Toni Sala
L'escriptor Toni Sala, que acaba de publicar la novel·la 'Persecució'.

Fa cinc anys, naixia l’Altra Editorial amb una novel·la important de Toni Sala, Els nois. Va tenir una gran acollida de crítica i de lectors. Es va traduir a l’anglès i també fou molt ben rebuda als Estats Units. La literatura de Toni Sala llegida fora del context català es comparava amb la d’Edgar Allan Poe. Diu Sala que no és tan estrany, en el sentit que l’atracció pel mal i l’enfrontament que provoca la maldat és molt Poe.

Ara, quan l’Altra arriba al llibre que fa cinquanta, també arriba una altra novel·la de Toni Sala, Persecució, que segueix les petjades d’Els nois. Com diu l’editora, Eugènia Broggi, és una novel·la coral, amb la mort com a element molt present, segurament amb més gruix argumental, un thriller, una novel·la de caràcter psicològic, amb una ambició literària que la fa universal.

A Toni Sala li agrada parlar del fet d’escriure i li agrada la literatura densa. Per això escruta temes incòmodes, delicats. En el cas de Persecució, es planteja quins efectes morals sobre una persona té el contacte amb el mal. I fins a quin punt el mal és una manera de coneixement. Perquè la literatura, diu, és terreny de la consciència. I també diu que la literatura, la moral, sempre és una qüestió de fronteres: treure el nas i veure fins on arribes.

Arribem a casa de Toni Sala, a Sant Feliu de Guíxols, i ens el trobem escoltant a la ràdio el judici contra el procés. El viu amb una intensitat gairebé addictiva. I per aquí comencem. Explica:

—L’ocupació de temps que ens genera aquest judici i la intensitat amb què el vivim és molt gran, perquè nosaltres ens pensàvem que vivíem amb una certa protecció, però en tant que catalans som completament a la intempèrie. La indefensió que van patir els vianants que passejaven per la Rambla el dia dels atemptats és la mateixa indefensió que vam patir l’1-O.

Vulnerabilitat.
—Com no vols estar pendent del judici, si et jutgen a tu! Si a qualsevol dels presos polítics el condemnen els anys que sigui, això vol dir que a qualsevol de nosaltres ens poden agafar. Per això ho fan, per blocar-nos. Un català no té pas els mateixos drets que un espanyol, que té tots els drets garantits. I si ets espanyolista, fins i tot pots fer coses que, com a català, no et permetrien. Això és una experiència nova.

La generació que va patir la repressió franquista no ho veu tan nou.
—A nosaltres ens havien venut una moto que no ha funcionat. I segur que compartim experiències que ells ja havien tingut en aquest àmbit, però a nosaltres això ens ve de nou. Ens havien dit que això era una democràcia. Per a un català, no és cap democràcia.

I ara em dèieu que seguiu el judici, que gairebé té un caràcter addictiu. Quin efecte us fa?
—Que és una farsa, aquest és l’efecte. És interessant de veure fins on són capaços d’arribar i també és interessant de veure aquest teatre que fan. És tan senzill com el fet que la gent volia votar i ara els castiguen per haver-ho fet possible. No té cap secret, tothom ho sap. Fins i tot la desimboltura amb què els presos parlen davant el tribunal, no sembla que s’hi juguin vint anys de presó. Perquè saben que diguin què diguin, la sentència no dependrà de les seves declaracions. Dependrà de la política. Perquè això és un judici polític. Podrà tornar, en Puigdemont? Dependrà de la política.

Tot i això, encara no s’ha perdut el sentit de l’humor. La gent és molt ràpida (arran de les declaracions d’Enric Millo i el Fairy).
—Això sempre passa. Els jueus, que tenen experiència en persecucions, tenen un gran sentit de l’humor. Recordo quan van portar els piolins cap aquí –jo era a Washington– i la befa que se’n va fer. El sentit de l’humor és una defensa i al mateix temps és un perill. Llegint autors jueus també ho he vist. L’escriptor Jirí Weil, autor del llibre Viure amb una estrella, que explica la repressió contra els jueus fins que finalment els van enviar a Auschwitz, diu: la pitjor cosa de totes, el gran perill, sempre és l’esperança. Això és una advertència que crec que en nosaltres també té sentit. Hem de vigilar, perquè pensar que tot s’arreglarà perquè sí, perquè Europa no ho permetrà… Ja ho veieu. És una qüestió difícil, perquè, per altra banda, sense esperança no es pot viure. Potser hauríem de parlar d’autoengany. Perquè nosaltres, d’això, en tenim molta experiència amb els espanyols. Gaziel deia: els espanyols primer van fer fora els musulmans (la famosa Reconquesta), després se’n van anar a Sud-amèrica i… Espanya és un poble de ‘conquistadores’. Això deia Gaziel.

 

Toni Sala
Toni Sala.

Vau escriure aquest nou llibre, Persecució, durant el 2017 i el 2018. Era molt viu tot això que ens passava.
—Sí. En el llibre parlo dels atemptats de la Rambla, de l’agost del 2017. Però això també passava amb Els nois. D’alguna manera, allò que tinc per dir s’encarna en el temps i en l’espai sense problemes. Un dels temes que hi ha a Persecució és l’atracció i la persecució del mal, de la maldat. Bé, això són interpretacions meves, que no han de ser necessàriament les dels altres ni les millors. Qui escriu sap fins a cert punt què escriu. Jo, per exemple, tinc l’experiència amb el llibre Petita crònica d’un professor a secundària, que vaig escriure per explicar la meva feina i, en canvi, es va convertir en l’anàlisi i denúncia de la situació de l’ensenyament. Vull dir que allò que tu pretens fer després s’emmarca en un decorat, en un atrezzo, que el pot transformar. Jo agafo allò que tinc més a mà, la realitat més immediata. Si això ho hagués escrit quinze anys a venir, hauria explicat les mateixes coses però amb un entorn i uns fets diferents. Igual que si ho hagués escrit en castellà o en anglès, també hauria intentat dir això mateix, però en un altre idioma. No necessito anar-me’n a les quimbambes per parlar d’una cosa. Simplement, m’és molt més còmode anar-me’n aquí al costat, a Riudellots, i desenvolupar uns fets. Però vull dir que és casualitat que surtin els atemptats. En un altre moment haurien sortit uns altres atemptats o un altre fet.

Altres autors fan tot el contrari, desdibuixen i eviten espai i temps. En el vostre cas, el context us és imprescindible.
—Completament. Sobre això hi ha dues coses: l’abstracció i la universalització. En el cas de l’abstracció, és clar, si concretes molt, acabes fent abstracció. I després hi ha la universalització. Hi ha qui pensa que sense context l’obra es torna més universal. Però és tot el contrari: la cosa més ultralocal és la cosa més universal. Llegint qualsevol escriptor una mica seriós ho trobes, això. La literatura sempre parla de coses íntimes. I una cosa íntima la trobes en la cosa més immediata. Mireu: quan van traduir Els nois als Estats Units, feia ben poc que hi havia hagut els atemptats de la sala Bataclan de París. L’endemà dels atemptats, a Vidreres es va trobar un cotxe amb armes. De cop, el centre del món era Vidreres. I, justament, una revista americana m’entrevistava pel llibre Els nois, que passa a Vidreres, en el mateix moment que el món havia centrat la mirada en aquest poble.

Les històries de les vostres novel·les se situen en paisatges que fugen de la postal i l’interès turístic. Són zones perifèriques, despoblades, ordinàries, poc transitades. A Persecució hi ha el paisatge dels contorns de l’aeroport de Riudellots, les càrnies… Són espais no plaents que la literatura permet de dignificar.
—Aquests espais són la realitat. És que estem fets de comèdia. El turisme és una comèdia com una casa. Si te’n vas a París, has de veure la Torre Eiffel. Però veus un monument amb tota una càrrega de retòrica, d’allò que simbolitza, amb tot de gent fent-se fotografies… Allò no és la Torre Eiffel, és una comèdia, que tots acceptem, que potser ens permet de fer-nos a la idea que tenim un accés a la realitat, que és un engany. Tu quan arribes a Sant Feliu, veus la fotografia d’una cala. Això és una interpretació de Sant Feliu, que és un poble molt més complex i molt més interessant que no pas la imatge d’una cala típica. Fa uns anys, hi va haver un escàndol quan, per promocionar la Costa Brava, van posar una platja del Carib. Aquest problema també el tenim amb la literatura, de vegades: volem literatura que formi part de la comèdia i que ens digui que les coses van bé, que tots som bons, novel·les històriques que fan escapisme de la realitat. En canvi, per a mi és tot el contrari. La literatura no t’explicarà històries que siguin mentida. Et crearà complicacions. Gairebé diria que la literatura no és la constatació dels problemes, sinó la creació dels problemes. Creació de zones conflictives, d’investigar les fronteres on s’acaba la comoditat.

Treure el nas i a veure fins on arribes.
—El 90% de la literatura que es fa, a tot arreu, és tot el contrari. És girar-se d’esquena a la realitat, amb el llibre, com un mur, tapar-te la vista per evitar de veure què hi ha darrere el llibre. Bé, això passa amb els llibres i passa a les televisions i als films… A tot.

Dèieu abans que a Persecució havíeu mirat d’escrutar el mal, ficant-vos dins el cap d’un assassí que raona, per intentar entendre què fa.
—Però diria que gairebé és més interessant la persecució: com és que les dones continuen perseguint l’assassí? Aquest llibre parteix d’una història que em van explicar, la d’una noia que sortia amb un home i ell li va explicar que havia matat la seva dona. Ella què va fer? Adéu-siau, i no voler saber-ne res mai més. Però a la novel·la, els personatges fan el contrari: no saben per què, però hi ha una intenció, fins i tot redemptora, per ajudar-lo, d’indagar en el fet. I això és tan interessant o més que l’assassí mateix. Perquè per matar has de ser una mica inconscient.

 

Toni Sala
Toni Sala.

En aquesta novel·la psicològica, les preguntes pesen molt. De tant en tant, una bateria de preguntes serveixen d’esperó per a avançar i anar desfilant les reflexions fins a portar-les al límit.
—Això de novel·la psicològica… És complicat. És creació. Les preguntes són molt essencials, però existeixen en el moment que les fas. Harold Bloom, quan va fer allò del cànon occidental, va posar Freud al costat de Shakespeare i de Cervantes, per això de la novel·la psicològica. Però jo crec que un escriptor no és que conegui bé la naturalesa humana sinó que la crea, se la inventa. I una vegada és creació, ja és factible. Però fins que algú no fa passar uns fets per la consciència humana, és com si no existissin. Les coses existeixen quan es converteixen en consciència. I la literatura és terreny de consciència. Sí que és novel·la psicològica, però no pas en el sentit de gènere, que es dedica a posar sobre el paper unes realitats interiors, sinó que aquestes realitats interiors es creen en el moment que es posen sobre el paper. Jo hi dono molta importància, a això, perquè per a mi és l’essència de l’acte creatiu. Aquesta novel·la és bàsicament imaginació, que fa incursions en el realisme. És creació.

Però no hi ha creació sense un procés previ de reflexió. És un procés de coneixement. Són preguntes que us féu a vós mateix.
—És que la intel·ligència és creativa, no som robots. La imaginació és creativitat. Parlant del judici és dur, dir això. Creem realitat.

Precisament perquè hi ha un procés de coneixement i reflexió sobre un tema tan delicat, hi ha frases per a subratllar. Per exemple, quan l’assassí és dins la presó i diu: ‘La passivitat s’acosta a la violència.’
—No he rellegit el llibre i ara així, fora de context, em sobta sentir una frase com aquesta. En Llarena diria això, eh! Ara que em van encarregar un curs sobre Caín i Abel, he estat llegint i rellegint molts llibres. El primer mort humà recollit és un fratricidi! I una de les coses que es plantegen els rabins és fins a quin punt Caín és culpable de la mort d’Abel, quan no hi havia hagut cap mort abans i, per tant, no sabia ben bé què era. És una discussió interessant. Nosaltres no hem estat mai assassins.

A la novel·la també es posa de manifest la incapacitat per comunicar-se i entendre’s entre home i dona.
—La qüestió de la comunicació sempre és, finalment i en el fons, l’únic tema de l’art, de veure fins a quin punt pots comunicar-te amb els altres. Aquí, hi és molt això, sí. De fet, la persecució no deixa de ser un intent de comunicació, d’entendre l’altre. Com a humans, què hem vingut a fer aquí si no és a entendre alguna cosa? I el punt final de la nostra vida segurament estarà dedicat a entendre què és la mort i què implica la mort. Serà una actitud també reflexiva.

Tot i que hi ha la casuística del suïcida, que és diferent, perquè aquest tria morir. M’hi ha fet pensar l’últim llibre de Jordi Lara, Sis dies d’agost, sobre la mort de Xirinacs. Una novel·la que també acaba de sortir.
—De fet, al llibre hi ha un moment que el protagonista diu que qualsevol mort és un suïcidi. També diu que qualsevol mort és un assassinat.

 

Toni Sala

Sobre la mort, exposeu preguntes fortes. Per exemple, l’assassí es demana: ‘Quantes vides dels altres valia la teva, pel fet de ser la teva?’
—És allò que va dir Stalin, que una mort és una tragèdia i un milió de morts és una estadística. I, per altra banda, ho veiem cada dia: què val més, la vida d’un refugiat al mig de la Mediterrània o la vida d’un europeu? És molt bèstia. El filòsof italià Giorgio Agamben fa una gran observació a partir d’un comentari d’un personatge anglès. Diu: ‘Drets humans? A mi doneu-me els drets dels anglesos!’ El meu gos té més drets que un immigrant que es troba totalment desprotegit. Això surt al llibre i també sortia a Els nois, sobre les prostitutes de carretera. L’Agamben també diu: pràcticament, el sistema polític actual, és el de camp de concentració. Patim una despossessió de drets. Això ho vam viure l’1-O, quan un policia et podia treure un ull i encara culpar-te a tu de les agressions que havia comès ell; o quan un estat prohibeix a uns vaixells que salvin les vides d’uns refugiats al mig de la Mediterrània. Aquests refugiats estan tan desposseïts de drets com un jueu quan el portaven a la cambra de gas. És així. És el mateix. Diu Agamben que l’estat d’excepció és l’estat actual de la política. Aquí ho hem patit, amb l’aplicació del 155, un estat d’excepció. I a França tenen l’estat d’excepció permanent pel terrorisme. Tot el nazisme va ser un estat d’excepció. Aquests estats d’excepció permeten als governants fer el que vulguin. I d’això, no ens n’adonem, però ho patim amb tota la violència que implica.

El llibre té tota una reflexió de caràcter filosòfic.
—I d’abstracció. Mireu la coberta, és una coberta abstracta.

Fa una certa basarda, perquè fa sensació de desprotecció, tant de blanc.
—Hi ha un cotxe tombat com si hagués tingut un accident, tot i que no hi ha cap accident a la novel·la. Però a mi m’agrada molt. M’agraden els peus enfonsats en la neu del cérvol.

Deveu haver fet molta lectura filosòfica aquests mesos.
—Més que filosòfica, de pensament. Perquè la literatura que m’interessa és la literatura concentrada. Hi ha llibres en què el pensament està més concentrat i això sí que és una característica estilística que no tries.

Estireu el pensament fins que ja no podeu més.
—Això és una cosa que tinc des del començament. La primera cosa que vaig publicar van ser uns contes molt breus, per una mania que tenia, que sembla una broma però no ho és: no s’ha de fer perdre el temps a la gent. El temps és la vida. No tenim res més que el temps. I l’art, en general, també és una experiència temporal. Quan et mires un quadre, una pel·lícula o llegeixes un llibre, una de les gràcies que té és que et situes en un altre temps. Però vaja, sí que m’agrada la filosofia.

Els vostres llibres tenen la gràcia de contenir un procés condensat de pensament, alhora que hi trobem reminiscències de Joaquim Ruyra, per exemple.
—Sí, i suposo que s’hi troba força sensualitat. Quan dic que el coneixement és molt sensual, ho dic perquè es barreja la sensualitat i la racionalitat. Normalment ho tendim a separar, però no té sentit separar-ho, perquè hi ha molt de coneixement que és sensual. Hi ha molta sensualitat que és coneixement.

Per acabar, què llegiu ara?
—Doncs ara llegeixo Natalia Ginzburg. Però és casualitat.

Veig que us interessa la literatura escrita per dones. L’altre dia, a la conferència de premsa, vau comentar l’impacte que us va fer rellegir Quanta, quanta guerra de Mercè Rodoreda.
—La vaig rellegir per preparar el curs sobre Caín i Abel. Però sí, estic absolutament impressionat amb Quanta, quanta guerra de Rodoreda. Hi ha una ambició darrere aquest llibre! El dia que algú l’agafi amb la mateixa seriositat que van agafar La mort i la primavera, amb pròleg de l’Arnau Pons, també sortirà un pròleg boníssim. El vaig llegir al costat de A l’est de l’edèn de John Steinbeck, que també parla de Caín, un autor que té el Nobel i versió cinematogràfica de James Dean… Però al costat de Quanta, quanta guerra, queda petit. La reflexió universal i profunda sobre el segle XX, sobre l’experiència moral del segle XX, la fa Rodoreda. Nosaltres ara som més polítics que no pas abans. Per tant, tota lectura que fas, també és més política. Ens hem fet més conscients de la nostra part política.

Podeu comprar Persecució a la Botiga de VilaWeb

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb