Urbàlia Rurana: ‘El repertori valencià de cançons de Nadal és molt ric i variat’

  • Entrevista amb motiu del llibre-disc 'Pastorets i pastoretes', que presenten avui a Algemesí

VilaWeb
Pau Benavent
12.12.2019 - 21:50

VilaWeb entrevista Toni Torregrossa, membre cofundador d’Urbàlia Rurana, per parlar de Pastorets i pastoretes (Bromera, 2019), el primer llibre-disc de cançons de Nadal d’aquesta formació prestigiosa i essencial de la música d’arrel. Un treball amb il·lustracions de Fran Parreño i pròleg de Rosabel Gumbau. Després de vint-i-nou anys als escenaris, sis discs i centenars d’actuacions, Urbàlia Rurana fa una mirada nova a algunes de les nadales més conegudes. Reinterpreten catorze cançons recopilades per tot el País Valencià i publicades als cançoners més rellevants del país, algunes inèdites en àudio. Avui presenten el disc a Algemesí, en un concert a benefici de la investigació en oncologia pediàtrica. Demà, actuaran a Gaianes i divendres vinent, dia 20, a Xàbia.

Fotografia: Urbàlia Rurana.

Pastorets i pastoretes és el primer llibre-disc d’Urbàlia Rurana de cançons de Nadal i el primer pensat, en primer lloc, per als infants. Per què?
—Perquè el repertori valencià de cançons de Nadal és molt ric i variat, i dóna per a molt des del punt de vista de la riquesa musical i lingüístic, amb una gran quantitat de vocabulari curiós i antic.

Com és que no l’havíeu enregistrat abans?
—Era una idea que sempre havíem tingut present. La primera volta que vam cantar nadales va ser l’any 1994, en un festival de tradicions nadalenques de les Illes Canàries. A partir d’allò, se’ns va ocórrer de fer un repertori de Nadal per tenir-lo en oferta, cada any. I això del disc ho anàvem deixant. Però quan l’editorial Bromera ens va proposar de fer-lo vam veure que era una bona oportunitat, perquè és bo que un disc de nadales tinga com a reforç un llibre.

Heu comptat amb les il·lustracions de Fran Parreño. Té una mirada un pèl diferent, Baltasar va enmig del seguici com a Alcoi, Sant Josep pega granerades…
—Ens havien dit que seria una cosa més trencadora i quan ens la van mostrar ens va parèixer perfecta. A la coberta, els Reis d’Orient i Sant Josep toquen. Trencar amb Nadal és molt difícil per a un il·lustrador. Però Fran no s’inspira en allò que es fa de fa temps, en la il·lustració nadalenca. A la cançó que parla de la wifi, hi apareixen un mestre pou tradicional, un retor i uns pares moderns. Ens ha paregut una cosa molt simpàtica i molt bonica, però encara no hem tingut ocasió de dir-ho a Fran Parreño.

Portada del llibre-disc.

En total, heu reinterpretat catorze cançons amb novetats i seguint el vostre estil.
—Hem fet un treball respectuós amb les fonts i amb el material. I hem volgut fer-hi aportacions, fins i tot en les cançons que ja eren conegudes. I si hem fet noves versions, és perquè pensàvem que podíem aportar-hi alguna cosa bona.

La més cridanera és la primer del disc, amb l’aguilando d’Atzeneta d’Albaida, que alguns versos renovats, els únics de tot el disc. Entre més, diu:L’asguilando de Tonet / no volia anar en bici. / Son pare anava darrere / desconnectant-li la wifi’.
—És que Jaume Gosàlbez, un dels membres, va demanar de canviar-ne l’estil per fer-la diferent de com l’havia sentida al seu poble. A més, una de les idees de Bromera era que fóra un llibre per a tots els públics, que no fóra, necessàriament, un treball de reconstrucció folklòrica. I no hem transformat més lletres perquè no ens ha paregut necessari, ja eren prou boniques.

