Víctor Font (Granollers, 1972) encapçala la candidatura ‘Sí al futur‘ per a presidir el FC Barcelona a partir del 2021, quan són previstes les pròximes eleccions. Font –llegiu-ne el perfil– és un empresari que ha viscut a cavall entre Dubai i Barcelona aquests últims anys i que fa temps que es prepara per a intentar presidir el club blaugrana. El primer assalt el tindrà demà a l’Assemblea de Compromissaris, on va aconseguir que es votés una reforma estatutària per a implementar el vot electrònic en les eleccions del club. En aquesta entrevista parla del Barça i de futbol, però també dels seus orígens, de la seva trajectòria professional i de política.

Qui és el Víctor Font empresari?
—El Víctor Font empresari és, per una banda, emprenedor, i, per l’altra, consultor en les telecomunicacions, els mitjans i la tecnologia. Un sector en el qual no tenia decidit dedicar-m’hi, no per formació ni per interès personal inicial.

Quina vocació teníeu de jove, doncs?
—El meu avi va fundar el que primer va ser un taller d’Ossa i després es va convertir en un taller i concessionari de la marca Citroën i més tard Citroën-Peugeot. El meu pare el va heretar i el va gestionar. A casa he viscut el negoci familiar de botiguer-venedor i, fins i tot, algun estiu hi treballava. Però no tenia cap vocació concreta. Potser per haver viscut una mica la tradició empresarial de mitjana-petita empresa, i el fet de no tenir-ho gaire clar, vaig estudiar Administració i Direcció d’Empreses a ESADE. A pilota passada, n’estic molt content.

I la vostra mare, a què es dedicava?
—Va ser administrativa durant temps. Després es va dedicar a la casa perquè va tenir quatre fills. Quan el meu germà petit ja va ser una mica més gran, va emprendre un projecte personal i té botigues de roba per Barcelona.

Quan entreu en el món de la consultoria tecnològica?
—Quan acabo la carrera, enlluernat per les grans marques, volia entrar en alguna de les grans consultories d’estratègia capdavanteres a escala mundial. Però el setembre del 1995 em va trucar Ferran Soriano. ‘M’han donat el teu nom i som un grup de catalans de Monitor que volem muntar una consultora a Barcelona.’ Vaig passar el procés de selecció i em van fer una oferta.

Allà també coneixeu Marc Ingla.
—Sí, ell i Soriano eren dels fundadors de Cluster. Era el començament de la telefonia mòbil i allò va esclatar. No me’n vaig adonar i vaig estar-hi fins que vaig començar el meu projecte empresarial, el 2005. Ingla i Soriano es venen l’empresa abans i el 2003 entren al Barça. A mi me’n van fer soci i va ser just quan van vendre l’empresa. Per tant, no tenia ni una acció i no vaig fer ni un duro de patrimoni.

I quan us emancipeu empresarialment i uns instal·leu a viure a Dubai?
—Després d’haver esclatat la bombolla tecnològica el 2001, les grans operadores de telecomunicacions s’endeuten per les llicències de 3G. Tots els nostres clients tradicionals d’Europa redueixen pressupost de consultoria estratègica i ens hem de començar a buscar les garrofes en els altres mercats. El dia de Nadal del 2003 em truca un grup d’inversors de Bahrain, que no sabia ni on era al mapa, per dir-me que els havien recomanat el meu nom. Una altra trucada que d’alguna manera em canvia la meva trajectòria. Buscaven consultors especialistes per a ajudar-los a muntar un consorci que optés a la segona llicència de telefonia mòbil a Bahrain. Mirant l’Atles vaig veure que era al costat de l’Irac i pensava que no se m’hi havia perdut res. Però el meu CEO em va recomanar que ho provéssim.

I cap allà.
—Allò em va fer veure que tot el procés de liberalització als països més desenvolupats es començava a produir allà, eren mercats emergents. Llavors vaig començar insistir la meva empresa perquè obrís una oficina a Dubai com a boixa per a abastar mercats emergents. Els en vaig convèncer. I així és com vaig anar a viure Dubai. Durant el primer any es van confirmar totes les hipòtesis de gran potencial de negoci en tots els mercats emergents de l’Àfrica, el subcontinent indi… I això va fer que me n’anés a veure el CEO i li digués que estava disposat a estar-m’hi més temps per a estendre el compromís. Però em van dir que no, que ja havia fet créixer massa el negoci i que hi havia un risc important. I gràcies al fet que em van dir que no, vaig fundar Delta Partners. Així és com el 2006 comencem amb la vocació de muntar una multinacional en consultoria estratègica, però també en banca d’inversió i inversions en telecomunicacions, mitjans i tecnologia.

Quin volum de negoci té?
—Tenim sis oficines: Dubai, Johannesburg, Singapur, Barcelona, San Francisco i Nova York, i aviat n’obrirem una altra a Austràlia. Som uns 200 i escaig empleats i facturem al voltant de cent milions de dòlars.

Vàreu formar part de la candidatura electoral de Marc Ingla a les eleccions del 2010. Què us aporta aquella experiència per a decidir més tard de presentar-vos-hi?
—Jo porto al Barça a la sang, de sempre. El 2003, quan dos companys de feina decideixen d’entrar de la nit al dia en una candidatura al febrer i el juny en són vice-presidents, se’t transmet una mica una sensació de ‘Operació Triunfo’. En aquelles eleccions que guanya Joan Laporta jo només hi vaig participar com a voluntari. Em vaig endur la sensació que m’havia passat un tren per davant i que se n’havia anat. Llavors tiro endavant el meu projecte. El desembre del 2009, nou cinc o sis mesos abans d’unes noves eleccions, Ferran Soriano em diu que em vol a la seva candidatura.

I dieu que sí.
—La passió va guanyar la raó i ho vaig deixar tot, i aquest despatx on som ara va servir de sala de juntes per a aquella candidatura. Una candidatura que l’encapçalava Ferran [Soriano], però que llavors era president d’Spanair i hi va haver molt lobby perquè no es presentés per incompatibilitat. I llavors el relleu el va agafar Marc [Ingla], dos o tres mesos abans de les eleccions. Aquell procés del 2010, tot i que com a projecte col·lectiu no va ser d’èxit, per mi personalment va ser interessant. Vaig poder viure, veure, entendre i posar-me el club al cap perquè crec que vaig ser el que més va pencar. I també vaig poder conèixer el món periodístic, de les penyes i l’entorn del Barça, i vaig poder participar en debats. Arran d’aquella experiència personal, surten dos nous projectes a la meva vida.

Quins?
—Un és el diari Ara. És l’Antoni Bassas qui m’explica el projecte. Em demanen que hi posi diners i demano ser part del consell d’administració. I després el tema del Barça. Havent viscut com a voluntari el 2003 i en primera persona el 2010, em capfico respecte de la manera com es basteixen projectes per a governar el club. Em xoca el format esprint, que amb cinc sis mesos es munta tot; i dos, que els únics criteris per a formar part de la junta era ser soci i poder avalar. Res més. Penseu que el dia abans de les eleccions incorporàvem dos nous possibles directius. Amb l’equip de la junta pràcticament no ens coneixíem. Amb alguns de res, amb alguns altres només de compartir la campanya. Això em va xocar molt.

Què us preocupa del model actual del Barça?
—Crec que cal tenir una visió respecte de la manera com crec que el Barça ha d’afrontar els desafiaments els pròxims deu o quinze anys per a substituir una generació única de futbolistes; en un moment en què la competència és tan potent, sobretot pel seu avantatge econòmic pel model de propietat; en un moment en què hem d’emprendre una inversió de l’Espai Barça; en què els comptes de resultats ja no donen de si i de cop hem reconvertit el model de negoci i ens hem convertit, sense haver-ho explicat, en un club venedor, com el Sevilla. Per a tenir visió per a fer front a aquests desafiaments, el format d’una candidatura esprint no funciona. Per això ja ens hi vàrem posar a treballar el 2013.

I què heu fet de llavors ençà?
—Vàrem començar a compartir i validar la nostra visió amb gent de l’entorn perquè poguessin donar resposta. Pep Guardiola el conec durant el seu any sabàtic a Nova York i durant tota una tarda li explico el projecte; també a periodistes, ex-directius, ex-jugadors… Per això el meu nom va sortir per a les eleccions del 2015; llavors no ens havíem compromès a res. Però arriba un punt, fa un any i mig, que veig que o faig un pas i m’hi comprometo o ho deixo.

