.

Aquell matí, ens van avisar que, a més de l’encerclament de la capital amb camions, autobusos i màquines de tota mena, la milícia de defensa eslovena defensava l’aeroport de la capital d’una eventual intervenció sèrbia. Control del territori i de les principals infrastructures. En Xavier, l’Albert i jo hi vam anar; volíem veure-ho. En cotxe, vam arribar fins ben a prop, però l’entrada estava blindada. Vam accedir-hi a peu, travessant un camp. La pista d’aterratge i enlairament havia estat inutilitzada per les escales d’accés als avions situades al mig de les pistes: cap avió no podia aterrar ni enlairar-se. La milícia eslovena aplicava eines de defensa civil no violentes. Ens van demanar que tornéssim a la capital. De fet, aquella tarda, l’aviació militar sèrbia va bombardar l’aeroport i va atacar les barricades a les carreteres i a l’autopista. També ens van explicar que aquella nit, mentre érem a la recepció sumptuosa, la milícia de defensa eslovena havia blocat a casa els caps militars serbis; zero violència, només control. A les poques bases militars iugoslaves situades dins Eslovènia, els havien tallat els subministraments bàsics d’aigua i llum; eren inoperatives.

El control del territori era efectiu, total, sense violència per part eslovena. No pas per part sèrbia. Començaven deu dies d’atacs serbis que causarien seixanta-dos morts (quaranta-quatre soldats iugoslaus i divuit ciutadans eslovens). Per això, ens van demanar que sortíssim ràpidament del país, per carretera, i aquell mateix vespre vam anar cap a Ístria i Itàlia.

Deixàvem un país que en tan sols deu dies aconseguiria d’alliberar-se. La comunitat internacional que pocs dies abans deia que no reconeixeria mai una República eslovena independent (la Unió Europea i els Estats Units), després de deu dies de control del territori i de resistència no violenta de la societat civil eslovena, va acceptar la implementació de la nova República, que va ser reconeguda per Alemanya, Àustria, els Estats Units i, a poc a poc, pel conjunt del món. L’anomenada ‘via eslovena’ que el president Torra esmentava amb encert aquests darrers dies.

Ho podíem haver fet l’octubre del 2017 a Catalunya i ho podem fer els pròxims temps, en el segon intent, ara, de fer el cim.

Àngel Colom

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb