Vaixella
Xavier Vega i Ester Luesma.

Moltes vegades diem que ens hem menjat un plat molt bo. No és literal, sinó una figura retòrica comuna. Però hi ha ocasions en què la gastronomia i l’artesania de la vaixella es fusionen per crear un discurs i una poètica que van de bracet. Ester Luesma i  Xavier Vega acaben de rebre el Premi Nacional d’Artesania per la seva obra i trajectòria, però sobretot per la innovació en la vaixella artesana d’alta cuina. Tot i que van obrir el taller el 1991, va ser el 2003 quan van començar l’aventura en el món de la restauració. El Bulli va ser el primer d’encarregar-los un prototip d’una sèrie de peces per a la vaixella del restaurant. Després se n’hi van afegir més, com ara el Celler de Can Roca, Diverxo, Mugaritz, Albert Adrià, Paco Pérez i el japonès Hideiki Matsuhisa. Instal·lats al seu taller de Molins de Rei, asseguren que la seva filosofia és indissociable de l’artesania i el respecte de l’entorn. Hem parlat amb Xavier Vega.

Per què vau començar a treballar amb les mans?
—Tant l’Ester com jo, sempre ens hem sentit atrets pel món de l’art. Ella va estudiar a la Massana i jo, belles arts. De jove, em vaig apuntar al Centre del Vidre de Barcelona perquè necessitava diners per anar-me’n de casa. Era una escola-taller i hi vaig descobrir el vidre i me’n vaig enamorar.

Us venia de família, la tradició artesana?
—No, no venim de famílies vidrieres ni artesanes. Però en el moment que vaig veure el vidre bufat vaig saber que era un material molt especial. Màgic. Perquè quan el treballes has de ser-hi present, és una mica com fer malabars. A més, el material en si és molt plàstic i té moltes qualitats, quan és fred és molt dur i quan és calent és molt tou. És molt termoplàstic.

Què és l’artesania?
—L’artesania és un sistema de producció d’objectes que són molt específics i especials, i que es produeixen sense cap metodologia industrial. Nosaltres neguem els processos industrials. Els processos industrials fan que totes les peces siguin iguals i fetes amb molta qualitat. Nosaltres fem molts esforços per dissenyar el màxim de peces possibles però que totes siguin diferents.

No heu pensat mai a convertir-vos en una indústria?
—Sí que ens ho hem pensat, això de fer una petita indústria. De fet, crec que és bo de pensar-ho per tenir ben clar què pretens amb el teu projecte. Nosaltres ho hem descartat, perquè les tècniques industrials són a l’abast de qualsevol, i fa molts anys que investiguem i perfeccionem les tècniques i els processos artesanals. És una decisió personal.

Què ha significat el Premi Nacional d’Artesania?
—És un premi a la trajectòria, i estem molt contents perquè som relativament joves. Tenim cinquanta anys tots dos. És un premi per a tallers que tenen més de trenta anys de vida. Vam començar molt joves!

Ara que tothom sembla voler ser emprenedor, no us va fer por d’establir-vos pel vostre compte?
—Els cinc primers anys van ser molt durs. Vam tenir molts deutes, però ens hi va ajudar molt la família, Acció Solidària Contra l’Atur i més organismes.

Amb aquesta trajectòria, creieu que la clau de l’èxit és la constància?
—Suposo que és estar molt atent, i no tenir només una mena de mercat. Nosaltres hem tingut sempre tres o quatre potes per a funcionar. Però responent a la pregunta, precisament l’èxit crec que s’aconsegueix amb tot el contrari. Amb la transformació constant.

Per què vau especialitzar-vos en la vaixella de cuina?
—L’any 2004 van arribar els del Bulli perquè volien fer unes proves amb peces en vidre. Després de quatre anys experimentant-hi, el 2010 uns altres xefs van començar a interessar-se per la feina que fèiem.

Quina relació hi ha entre un plat i un menjar?
—Jo crec que hi ha dos aspectes fonamentals. Una és la part funcional. Ara, els restaurants d’alta cuina poques vegades serveixen un plat gran amb una peça de carn o peix i acompanyament. Els menús degustació consten de 30 o 40 plats que són com a petites mossegades i necessiten ser d’unes altres formes. Per aguantar un cornetto o una esferificació, o un núvol o una tartaleta es necessiten formes diferents. I l’altra és la part comunicativa. La vaixella ajuda a potenciar el discurs d’un plat. Un restaurant tradicional necessitarà una vaixella tradicional i un d’avantguardista, una vaixella que transmeti aquests valors.

En què us inspireu per crear aquesta vaixella?
—Habitualment, ens inspirem en la natura i en les demandes que ens fan els xefs.

Què us evoca el fet que tant la creació culinària com la vaixella respongui al nom de plat?
—Sempre és mescla de contingut i continent. El nom d’escudella per exemple, neix arran de la vaixella. Ferran Adrià sempre explica que el mateix brou pot tenir noms diferents depenent del suport amb què se serveix. Si és en una copa pot ser un vi, si és en un plat fondo pot ser una sopa. Depenent la vaixella,  el concepte serà un o un altre.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb