08.07.2026 - 21:40
Ahir va fer vint-i-cinc anys que te’n vas anar i som molts els qui et trobem a faltar, Jordi Vendrell. No sols les xatis, no et facis il·lusions tu ara, sinó també la teva clientela, àmplia i variada com la dels bons mercats. Sempre en vas dir clientela, de l’audiència. Si tanco els ulls, encara puc sentir la teva veu tan característica i tan de ràdio, fent el golfo amb Ramon Barnils i Quim Monzó a El lloro, donant la benvinguda al tigre Ferran Torrent a El mínim esforç i repartint joc i contribuint a fer teòrica a L’orquestra, el gran programa de tertúlia. Era una veu que entroncava de manera natural amb unes rialles que transmetien felicitat i l’encomanaven. I, de tant en tant, un “apa-li” de sorpresa o un “olé” de celebració quan hi havia hagut un bon intercanvi de cromos. Entre tots et devem que ajudessis a posar en marxa Catalunya Ràdio, en una època en què els programes radiofònics encara podien crear tendència i estats d’opinió.
Els esperits lliures i les veus que diuen les coses tal com raja sempre han fet nosa, ara i abans. Segurament per això als manaies no els manques tant: ni als sociates (com deies tu i no jo, que quedi clar a jutges i censors) ni als postconvergents, que de fet ara mateix no ho són gaire, de manaies. Els seus predecessors, dels uns i dels altres, són els qui et van fer la pell i et van defenestrar per haver gosat criticar les detencions d’independentistes just abans dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. L’èxit d’aquella festa no tenia preu i si calia torturar uns quants separatistes per a espantar el personal, doncs es feia; si calia mirar cap a una altra banda, es girava el coll com un mussol; i si calia posar punt final al programa de més èxit de Catalunya Ràdio, es retirava de manera fulminant, d’un dia per l’altre. Aquí pau i després glòria i medalles per a tothom, garçons i mussols inclosos.
El país ha canviat molt en aquests vint-i-cinc anys, Jordi. Els independentistes ja no són quatre gats barallats com el 1992, sinó que, seguint la via de l’independentisme tranquil anunciada per Ramon Barnils, han ocupat entitats, mitjans, clubs de futbol, ajuntaments i fins i tot la Generalitat. La de dalt, és clar. Fa uns quants anys fins i tot van tenir la sensació que eren majoria i van reclamar de comptar-se en un referèndum d’autodeterminació, però la idea no va ser del tot ben vista pels nostres veïns i van decidir de fer-nos-ho saber pels canals habituals, que com ja et pots imaginar inclouen porres i presó. També ha canviat Catalunya Ràdio, que ja no és la ràdio hegemònica i, amb l’ajut d’alguns directius, ha aconseguit sovint d’acostar-se a la mediocritat que gent com tu combatia.
Una altra cosa que ha passat en aquests vint-i-cinc anys, Jordi, és que la clientela s’ha fet gran, no de mida sinó d’edat. N’ha aparegut de nova, és clar, però ara bàsicament escolten pòdcasts i més coses modernes de les quals a tu tant t’agradava de parlar a L’internauta. Ja sé que cada època té els seus herois i els seus referents, però em sap greu que la jovenalla no sàpiga quin tipus de ràdio, de periodisme i de vida practicàveu i defensàveu gent com tu. Per això em vaig alegrar molt quan vaig veure que Jordi Rodon i Nurith Levy van decidir d’aprofitar l’impuls inicial de Benjamí Villoslada i publicar el llibre Oleeé! Torno a ser aquí (Edicions Cal·lígraf). D’això ja fa més de dos anys i, de fet, ja hi ha qui n’ha parlat en aquesta casa, però com que sovint vaig tard amb les lectures i ara s’escauen aquests vint-i-cinc anys sense tu, m’ha semblat que era l’excusa perfecta.
La primera part del llibre l’ocupen texts recuperats del teu Mac, sobretot el Diari de ‘L’orquestra’, que ja havies deixat escrit que podria acabar convertit en llibre. Hi expliques amb tot detall quina va ser la gènesi i l’arrencada del programa, que volies que tingués “format de tertúlia on s’enRAOni pel simple gust de fer-ho” i que fos un espai “per a recobrar la música de la conversa tranquil·la i plaent”. Fer riure i que la gent s’ho passi bé ocupa un lloc preeminent entre les preocupacions de les setmanes prèvies de preparació: “Insistiré en la, per a mi, reiterada teoria que, si nosaltres ens ho passem bé, l’oient també. Això és bàsic. Cal que fem servir, sempre que es pugui, el sentit de l’humor i la ironia fina.” També la importància de la música, herència dels orígens com a productor musical, en què fins i tot t’arribes a proposar que cada tertulià tingui una música pròpia. O la idea provocadora de “prohibir parlar de política i religió pel gust de saltar-se la prohibició”.
El programa encara no s’havia posat en marxa i ja s’endevina certa tensió amb els polítics i els responsables de Catalunya Ràdio a l’hora de definir-lo, com per exemple quan proposes que Albert Boadella sigui un dels col·laboradors i a algú de la cort del rei Ubú no li acaba de plaure la idea. Som testimonis de negociacions amb Lluís Prenafeta, l’home fort de Jordi Pujol en aquella època, que segurament també és qui s’amaga –Prenafeta, no Pujol– rere una enigmàtica P. que apareix de tant en tant. Ens queda clar que no t’agradava gens haver de tractar amb Jordi Daroca (seriós com un pal) i Josep Cuní, i que amb Joan Granados tot era més fàcil: els uns representen les “ganes de putejar” i l’altre és del sector de “quan hi ha confiança”. El resum de tot plegat: “Realment és un drama haver de pencar amb gent que no té ni punyetera idea de ràdio, encara que, i això és greu, s’ho creuen i teoritzen a cor què vols.” Per sort, hi ha una solució: “Si l’empresa no et té enganxat pels pebrots per gana o per sou, el poder és teu.”
També hi ha alguns texts sobre l’ofici de fer ràdio, que inclouen algunes perles que no em puc estar de transcriure:
“Fer ràdio i viure, per mi sempre ha anat molt lligat.”
“Un servidor sempre diu a tot novell que el vol escoltar: somriu al micro, escriu amb l’orella i grava’t i escolta’t. No sé si algú m’ha arribat a fer cas. […] Ei, això si volen fer ràdio. Si volen fer informació, canviar el món o qualsevol altra bajanada, no.”
“Sovint es treballa en català, però es pensa en espanyol. I no només passa a la ràdio, això.”
La segona part del llibre també és molt bonica. Hi ha tot de gent que et va conèixer i que t’estimava que escriu sobre tu. Un mosaic. Molts formen part d’un grup que s’autoanomena “els Àpalis” i que cada final de juliol s’aplega al petit cementiri de Campins per a recordar-te. Hi ha texts curts i texts llargs, escrits més emotius i més distants, de gent que va conviure amb tu molt de temps i uns altres que en van tenir prou amb una trobada per a quedar marcats per la teva personalitat. S’hi destaca la teva incapacitat de respectar l’ordre establert, la generositat, el sentit de l’humor, la curiositat infinita, l’esperit àcrata i l’aportació important en la tasca feixuga de descolonitzar culturalment el nostre país. També hi apareix una altra faceta segurament menys coneguda, que és la de l’interès pel creixement personal, l’espiritualitat i les rodes d’energia, d’aquell que un dia se’n va a fer el Camí de Sant Jaume i un altre a Lorda.
Un cop acabat el llibre, una pregunta del teu metge –que també era amic– Miquel Masgrau, que et va ajudar a lluitar o conviure amb el càncer, em queda clavada al cervell: “Si no hagués estat apartat de la seva passió, que era fer ràdio, hauria tingut la mateixa fi?”