Quines indicacions més us va donar Bromera?
—Que es poguera aprofitar com a recurs didàctic a l’escola. L’editorial té una línia un poc marcada pels altres treballs que han fet Dani Miquel, principalment, i Albert Ortega, Bertomeu, per exemple. Són uns formats molt contemporanis i això hem intentat de fer. Hem buscat cançons que no foren ni massa serioses ni massa infantils. I amb el nostre estil. Perquè Urbàlia té, dins el repertori nadalenc, una inclinació cap a la cosa tradicional, inevitablement. Tot això ens permetia, per exemple, de fer eixa gràcia en la cançó de ‘L’aguinaldo d’Atzeneta’.

Fotografia: Urbàlia Rurana.

Com heu encarat la correcció lingüística? L’edició posa en cursiva les influències castellanes i canvia certes paraules que no són a les versions recollides pels folkloristes. Tot això és deliberat?
—En les músiques populars, una cançó queda molt desfigurada si hi fas moltes correccions. Al disc, donem importància al llenguatge i a la parla de cada poble, perquè aquesta cançó està recollida ací i l’altra allà, i en un poble ho diuen d’una manera i en l’altre d’una altra. Per exemple, cantem ‘en esta cistella me’l té que posar’, però ja sabem que és ‘me l’ha de posar’. Ens passa sempre: en la música popular hem d’utilitzar, sovint, castellanismes o formes populars que no són estàndards, lingüísticament. És per fer la llengua més natural. Hui dia, la gent sap de llengua i quan parla, millor o pitjor, cadascú utilitza el seu registre. I som partidaris de no canviar-ho si no hi ha una aberració molt grossa. Ara bé, si diu grifo en compte d’aixeta, ho arregles. A més, a les nadales és més difícil de clavar-los mà.

Llegim ‘reixos’, ‘ninyo’ i paraules boniques com ‘Maniuelet’, ‘bonifates’, etc.
—El Maniuelet és una altra forma de dir el Jesuset, és un mot preciós. El ‘ninyet’, és una valencianització de ‘el niño’. La gent ho converteix al valencià, busca el seu referent. Tothom sap que ‘niño’ és castellà i diu: ‘doncs arreglem-ho’.

No me n’estic de demanar-vos per què canteu ‘s’afaiten les dones’, a ‘Done’m asguilando’, si, a la vostra font de l’any 1990, el llibre de Salvador Seguí Cançons valencianes per a l’escola, hi posa ‘s’afanyen les dones’?
—A vegades et demanes com en deuen ser, d’antigues, algunes coses. Vicent Berenguer, de Banyeres, ens va dir que calia dir ‘afaitar-se’. Vaig mirar l’origen de la paraula i, és clar, afaitar-se era sinònim d’arreglar-se. Passa que, amb el temps, les dones van passar a maquillar-se i els homes van passar de rasurar-se a afaitar-se.

És un disc alegre amb aires de seguidilla, tonades infantils, pasdoble i molt més. I heu mantingut el vostre esperit acústic amb tarota, guitarrons, mandolina, sac de gemecs, tuba, postisses, redoblant i altres instruments tradicionals.
—Sí. Com sempre, nosaltres som militants dels sons naturals. En un estudi es poden aprofitar molt bé. Som molt de tocar els nostres instruments al natural i ho continuem fent. A més, no hi hem posat ni ampolles d’anís ni simbombes. Hem fet servir una instrumentació estàndard del folk perquè sonaren més com el nostre estil, i no com allò que sentim sempre.

Què buscàveu amb aquests arranjaments?
—Els arranjaments s’han fet d’una manera col·laborativa, ens vam tancar a l’estudi en diverses sessions per experimentar. Després, cadascú va vindre amb la seua proposta definitiva. La pretensió era fer una cosa senzilla, passa que ha anat creixent i complicant-se. Tenim la sort de comptar amb Bernat Pellicer, que té estudi propi, i això ho facilitava. Per exemple, per a ‘El Jesús de les monges’ jo portava la idea de fer-la sobre una base de marxa mora i l’endemà, quan vaig anar a enregistrar-ne les veus, Pellicer ja n’havia fet un ritme més complex, per provar-lo.

