‘Estic segur que d’aquí a uns anys ens mirarem els ulls els uns als altres i podrem dir sense dubtar que no va ser aquell un temps perdut.’ La frase és de Jordi Sànchez i apareixia publicada en una entrevista que VilaWeb publicava divendres passat. En llegir-la, com que l’adoctrinament pancatalanista ha deixat moltes escletxes obertes, em va venir al cap  la lletra d’una cançó en castellà: ‘Nunca el tiempo es perdido, cuando regresas las mañanas levantan el vuelo…’

La cançó de Manolo García parla d’amors i d’absències, i també tracta d’això l’empresonament (segrest legal?) dels Jordis, de Junqueras i de Forn. De l’amor d’un país pels seus líders civils i polítics injustament engarjolats, i per tant absents, expressat amb llaços grocs, una allau de cartes i concentracions diàries a viles i ciutats, desafiant el fred al so del ‘Cant dels ocells’.

‘Cuando tú no estás las mañanas se tiñen de canciones tristes. / Rastro, huella de los pasos errantes. / Del buscador de señales. / Nunca el tiempo es perdido…’ Mentre vosaltres i els de Brussel·les no torneu a ser entre nosaltres, no sabrem què fer d’aquest còctel de tristesa, impotència i ràbia col·lectiva que fa massa dies que no som capaços de canalitzar d’una manera constructiva, més enllà del necessari simbolisme i solidaritat de llaços, cartes i concentracions.

Jo no tinc tan clar que aquest no sigui un temps perdut. Em refereixo al que va de l’1 o el 3 d’octubre fins avui. És cert que els catalans som especialistes en lectures positives i a fer de la necessitat virtut. Segur que n’aprendrem coses i amb una mica de sort cultivarem algun cactus enmig dels nostres famosos camps de lliris. Sabrem citar de memòria aquella frase de Rosa Parks que diu que ‘com més cedíem i obeíem, més malament ens tractaven’ i haurem après a distingir el pacifisme de la resistència no violenta.

Suposo que no serà un temps perdut si arribem a bon port. Però haurem d’explicar als néts que, al seu país, hi va haver un temps en què molta gent deixava els mòbils sobre una taula abans d’entrar a una reunió, i que ho feien de manera automàtica, com qui es treu la jaqueta o saluda els assistents. Que molta gent no es reunia als despatxos ni als cafès, sinó al banc d’un parc o passejant per un gran centre comercial. Que t’ho havies de pensar dues vegades abans d’escriure una cançó, fer un piulet o escriure un article. Fins i tot posar-te un nas de pallasso tenia un risc.

Tot això i moltes altres coses haurem d’explicar als nostres néts. Sempre serà millor que el paperot que hauran de fer uns altres avis per explicar per què es van dedicar a reprimir un poble i provar de silenciar un país amb porres i presons. Però si ho expliquem als nostres néts serà perquè sí que hem arribat a bon port, els dies i els matins aixecaran el vol, els tribunals europeus hauran posat les coses a lloc i el temps, efectivament, no haurà estat un temps perdut.

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb