Víctor Font: “Amb la nostàlgia no construirem el futur del Barça”

  • Entrevista a Víctor Font, candidat a les eleccions a la presidència del FC Barcelona el 24 de gener

VilaWeb
Roger Graells Font Albert Salamé
06.01.2021 - 21:50
Actualització: 07.01.2021 - 11:01

Víctor Font (Granollers, 1972) és l’aspirant al tron del Camp Nou. Fa set anys que prepara la seva candidatura a la presidència del FC Barcelona i es reivindica com el candidat més preparat, amb un projecte més seriós, estructurat i coherent per a fer sortir el Barça del forat esportiu, econòmic i institucional en què l’ha instal·lat la junta directiva de Bartomeu. Font serà probablement el principal rival de Joan Laporta, que ha arrencat com a favorit de cara a les eleccions del 24 de gener, assenyala la falta de projecte del seu adversari i critica les apel·lacions al passat triomfant del club sota la seva batuta.

A la plaça de la Concòrdia, a prop del Camp Nou, Font es fa esperar. Té prevista una passejada pel barri de les Corts i un soci veterà el reconeix i interromp l’entrevista, sense adonar-se’n, per explicar-nos que en aquella plaça, al bar del seu avi, esmorzaven Samitier i companyia després dels entrenaments, abans de la guerra del 1936-1939. “Pa amb tomàquet amb pernil a principis de mes i arengada a les acaballes”, comenta. L’anècdota nostàlgica lliga amb les reflexions de Font sobre el passat –present– del Barça i què proposa de cara al futur.

Fa set anys que us prepareu per a aquest moment. Queden dues setmanes. Comenceu a sentir vertigen?
—No és el cas. Potser la intensitat del dia a dia i el fet d’estar molt centrat en els actes, en com ens afecta la pandèmia… No tinc aquesta sensació.

Com va la recollida de signatures?
—La veritat és que no ho sé. Ho tenim tot descentralitzat. Tenim punts de recollida a penyes, que no sabem com es gestionen ni si ens arribaran tres signatures, cinquanta o dues mil.

Què voleu dir?
—Es reparteixen les butlletes i confies que algú les tornarà.

Un acte de fe.
—Total.

Seran unes eleccions entre Víctor Font i Joan Laporta?
—Ho veurem. Segons la demoscòpia, les darreres enquestes que tenim ens diuen que només podem passar el tall de les signatures Laporta i nosaltres. No hi havia més de vuit-cents socis disposats a donar la signatura pels altres precandidats. El problema és que és un procés tan arcaic, del segle passat, i on ja hi ha hagut irregularitats en el passat… De fet l’altre dia el precandidat Rousaud denunciava que li havien ofert signatures a canvi de diners. És una mostra més de la urgència i la necessitat de portar el Barça al futur, al segle XXI. Volem reformar moltes coses.

Us afavoreix un duel a dos?
—Passi qui passi les signatures, serà un debat entre el model de club que proposem nosaltres i el que proposa la resta. Els altres bàsicament no plantegen una reforma, una revolució del model de club i de gestió. Són molt continuistes. Nosaltres hem treballat per fer aquesta revolució als despatxos. Serà una discussió entre el model del futur i el model del passat.

És la principal crítica que feu a Laporta: que representa el passat.
—No és una crítica, és una realitat. No només del Jan. És una realitat de totes les precandidatures. Sempre ha estat així. Tothom ens diu que per què hem treballat tant si això no serveix per a guanyar unes eleccions. I això és cert. Però la realitat és que les candidatures són grups de gent que s’han ajuntat els darrers dos mesos o tres. Això ho sé perquè conec gent a qui se’ls ha trucat i se’ls ha proposat de formar part de la junta directiva fa setmanes. Alguns s’incorporen ara encara. Com a club estem en una situació molt complexa i el soci ha de decidir si agafar-se a la nostàlgia i al passat i creure que recordant bons temps assumirem reptes de futur, o si vol portar el Barça al futur, al segle XXI, i ser part d’un repte il·lusionant.

Comentàveu que potser la feina feta no serveix per a guanyar les eleccions. Com es guanyen, doncs?
—A vegades amb pancartes, amb populisme, amb màrqueting… Amb fum. Malauradament aquesta és la realitat. És perfectament legítim i fins ara al món barcelonista no li ha anat malament aquest funcionament. Però ara estem en una conjuntura molt excepcional. El Barça mai havia estat tan a prop d’una fallida econòmica, mai havíem tingut un repte tan difícil com la transició de la millor generació de la història del món del futbol, amb la inversió patrimonial més gran de la història del club i que s’ha endarrerit… A més tenim una competència cada vegada més potent. La confluència d’aquests factors és única, és el que anomeno la tempesta perfecta. Davant aquesta tempesta, amb pancartes i populisme no ens en sortirem.

Què destacaríeu més de la vostra candidatura?
—És un projecte per a refer el club de dalt a baix, amb nous lideratges i equips molt potents. Els projectes depenen de les persones. El Barça sempre ha estat molt presidencialista i una persona tenia la capacitat de decidir-ho tot. Al segle XXI els reptes i projectes complexos no es poden afrontar amb projectes personalistes o presidencialistes. El nostre model és el d’un president amb capacitat i experiència contrastada en gestió, i la creació de condicions perquè els equips amb capacitats molt diverses puguin treballar per fer front als reptes del club. Tenim un pla de govern molt definit, plans de viabilitat i les persones adequades.

Qui us ha costat més de convèncer?
—Gairebé tothom. Vam fer el diagnòstic encertat de la potencial tempesta perfecta quan estàvem a punt de guanyar l’últim triplet, el 2015. Només gràcies a haver decidit de fer camí en aquells moments hem tingut la capacitat de convèncer gent com ara el doctor Cugat i Antoni Bassas, que no s’havien plantejat deixar la seva carrera professional, i Toni Nadal. Emprenedors d’èxit del món de la tecnologia i els continguts audiovisuals que presentarem aviat… Ser directiu del Barça amb el nostre model serà diferent. Tal com està concebut ara, la junta directiva expulsa talent. I el que volem és atraure’l i retenir-lo.

Heu explicat que Xavi Hernández assumirà el rol de mànager. Quines funcions tindrà?
—Dins aquest canvi de governança i modernització del club volem que les decisions esportives estiguin en mans d’aquells qui més en saben. Volem que el Xavi sigui l’últim responsable del futbol. No tan sols que sigui l’entrenador quan li toqui. Volem que sigui qui prengui l’última decisió, dins el model de presa de decisions detallat que tenim i de consens. Volem donar-li aquest poder i les condicions perquè treballi a gust.

I quina diferència hi hauria amb el director esportiu, que seria Jordi Cruyff?
—El mànager seria l’últim responsable, qui pren la decisió final. El director esportiu no estaria en el dia a dia del vestidor i hauria d’analitzar les necessitats de l’equip, les posicions que cal reforçar, els canvis que s’han de fer… No tan sols al primer equip, sinó per a tota l’estructura del futbol base. I la secretaria tècnica treballaria amb la direcció esportiva treballant el mercat. El director esportiu faria el plantejament al mànager, es prendria una decisió i s’elevaria a la junta directiva, que hauria de validar-la en funció dels criteris econòmics i institucionals. Tenim 250 decisions que es prenen el dia a dia formalitzades en qui fa què en cadascuna d’aquestes decisions. Això és fonamental per a assegurar-nos que es prenen decisions amb coherència. Això no ha existit mai al Barça.

Definir tant la presa de decisions no pot fer ineficient el procés? Passa sovint a l’administració pública.
—En absolut. Al final són dues persones. I la junta directiva ho valida. Ha de ser molt simple, però les peces s’han de complementar i tenir confiança entre elles. Per això s’ha de crear una estructura.

La continuïtat de Koeman la decidiria Xavi, aleshores?
—L’estructura esportiva, sí. En aquest cas, com que pot haver-hi conflicte, el director general i la junta directiva també hi tindríem un rol.

Què pot aportar Jordi Cruyff, a més del cognom?
—És una persona molt intel·ligent que té experiència en el món del futbol i que sobretot també complementa molt en Xavi, des d’un punt de vista de caràcter i manera de fer. Això és clau.

Esteu a favor de la superlliga europea?
—Estem a favor que la principal competició europea de futbol sigui millor que l’actual. Com ha passat en el bàsquet. Tenir una competició que ens permeti de veure més partits entre el Barça i el Liverpool, per posar un exemple, és necessari. Però sense acabar amb les lligues nacionals. Per combinar els dos objectius potser cal que hi hagi menys equips a les lligues i s’alliberi el calendari.

Per tant, voleu una fase de lligueta amb els principals clubs europeus i eliminatòries?
—No sé com es concreta, però el concepte és que sigui una competició més atractiva, sense aniquilar les lligues.

Com us imagineu un Barça sense Messi?
—No me l’imagino. A Messi el veig associat al Barça tota la vida. Veig el Barça i Messi de la mà, cosa que estratègicament és molt important. Des del punt de vista del relleu, ja ho veiem quan no juga partits. Ens hi haurem d’acostumar perquè tard o d’hora això arribarà. Tant de bo trigui molt.

Us avorriu mirant el Barça actual?
—Hi ha de tot. Un dels problemes que tenim és la irregularitat. Fem partits on veus que l’equip competeix i ho fa bé, i hi ha senyals que il·lusionen, com ara la irrupció de Pedri. Però hi ha partits com l’altre dia contra l’Eibar… Fins a cert punt també entenc que les dificultats són màximes. És un nou entrenador, acaba d’arribar, no va tenir gairebé temps de fer pretemporada, té una plantilla descompensada i hi ha hagut lesions i mala sort… Hem d’entendre també les dificultats i intentar agafar perspectiva. Un dels problemes del futbol és el curt termini tan absolut.

Quines propostes teniu per a l’esport femení?
—Cal treballar-hi. No amb paraules, sinó amb fets. Hem incorporat a l’equip directiu una de les dones de referència de l’esport femení, Maria Teresa Andreu. Per això hem treballat moltíssim un projecte de seccions ambiciós. A causa de la situació econòmica del club, el posaríem en marxa a partir del segon any del mandat. Passaria per la creació d’equips femenins per a totes les seccions professionals. Això no és un brindis al sol ni vendre fum. Ho tenim treballat.

Us sorprèn que hi hagi nou precandidats i cap precandidata?
—Sí. El paper de la dona no està normalitzat al Barça. Nosaltres ens vam plantejar com a objectiu tenir un nombre determinat de dones al consell directiu. Sabíem que podíem identificar talent dins la massa social que reunís els requisits i l’experiència fonamental per ajudar-nos a prendre les decisions estratègiques del club. El marc mental és que el futbol és un món d’homes, però la diversitat ens fa millors i ens enriqueix.

Com es reverteix la situació econòmica del Barça?
—Dues parts. Amb un pla de xoc que ha d’estar molt ben definit i detallat abans d’entrar a governar. Si fem el diagnòstic de la situació un cop entrem, i després ens posem a prendre decisions… El tren va a dos-cents quilòmetres per hora i està a punt de xocar contra la paret. No hi serem a temps. És per això que la feina feta prèviament a les eleccions és important. Aquest pla de xoc té dos components importants. Una és la reestructuració del compte de resultats i l’estructura de despeses, perquè continuen essent més grans que la previsió d’ingressos. L’altra és el refinançament del deute. Hi ha entre 400 i 500 milions que vencen al juny i no hi ha diners per a tornar-los. Hem de tenir al capdavant del club gent amb solvència i credibilitat perquè els bancs ens acceptin un refinançament del deute. La segona part és implementar de seguida el pla de creixement que hem previst, sense el qual no podríem protegir el model de propietat, que és una prioritat. Sense això, i sense poder construir equips femenins, ser competitius en el futbol i revertir beneficis en els socis i penyistes, no seria possible.