Quin perfil de directiu us acompanyarà, si acabeu essent president?
—Un dels pilars fonamentals serà de construir una junta que, més enllà de ser formada de socis i de tenir capacitat per a avalar, tingui experiència per a fer front al desafiament de futur. Tinc claríssim que gran part de la directiva seran persones que a priori no volen ser directius. Gent que no tingui una agenda personal o segons quins interessos, és molt difícil de motivar-la per a una causa com aquesta. Quan jo faig el pas, agafo un parell d’aquests candidats que no s’havien imaginat mai ser directius del Barça però que penso que tenen experiència i que els toca prendre partit, em diuen que sí i llavors em veig amb cor de començar a fer camí. Llavors és quan aixequem el dit el juny de l’any passat.

Aquests dos noms es poden avançar?
—No, perquè són gent que tenen perfil públic, amb responsabilitats i que ni pel projecte ni per ells, no suma dir-ne el nom.

Per a ser directiu, com heu dit, cal ser soci i poder avalar, i això són uns quants diners. No creieu que és una selecció massa exigent?
—Aquí hi ha la complicació. Per això tenim claríssim que si un dia governem el club, una de les prioritats serà canviar el model dels avals. Eliminar-los. Surten amb Gómez Navarro a la llei de l’esport als anys vuitanta. Llavors tenia sentit perquè no hi havia gens de control financer als clubs, però avui dia hi entra la Lliga, la FIFA i la UEFA; és més que suficient per a garantir l’estabilitat patrimonial dels clubs. Treballem perquè la junta pugui presentar l’aval necessari, però, si cal, farem excepcions perquè algú que no pot avalar però de qui ens interessa l’experiència també pugui formar part de la directiva.

Però, és clar, no teniu la potestat de retirar els avals.
—No, però s’hauria de fer lobby i parlar amb Javier Tebas per convèncer-lo que això no té gens de sentit.

I el model de club, que continuï essent dels socis, és intocable?
—De fet, una de les motivacions que tenim i una de les raons del projecte que impulsi, és que hem de veure quins canvis hem de fer en el model de club per a poder continuar competint al màxim nivell i reforçant el model de propietat. Perquè, si no hi ha canvis, es pot perdre el model de propietat o deixarem de competir. Aconseguir tots dos objectius amb la gestió actual és utòpic. La nostra motivació és garantir aquests dos objectius.

Sandro Rosell va tancar el club i va restringir els requisits per a fer-se soci. Això ho mantindreu?
—Jo, personalment, perquè dins el projecte hi ha debat, penso que tancar el club és un error. Mentre hem anat construint projecte, ens hem trobat una quantitat de culers de veritat que no són socis, i no ho són per dos motius: perquè s’ha tancat, i perquè s’ha buidat el concepte de soci. Avui dia, ser soci, quins drets et dóna? Pagues i votes un cop cada sis anys. Això t’ho diu la gent. Ens hem de creure que el soci és el propietari i els fets han de ser consistents. Hem de posar el soci al mig del model. La iniciativa del vot electrònic és un punt més en coherència amb això. Després hi ha el debat de si tots els socis han de tenir el mateix dret de propietari, per veure com gestiones segons quins riscs que són derivades o variants que tenen sentit considerar. Per exemple, tornar a obrir el club. Som 101.00 socis al cens, 140.000 en total. Doncs els primers 75.000 són els que tindran dret en unes eleccions i els altres tindran dret de vot, però potser no en unes eleccions. Algun concepte així per a eliminar els riscs aquells que diuen: ‘Si obrim el club i 30.000 xinesos se’n fan socis, què?’

Respecte del vot electrònic, Cardoner deia la setmana passada a l’Sport que sou un oportunista perquè la llei de l’esport no preveu aquesta possibilitat.
—Sí, som molt oportunistes perquè calen fets, no paraules. Els vam dir que ells proposessin el canvi dels estatuts per quan la llei ho permetés, però van dir que cal esperar que es modifiqui la llei, que ho aprovi l’assemblea, fer una comissió d’experts… Ens plantem l’any 2054.

