Epifania de la injustícia

Encara que sembli mentida, ha passat tota una dècada des que es parlava d’una col·lisió entre Catalunya i Espanya com d’un futurible xoc de trens. Era a final del 2010 o començament del 2011, en tot cas abans de l’Onze de Setembre de 2012, i en una de tantes tertúlies d’afirmació nacional amb les filas prietas i marciales de les cadenes de televisió espanyoles, participava la flamant lideressa del PP de Catalunya, Alicia Sánchez-Camacho. De cop i volta, un dels seus acòlits s’exaltà i convidà al xoc de trens amb la fatxenderia de qui té una locomotora amb més carrosseria i cavalls de vapor. Mutatis mutandis, la mateixa fatxenderia de qui té una Armada Invencible per enviar-la contra una illa de pa sucat amb oli. Ara el xoc de trens ja s’ha produït amb gran estrèpit de ferralla. Però vet aquí que darrere el carrilet català hi havia un Intercity europeu i la locomotora espanyola n’ha sortit abonyegada.

Aquest llançar el tren pel pendent, com diria Vicent Partal, és una reiteració de ‘la marxa de la follia’ que Barbara Tuchmann estudià en un dels seus llibres més coneguts. Repetit al llarg dels segles, l’inexplicable comportament suïcida dels governs constitueix la prova irrefutable de la irracionalitat humana. Patró i paradigma d’aquesta conducta, per a Tuchmann, ho seria el cavall de Troia. Fet històric o llegenda, la presa d’Ílion pels argius és el prototip de la tendència dels poders públics a adoptar i mantenir fins al final polítiques fatals als propis interessos. Si bé aquestes polítiques poden resultar d’errors de càlcul o manca d’alternatives, allò que caracteritza la follia és persistir-hi malgrat haver-hi opcions més raonables a l’abast.

A les seves memòries, publicades a final de l’any passat, Mariano Rajoy revela que el recurs a l’article 155 el preparava molt abans del 10 d’octubre de 2017. Allò que Carles Puigdemont pogués fer l’endemà d’aquella data en cap cas no l’hauria dissuadit d’aplicar-lo. El maldestre ex-president espanyol ja s’havia compromès en una operació del seu partit per a destruir el sistema autonòmic, sense adonar-se que d’aquesta manera demolia el precari equilibri de la transició. L’estat de les autonomies era la passarel·la que el franquisme havia bastit per salvar-se transitant ‘de la llei a la llei’. L’equilibri consistia a retornar l’autogovern a Catalunya com a condició de la legitimació democràtica, però supeditant-lo a les limitacions d’un marc uniformador generalitzat a setze autonomies més, quinze de les quals inventades. Era un equilibri dissenyat per encotillar Catalunya, reduint el valor semàntic d’autonomia a la mínima expressió, tot mantenint l’homogeneïtat del model d’estat borbònic i la política centrípeta dels darrers segles. Però fins i tot aquest equilibri era insofrible al franquisme reciclat de l’Espanya grande y una. 

Aquell mateix any 2010 el cop del Tribunal Constitucional a l’estatut va regalar a l’independentisme l’increment més gran de la història moderna. El suport a la independència va pujar d’un 200% en poc més de dos anys. Però, en lloc de reaccionar amb intel·ligència a aquell avís inconfusible, el govern espanyol va endinsar-se en la via judicial, armant el Tribunal Constitucional, causant de la sotragada, de capacitat executiva. I va accentuar encara més la corrupció d’un poder que s’havia conservat intacte del franquisme ençà amb designacions de caràcter polític i la infiltració de la judicatura pels partits, particularment els d’obediència reaccionària. Així és com Espanya subvertí la separació de poders, desgastant la imatge de la seva justícia, que acumula la majoria de sentències contràries als tribunals de la Unió Europea. La comèdia va atènyer nivells d’òpera bufa amb el missatge de WhatsApp del portaveu del PP al senat, Ignacio Cosidó, arran del pacte amb el PSOE per renovar el poder judicial. Amb aquell missatge als seus correligionaris, el mateix Cosidó que abans negava haver participat en la creació de la brigada patriòtica des del Ministerio del Interior que ell encapçalava, celebrava que el PP controlaria la sala penal del Tribunal Suprem ‘per la porta del darrere’. És a dir, la mateixa sala que, un any després, sota la fèrria supervisió de Manuel Marchena, condemnaria els dirigents socials i polítics catalans a més de cent anys de presó.

L’interès d’Espanya aconsellava de negociar amb Catalunya en bona lògica lampedusiana. L’estatut del 2005 hauria pogut anestesiar les inquietuds catalanes durant dècades. Així ho va entendre l’ex-president Jordi Pujol i confirmar la majoria que va referendar-lo amb la resignació o apocament de qui s’estima més un pardal a la mà que no pas veure’n volar dos. Però poca cosa és encara massa per a qui que es considera humiliat si ha de fer alguna concessió, per petita que sigui, a qui voldria veure sempre agenollat. Els grecs personificaven en Ate, la deessa de la insensatesa, l’esperit que els espanyols han passejat pels cinc continents, deixant-ne la corresponent memòria. Aquesta filla de Zeus i d’Eris, deessa de la discòrdia, es posava sobre el cap dels mortals sense que se n’adonessin. I mentre els oprimia amb el seu pes, els pensaments no trobaven l’equilibri. Ate fa impossible de mesurar-los amb les percepcions i contrastar-los amb la informació disponible. Al contrari, la insensatesa consisteix a no fer cas dels senyals negatius i no percebre allò que ofèn el sentit comú. És no preveure les conseqüències de creure’s les pròpies mentides i no voler entendre els raonaments més senzills. És passar per alt les semblances amb situacions conegudes i defugir tot pensament discordant per por d’ésser assenyalat com a heretge.

Que els resultats de la follia sovint siguin imprevistos, que s’imposin de sobte i estripin el vel de l’autoengany no eximeix de responsabilitat els qui han seguit el camí del desastre fins al final. Al començament de l’Odissea, Zeus es queixa que els homes culpin els déus de les seves desgràcies, tot i que en realitat els patiments els arriben ‘per la ceguesa dels seus cors’. És allò que fan alguns governants quan les coses se’ls giren en contra. Potser no hi ha cap negació de la realitat més espectacular que la de Felipe II: ‘No vaig enviar els meus vaixells a combatre amb les tempestes.’ Cegat per l’orgull, l’espanyol de casta, en lloc d’apamar la realitat, s’empesca la llegenda negra, el complot judeomaçònic, l’anti-Espanya, el ressentiment de les antigues colònies, la propaganda independentista, la manca de respecte dels altres estats… I després de l’orgia de violència troba natural de fer-se la víctima. S’ha tornat a veure aquest any passat amb les declaracions dels policies durant el judici al Tribunal Suprem. 

En el conflicte amb Catalunya, l’única idea de l’executiu espanyol ha estat la guerra bruta judicial, policial i mediàtica. No n’ha tingut cap més. I la seva aplicació ha derivat en una repressió crua, d’una duresa mai vista d’ençà del franquisme. Tant d’ímpetu i tanta unilateralitat per força havien d’induir un moviment dialèctic. Com més l’estat es deixava emportar per la seva idea, més acostava la catàstrofe. Acorralant l’independentisme amb presons i ordres d’extradició, no s’adonava que els enemics estaven reclosos, certament, però dintre d’un cavall anomenat justícia europea. I ara que n’han sortit amb actes d’eurodiputats, als carcellers se’ls ha glaçat el riure.

L’espectacle és edificant i la desorientació absoluta. Qui es vantava de tenir un estat de dret avançat s’esmuny pels seus codis laberíntics a fi de no haver de complir la sentència d’un codi orgànicament superior. El frívol president espanyol va respondre estordit que calia acatar ‘totes les sentències’, com si totes fossin compatibles. Com si no existís la superordinació jurídica i la justícia espanyola tingués rang continental. Com si la immunitat fos complementària de l’empresonament. Per a la màgia desplegada tot l’any res no és impossible, perquè la barbàrie jurídica és l’expressió d’un desig col·lectiu. Així i tot, allò que s’aconsegueix per procediments màgics té un recorregut ben curt i les victòries són efímeres. Al capdavall, hi ha una lògica jurídica i una lògica social que s’acaben imposant, encara que triguin a manifestar-se.

Les normes de la jurisprudència no són tan aleatòries ni tan dúctils com creuen els qui les retorcen en un terreny artificialment delimitat. Arriba un dia que no es poden tòrcer més i es descobreixen les trampes. És això que li ha passat a Llarena i aviat podria passar-li a Marchena si desobeeix el tribunal europeu. Sigui com sigui, la justícia espanyola ja s’ha desprestigiat; sols és qüestió de temps que se n’adoni. 

El bucle autodestructiu es tanca amb l’exigència d’un Spexit. Amenaça bufa o impuls de mort, l’Spexit no és ni tan sols una còpia dolenta del Brexit. Aquest es pot compartir o no, però té unes credencials democràtiques impecables. La imitació espanyola és una mostra més de la infatuació nacional. Qui que no tingui el cap ocupat per Ate podia creure’s que Espanya està a l’altura del Regne Unit, la segona economia d’Europa i un dels dos poders militars del continent? Algú creu que, arribat el cas, Espanya podria negociar una sortida honorable o, fins i tot obtenint-la de gràcia, podria sobreviure en l’autarquia? La inanitat de l’amenaça no els priva, però, de somniar d’immolar-se damunt les ruïnes de la democràcia si això els serveix per a anorrear Catalunya.

És un poema veure’ls encesos de passió nacionalista i decidits a cremar el futur del seu país amb la mateixa fatuïtat amb què el comte de Benavente calà foc al seu palau perquè s’hi havia allotjat un francès. Imposició imperdonable per a qui es considera superior per ‘haber nacido español’.

Fa segles que Ate trepitja els caps d’una massa encegada que un bon dia es despertarà del somni europeu i es trobarà, com Segismundo, dins la presó hispànica sense ni tan sols haver-ne tret la lliçó que el príncep polonès treu del seu rampell destructiu. De la seva bestiesa desinhibida, Segismundo n’aprèn, si més no, que el poder té una misteriosa tendència a fondre’s entre els dits i val més no abusar-ne.

Quin millor regal de Reis per a reis que despertar-los de la il·lusió d’omnipotència abans no assolin el regne? Qui diu reis, diu també poble sobirà.