Vau dir fa pocs dies que no hi havia diners a la caixa per a pagar les nòmines de març. Com penseu aconseguir liquiditat a curt termini?
—No tenim tota la informació encara, perquè falta transparència. Hi ha dues opcions: o endarrereixes els pagaments o tens accés a endeutament financer.

Un dels grans problemes és la massa salarial esportiva.
—Sí, són 607 milions.

S’ha de reduir aquest pes a llarg termini?
—No a llarg termini, necessitem reduir-ho a molt curt termini.

Però hi ha contractes amb futbolistes ja signats.
—Sí, però s’hauran de renegociar. L’any vinent no podrem assumir la massa salarial actual, tret que hi hagi alguna sorpresa en els ingressos. La gestora ha endarrerit la resolució del problema.

El Barça podrà competir amb clubs com ara el Manchester City o el PSG, finançats per economies del golf Pèrsic?
—Sense cap mena de dubte. Però per poder-ho fer, hem de tenir capacitat de generar recursos excedents que ens permetin d’autofinançar-nos. Aquests grans clubs normalment no tenen una previsió d’injeccions de capitals importants, però tenen la gran sort que si hi ha un daltabaix com ha passat amb la pandèmia, els propietaris poden sortir al rescat. El Barça ha estirat més el braç que la màniga, s’ha gastat tants diners o més que no n’ha ingressat. Ara hem de tenir un pla ambiciós i realista que ens permeti de generar excedents. El potencial del Barça és més gran que el del PSG, el City o aquests clubs que tenen propietaris molt rics. Aquí és on la nostra fortalesa s’ha de fer valer.

Una de les fonts d’ingressos serà el nom del Camp Nou. Teniu alguna proposta?
—És part del finançament de l’Espai Barça. Quan tens grups disposats a finançar-te una obra d’aquesta magnitud, tots els ingressos potencials entren en joc. Ha d’estar integrat dins la proposta i la revisió de l’Espai Barça, que és part de què volem fer en el pla de govern dels primers cent dies. El nostre compromís és revisar tot el treball que s’ha fet fins ara, de manera que l’estiu vinent puguem fer una proposta als socis i que quan comenci la temporada 21-22 es puguin votar en referèndum tant la proposta arquitectònica com el pla de finançament.

Alguns precandidats plantegen de construir un estadi nou, en comptes de reformar el Camp Nou.
—De nou, quan hi ha candidatures improvisades que busquen titulars… Això porta a fer aquesta mena de propostes. Una proposta així ha de ser realista. A mi em consta que enderrocar el Camp Nou no és possible des del punt de vista de l’ordenament municipal. A més, jugaríem a Montjuïc, quan tens molts més abonats que la capacitat de l’estadi? Confio que la feina que s’ha fet fa anys per part de grans professionals per plantejar una reforma integral del Camp Nou serà aprofitable. Si no, seria per a posar el crit al cel.

Res més a afegir?
—Amb la nostàlgia no construirem el futur del Barça. Això és la clau. Entenc que els socis davant la situació que pateix el club s’agafin a la frase feta de preferir boig conegut que savi per conèixer. Però crec que cal replantejar això. Cal un president amb solvència, experiència i capacitat en el món de la gestió. Això és objectivable, o ho tens o no. I sobretot que hi hagi la voluntat d’assumir aquests reptes amb nous lideratges i noves maneres de fer.

Si perdeu, us tornareu a presentar?
—No és la previsió, però lògicament ni m’ho he plantejat. Tinc claríssim que tot i que potser el projecte no et permet guanyar les eleccions, només amb projecte pots assumir una responsabilitat tan gran. M’he de plantejar si, tenint en compte la dedicació de temps i els costs familiars que han implicat els darrers anys, té sentit continuar-hi.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any