Hi ha el consens polític per a canviar la llei?
—Per les coses que sabem, en són partidaris JxCat, ERC i el PSC i hi ha el compromís de no oposar-s’hi per part de Ciutadans, el PP, els comuns i la CUP. Per una cosa que genera consens…

Qui ha estat el millor president del Barça?
—Crec que hi ha barreges. Laporta serà recordat com un dels millors presidents, sobretot per la seva coherència i consistència amb un model de joc, el ‘cruyffisme’. Però també va tenir episodis menys afortunats. Nuñez, tot i les crítiques que ha rebut, va fer una primera transformació del club i gràcies a ell Cruyff va ser entrenador i va plantar les llavors de tot allò que s’ha fet després. Tothom hi ha fet contribucions.

És sabut que teniu una gran relació amb Xavi Hernández.
—Professional i personal. Neix al voltant del projecte del Barça. Vaig anar a veure’l a Doha per explicar-li el projecte i va néixer una relació personal que amb el pas del temps s’ha enfortit.

Xavi té cap paper a la vostra candidatura?
—Formalment no. És l’entrenador de l’Al-Sadd i té les seves responsabilitats. Però intentem aglutinar tant de talent com puguem dins el barcelonisme. Hi ha molts noms i cal separar el gra de la palla. Si no, hi ha la tendència a incorporar jugadors d’èxit a la gespa que no tenen per què tenir qualitats a fora. Xavi és multidisciplinari i amb capacitats per a fer moltíssimes coses. A part de ser entrenador, crec que podria fer moltes més coses al Barça del futur.

Xavi seria el vostre entrenador?
—Quan Xavi se senti preparat i vulgui entrenar el primer equip del Barça i el club ho necessiti, serà lògicament l’entrenador del Barça, independentment de qui governi la institució. Però hem d’evitar que es repeteixi una situació com la de Pep Guardiola, que entrena quatre anys, es crema i se n’ha d’anar, i a més reforça un competidor. Hem de crear les condicions perquè quan Xavi vulgui ser l’entrenador del Barça ho pugui ser, però abans i després veure de quina manera continuem canalitzant el seu talent pel bé del club.

Entre Valverde i Xavi hi haurà segurament un entrenador. Qui us agradaria que fos?
—Això s’ha de deixar a les mans dels professionals de l’àrea esportiva, qui més i millor coneix la idea i l’estil de joc del Barça. Com a afeccionat, m’agradaria que fos un entrenador que tingués molts coneixements de ‘cruyffisme’ i que aportés resultats, però que tingués també capacitat de lideratge i gestió del vestidor. No n’hi ha gaires. Em vénen els noms de Pep [Guardiola] i de Xavi. Pep Guardiola és el millor entrenador de la història i Xavi crec que arribarà al mateix nivell…

Quina pressió que poseu sobre Xavi…
—Sí, però de fet ell ho diu amb molta naturalitat. Diu que li fa il·lusió i que vol, però que de pressió gens. Ell ho ha fet tot, al futbol. La sensació de pressió potser la veiem més nosaltres que no pas ell.

Parlàveu de la Masia, de Cruyff… però molts socis poden pensar que el cap de setmana passat el Barça alineava Carles Pérez i Ansu Fati. Què falta a la Masia o què s’ha de cuidar?
—Li falta consistència absoluta en totes les decisions. Aquesta consistència ha de ser sostinguda en el temps i no condicionada a segons quins factors. Ansu Fati i Carles Pérez juguen, però també és cert que això és conseqüència d’una situació excepcional de lesions. Valverde el veig com un bon entrenador, una persona honesta i treballadora, però no el veig com a l’entrenador ideal per al Barça.

Neymar ha de tornar?
—Personalment, ni per la part esportiva, ni per l’econòmica ni la institucional no hauria de tornar. A més, ara s’ha optat per Dembélé i Bartomeu mateix va dir que era millor que Neymar…

La setmana passada va haver-hi una polèmica per un article de Xavier Bosch a Mundo Deportivo. Gerard Piqué hi va respondre sense referir-s’hi i Santi Nolla va respondre-li encara en un altre article. Què n’opineu?
—La polèmica indica que la situació no és gaire estable dins el Barça. Hi ha una manca de lideratge institucional quant a qui ha de prendre les decisions.

Us preocupa que algun grup comunicatiu us vagi en contra?
—Sí, lògicament. Puc esperar que el Marca o l’As intentin torpedinar el nostre projecte, però que ho fem entre nosaltres és una cosa que mai no he entès. No ho dic perquè cregui que això ja passi. Som un projecte constructiu i no estem en contra de ningú. Potser ens ajuda que no ens mati cap grup de comunicació.

