El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Txell Feixas (Mediona, 1979) és la corresponsal al Llevant de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Amb les seves cròniques, ha acostat als espectadors una regió tan complexa com fascinant. D’ençà que es va establir a Beirut, ara farà cinc anys, ha cobert la lluita contra l’autodenominat Estat Islàmic, la guerra siriana, la invasió turca a Rojava i les marxes del retorn de Gaza. Ens trobem amb Feixas en un bar cèntric de Barcelona per parlar del seu primer llibre, Dones valentes (Ara Llibres), que defineix com un homenatge a les dones que no s’han sotmès i que van canviant la història del Llevant.

Com sorgeix el llibre Dones valentes?
—Surt d’una proposta de l’editorial, que em diuen que veuen un llibre en les cròniques que faig per televisió i ràdio. La meva primera resposta és que ser periodista no em fa escriptora. A més, tampoc no em veia capacitada per a fer anàlisi geopolítica de la regió. Però van insistir que els interessava la meva mirada. Llavors va ser quan vaig veure clar que havia de dedicar el llibre a les donasses que m’he trobat en aquests anys com a corresponsal. Dones que m’han regalat el més íntim, les seves històries, les seves lluites, els seus plors i les seves alegries. El llibre és una manera de fer-los justícia.

Us ha servit personalment?
—Sentia molta frustració per no poder donar més context a unes històries que quedaven concentrades en un minut o dos. Escriure el llibre m’ha servit per a fer-ho, i també per a ordenar-me a mi mateixa. Després de quatre anys de rebre informacions molt potents, i a vegades no prou ben païdes, necessitava redimensionar-ho tot plegat i recol·locar totes les històries dins meu. El ritme del periodisme actual fa que passis d’una història a una altra gairebé sense processar-les. Pots passar d’una violació a un ple parlamentari, i el teu cap s’ha d’ajustar. Em devia un temps per ordenar-me.

Com heu seleccionat les històries?
—Les històries són d’aquests primers quatre anys a Beirut, però no solament sobre dones libaneses, també hi apareixen relats sobre l’Irac, Síria, el Kurdistan, Gaza i l’Afganistan. La meva intenció és reflectir la diversitat de les dones de la regió amb algunes històries personals. Essent conscient que és impossible explicar-les totes o fer una fotografia general. El fil conductor, doncs, són les lluites que han de lliurar des que neixen, pel simple fet de ser dones, fins que moren.

A les últimes pàgines escriviu una frase demolidora: ‘Per a moltes el feminisme no és una opció de vida sinó una manera de no morir per ser dona.’
—És així. Al Llevant el feminisme és molt més des de la supervivència que no pas des de la consciència. Parlem de llocs on et maten pel simple fet de ser dona. Allà la lluita feminista té una altra dimensió. No és per a millorar res, és per a sobreviure, perquè no et matin, però igual per a néixer. De fet, el llibre comença amb la història d’una mare afganesa embarassada d’una nena. Una nena que no naixerà si la família se n’assabenta. Però tampoc no ens podem enganyar. Algunes de les realitats, alguns dels drames que pateixen aquestes dones, són compartits amb les societats occidentals. Passa que allà les veus femenines tenen un ressò mínim o són fàcilment silenciades i reprimides.

Les primaveres àrabs van tenir un paper d’apoderament?
—Les dones hi van tenir un paper bestial, i això al Líban ha tingut continuïtat en els darrers 8 de març i en les protestes antigovernamentals. Les dones han dit prou d’aquest sistema patriarcal que les encotilla. No en tenen prou de reclamar els seus drets al carrer, també volen la revolució a casa. Durant les primaveres àrabs, moltes dones es van adonar que hi havia molts homes exigint igualtat de drets, però quan arribaven a casa, les coses no canviaven… El mateix home revolucionari i aliat les col·locava en un lloc –a cuinar, fregar plats o rentar roba– on la seva revolució no existia. Ara les dones, almenys al Líban, lluiten en tres esferes: el feminisme a l’estat en polítiques efectives; el feminisme al carrer i l’espai públic i el feminisme dins de casa, en l’espai íntim, que és on es fa finalment la revolució.

Què cal perquè en les protestes actuals no passi com en la primavera àrab?
—Cal més formació, que les dones coneguin els seus drets, i persistència, que no es rendeixin. Sincerament, crec que ho van aconseguint. Malauradament, en aquesta regió fa anys que se’ls diu que ara no és el seu moment. Que hi ha crisi, que hi ha inestabilitat política… A les manifestacions feministes que he cobert, mentre feia entrevistes, passaven homes per darrere dient: ‘Ara no us toca a vosaltres. No veieu la crisi que hi ha. Sou unes egoistes.’ Però crec que les dones han dit prou.

Esperar que s’acabi una crisi al Líban és esperar un miracle.
—Sí, sí, no serà mai el moment si els fan cas [riu].

I tanmateix, el Líban continua vantant-se de ser el país més lliberal de la regió.
—El Líban és, per excel·lència, el país amb més contradiccions del món àrab. Però a la vegada, per mi, és la gran esperança. El Líban és un país amb divuit confessions religioses i amb un sistema sectari i patriarcal arreladíssim, però aquests darrers mesos, els carrers s’han omplert de milers de dones que, en un moviment completament transversal, reivindiquen els seus drets. Hi ha dones amb vel, dones sense vel… Al final, totes són dones, sense adjectius. Es parla de feminisme islàmic, feminisme occidental, feminisme laic, però és important deixar de banda etiquetes i, sempre des del respecte mutu, anar de la mà perquè ens enfrontem a un enemic, el masclisme, que no té adjectius i és un bloc granític.

S’ha aconseguit algun avenç, darrerament, al Líban?
—La derogació de la llei dels violadors. Una llei que preveia que els violadors evitessin represàlies penals si es casaven amb les seves víctimes. En la lluita contra aquesta injustícia va ser fonamental la campanya dels vestits de casament ensangonats. Una proposta visual i visceral que va avergonyir internacionalment el govern libanès. No sabem del cert quin paper va tenir-hi la pressió interna i la pressió internacional en la derogació de la llei. Però la simple derogació és una gran victòria per al moviment feminista i un exemple de com la perseverança d’aquestes dones, com a gotes malaies, ho aconseguirà rebentar tot, tard o d’hora.

Us voldria demanar per algunes de les protagonistes del llibre. Qui són les minyones esclaves?
—És una desgràcia que no coneixia fins que vaig arribar a Beirut. Vaig llogar un pis i en un sostremort, que era més aviat un forat, jo hi volia guardar unes maletes, però el porter em va dir: ‘No, dona, aquí hi dormirà la teva criada quan la contractis. Hi posem una escala i llestos.’ A partir d’aquí vaig començar a investigar què passava amb les minyones i em vaig assabentar que cada setmana se’n suïcidaven dues perquè no suportaven més els maltractaments. És indecent com la societat libanesa ho ha normalitzat i ho ha convertit en un negoci milionari. Dol veure la contradicció de dones libaneses que comencen a independitzar-se i a treballar fora, però ho fan a costa d’immigrants esclavitzades.

Qui és Joumana Haddad?
—Una feminista àrab que no té pèls a la llengua a l’hora de verbalitzar que a vegades les pitjors enemigues de les dones àrabs són les mateixes dones àrabs. Pels seus posicionaments, ha rebut tota mena d’odi i amenaces de mort per part d’homes, però també li ha costat les crítiques de moltes libaneses. Tanmateix, ella sempre defensa la seva llibertat de la següent manera: ‘Jo vaig on vull, faig el que vull, vesteixo com vull, tinc la vida professional que vull i la vida personal que he triat.’ Què passa? Algunes libaneses, sobretot les musulmanes, li retreuen que ella ha pogut triar perquè és cristiana.

Comentàveu abans que no s’ha d’adjectivar el feminisme, però al llibre hi ha una frase de Haddad molt clara: ‘El feminisme és laic o no és feminisme.’
—És un tema delicat. Jo, personalment, crec en el feminisme laic, però des del respecte a altres formes de feminisme, perquè la cosa més important és sumar. Per tant, no seré jo qui posi límits al moviment ni digui que algú no és feminista. Per mi, tots els feminismes han d’anar de la mà. Cadascú tria el corrent amb el qual s’identifica més, i el meu és el laic, però no nego cap dels altres. Ja he dit abans que posar adjectius resta força davant un enemic que té un nom ben clar: masclisme.

Què en penseu, del debat sobre el feminisme i el vel?
—És un altre tema delicat i penso que l’han de tractar les dones de la comunitat musulmana. Però d’entrada, em sembla injust i simplista que fem incompatible el feminisme amb una dona que porta vel. Tothom té cabuda dins el moviment. Si som oberts, podrem interpel·lar gent que no ens farà cas si ens anem assenyalant les unes a les altres.

Hem parlat molt del Líban, però què me’n dieu de les milicianes kurdes de les Unitats de Protecció?
—Les milicianes de Rojava són un exemple d’apoderament i han estat la punta de llança en la lluita contra Estat Islàmic. Em mereixen molt de respecte i crec que són molt valentes. S’han posat a primera línia de foc després d’haver-se rebel·lat contra el sistema patriarcal, que les veia com a mares, esposes o filles, i contra una xacra com el gihadisme, que té en les dones la seva principal víctima. Malauradament, també ho hem girat des d’Occident i hem fet el retrat de la miliciana kurda amb el seu AK-47 i una postura sensual. De fet, elles se’n queixen molt, d’aquesta apropiació, perquè consideren, i amb raó, que desvirtua la seva lluita.

S’idealitza aquesta lluita?
—No és el paradís. La lluita és dura, exigent i també té contradiccions. A les milícies, per exemple, els homes es poden casar, però elles no. A més, tenen prohibides les relacions sexuals mentre estan de servei. Res no és tan ideal com sembla, però són heroïnes.

Per acabar, què en queda de Jinwar, el poble de les dones, després de l’atac d’Erdogan?
—Doncs ara no existeix. Arran dels bombardaments es va desallotjar, però crec que continua existint com a projecte i és fàcil pensar que en algun moment es podrà reproduir. Jinwar era una cosa molt potent: un poble només per a dones, on els homes no es podien quedar a dormir i era prohibit casar-se. Alguns consideraven que aquest aïllament era una cosa molt retrògrada, però les dones t’explicaven que sempre que havien conviscut amb homes les havien massacrat. Al final, Jinwar no deixava de ser una forma de supervivència.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.