Heu pouat de les fonts valencianes més destacades per a versionar cada cançó: La Fonoteca de Materials, l’Arxiu de Fermín Pardo, els Cuadernos de Música Folklórica Valenciana i altres, a més dels vostres informadors.
—Els que busquem materials anem a allò més accessible, i després anem als ossos que cal repelar. I en eixos cançoners hi ha molts fragments melòdics per a construir a partir d’ells. És el cas, per exemple, de ‘Lo bon Jesuset’, una cançoneta de pocs segons, de Bèlgida, que hem allargat i convertit en acumulativa, sense desbaratar-ne l’essència ni el llenguatge. La lletra diu: ‘Calceltes mereletes’, ‘sabates bonifates’… I em va fer gràcia que no estiguera utilitzada.

Detall de ‘Lo bon Jesuset’, recollida a Bèlgia. I altres fonts de treball d’Urbàlia Rurana.

El disc recorda les variacions que hi ha d’una mateixa lletra o melodia arreu del País Valencià, perquè moltes són reconeixibles, però no idèntiques com hom recorda.
—Això sempre ho comenta Fermín Pardo: el que més li agrada és com es fan les variacions de l’una a l’altra, li agrada rastrejar com una mateixa cançó ha anat transformant-se en el temps o en diferents territoris. Tenim tendència a pensar que les cançons són fixes: diem que una cançó és popular de tal lloc. D’acord, però també ho és a aquell altre lloc. Per això al disc posem que són populars i posem el poble i comarca on han estat recollides. Quan la gent diu, per exemple, ‘Seguidilles de Carlet’, no són exclusivament de Carlet, sinó que han estat recollides allà.

Aquest és, segurament, el disc més tradicional del grup.
—Sí. Tradicional per les fonts d’on s’han tret les cançons, però ho hem fet sense manies, fins al punt de documentar cada cosa d’on ha eixit. Ens hem adonat que la gent van copiant-se, els uns a altres, senten cantar un artista, en fan la seua versió i diuen que eixa versió és popular. Ara bé, això tan sols és la versió que feia tal persona d’una cançó. A mi, quan m’arriba una cosa interessant, m’agrada veure d’on l’han treta.

Fotografia: Urbàlia Rurana.

Inclou algunes de les cançons de Nadal valencianes més conegudes. En quin moment es troben? Les del cinema i la televisió els han guanyat la partida?
—A veure, van guanyant-nos la partida. Algun company diu, des de fa temps, que caldria que es feren cançons de Nadal de temàtica quotidiana, cosa que ja s’ha fet a Catalunya, per exemple. Vull dir, de la mateixa manera que els poetes, Joan Salvat-Papasseit o algun altre autor, han fet poemes que han parlat de Nadal, en la música no hem passat a eixa fase. No conec cap grup d’ací que haja fet una cançó pop de Nadal, i si mires una pel·lícula americana o anglesa és plena de cançons. No parle de fer versions tradicionals convertides a pop, sinó de noves. Nosaltres treballem sobre cançons populars, no ens hem proposat de treballar en eixe terreny, però crec que tot podria ser. Calen cançons que es puguen referenciar en temps de Nadal però que no siguen religioses, que no parlen de pastorets, ni de ‘ninyets’, ni res d’això.

Se n’han fet experiències molt concretes, hi ha nadales laiques al llibre-disc Cançons laiques per a la infantesa del segle XXI, de la Societat Coral el Micalet.
—Doncs, eixa és la idea. Crec que som en franca inferioritat de condicions respecte al món anglosaxó, no sé què passa. No sé si en altres països hi ha una producció de nadales laiques. Però crec que és un terreny que caldria promoure, des d’alguna entitat o alguna institució oficial.

Fet i fet, quina importància tenen les cançons de Nadal en una societat laica?
—Nadal ve cada any, independentment del sentiment religiós o de la celebració religiosa. Nadal és un període en què la gent se’n va de viatge o es reuneix amb la família, hi ha un esperit d’harmonia i es fa memòria dels valors humans bàsics i de la bonhomia. I això també necessita una documentació musical. Cada any torna Nadal i tornem a menjar pastissets, a mirar pel·lícules i obres, i a reunir-nos amb la família. Per tant, també estem necessitats d’una documentació musical.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any