Normalment els títols de futbol que es guanyen en l’any electoral marquen el resultat de les eleccions. Temeu que això us pugui jugar en contra?
—No, no. Molta gent em diu que si guanyem el triplet l’any vinent, me n’oblidi. No ho sé, al final això és menysprear molt la capacitat crítica del soci del Barça. El 2015 crec que va guanyar Bartomeu, tot i que a les enquestes cinc mesos abans no li donaven cap possibilitat, pel triplet i també perquè no hi havia gaire alternativa. Laporta va presentar-se a l’últim moment i sense gaire preparació.

Les alternatives a Bartomeu eren Joan Laporta, Agustí Benedito i Toni Freixa. A qui vau votar?
—[Fa memòria.] Vaig votar en blanc, precisament per això.

Avui és primer d’octubre. Fa dos anys va jugar-se el partit entre el Barça i Las Palmas a porta tancada malgrat la repressió i tot allò que passava. S’hauria d’haver jugat?
—Les coses que van passar aquell matí crec que van fer que ningú no recordés que hi havia un partit de futbol. Vaig pensar que no es jugaria i no entenia que al final sí que es jugués. Amb independència de la ideologia de cadascú, tots els catalans estàvem convulsionats. Quan hi he reflexionat amb el cap fred, també entenc que la decisió, per les implicacions que tenia, no era fàcil de prendre. Si m’intento posar al lloc de qui havia de prendre-la, no sé què hauria fet. Era una situació complexa.

S’ha escrit que sou un candidat independentista, sobiranista… com us definiu políticament?
—Sóc de la nova fornada d’independentistes. Del grup de persones que creia en l’encaix de Catalunya a Espanya però que ens hem adonat que això no és així. Però en el projecte que construïm per al Barça hi ha gent d’ideologies molt diferents, és molt transversal. Necessitem gent amb experiència, el club és molt transversal i ho ha de continuar essent. Nosaltres marquem la línia en el dret de decidir. El Barça té les seves arrels i els seus valors fundacionals, el catalanisme n’és part inequívoca i hi hem de ser 100% fidels i estar al costat de la voluntat majoritària del poble de Catalunya. La via democràtica és la manera de resoldre qualsevol conflicte.

Compteu que puguin fer una campanya de desprestigi contra vós per la manera com us expresseu políticament?
—Sí, hi compto. Quan vaig fer la reflexió personal de les implicacions de fer això que intentem fer, vam valorar-ne els aspectes negatius.

Dèieu que el límit és en el dret de decidir. Hi havia una campanya perquè el Barça adoptés el llaç groc. Hi éreu favorable?
—En un cas com aquest, s’hauria de consultar amb els socis i que la majoria decidís què s’ha de fer.

Hi estaríeu d’acord?
—Jo, personalment, sí.

En el cas que la sentència del Suprem sigui condemnatòria, el Barça ha de prendre alguna iniciativa?
—No hi he pensat, però això seria anar més enllà de què comentava.

Volem acabar amb algunes preguntes breus. La grada d’animació, us agrada?
—Personalment m’agrada. Que hi hagi més animació i caliu al camp a mi m’agrada. Quan era jove, era d’anar on es cridava més i m’agrada viure els partits amb intensitat.

S’han de jugar partits de Lliga espanyola a Miami o una Supercopa al Marroc o a l’Aràbia Saudita?
—S’ha de promocionar la marca Barça arreu del món, però fer un partit aïllat com es pretenia no ho entenia gaire. I si fos el Reial Madrid, m’hi hauria oposat. És molt més difícil per al Barça de jugar a Montilivi, com era el cas, que no a Miami amb una afecció que animaria el Barça a fora de casa i en un camp més gran. Es va voler posar el carro davant els cavalls i no es va pensar gaire en les implicacions de la competició, perquè això l’altera.

Abaixaríeu el preu de les entrades al Camp Nou?
—És una qüestió d’oferta i demanda. Ens agradaria prendre mesures per a fomentar i incentivar l’assistència dels socis a l’estadi. S’ha perdut molt el caliu, hi ha una monetització amb molts estrangers…

Amb aquests preus prohibitius les famílies ho tenen difícil.
—Si fas una transformació del model econòmic de manera que les fonts d’ingressos tradicionals com la venda d’entrades perden pes, un dels beneficis de ser soci seria pràcticament no pagar per anar a l’estadi.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb