L’advocat Toni Freixa (Barcelona, 1968) encapçala la candidatura “Fidels al Barça” a les eleccions a la presidència del FC Barcelona, previstes el 7 de març. Freixa ha format part de les juntes directives de Joan Laporta, Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, fins que va decidir de plegar i presentar-se en solitari el 2015. En aquelles eleccions va quedar quart, per darrere de Bartomeu, Laporta i Agustí Benedito. Ara s’ha convertit en el candidat alternatiu a Víctor Font i a Laporta, a qui les enquestes situen molt destacadament en avantatge.

Freixa no té complex de reivindicar-se nuñista i obre foc contra els promotors de la moció de censura i contra Laporta. Defensa les decisions de la comissió gestora, creu que la Generalitat va contribuir a la caiguda de Bartomeu i assegura que la seva candidatura és l’única que és independent de poders polítics i mediàtics. No creu en receptes màgiques per a l’economia del Barça i afirma que tot es basa en una bona gestió i a tenir clar un model esportiu. No es creu les enquestes i pensa que arribarà al 7 de març amb possibilitats de guanyar.

Qui és Toni Freixa?
—Sóc un advocat de Barcelona. Tinc 52 anys, estic casat i tinc tres fills. Sóc un soci del Barça apassionat pel futbol.

A què es dedicava el vostre pare?
—Era advocat. Per això ho sóc, em ve d’ell. Des de petit el veia i era el meu referent. Vaig encertar. Tinc una personalitat molt semblant a la seva.

I la vostra mare?
—Era professora a l’Escola Industrial i en diversos instituts. Llicenciada en geografia i història.

On vau estudiar?
—A l’escola Lleó XIII l’EGB. El Batxillerat a l’Escola Pia de Sarrià i el COU a l’Abat Oliba. Vaig estudiar els tres primers anys de dret a l’Abat Oliba i els dos últims a la Universitat de Barcelona.

La primera feina?
—D’advocat. Vaig fer oposicions per a ser advocat de l’estat, però no les vaig aprovar. Vaig començar a treballar amb 28 anys en el dret d’empresa, mercantil i processal, fonamentalment. Després, en el dret immobiliari i el dret esportiu, quan vaig entrar al Barça el 2003.

Quan comença el vostre vincle amb el Barça?
—El meu pare era culer, però no era soci. Se’n va fer més tard, quan jo me’n vaig fer. De tant en tant em portava al camp, i al final tirava més jo que ell. Sóc del Barça des que tinc ús de raó. Recordo el meu primer partit, amb cinc anys. Un Barça-Castelló que va acabar 5 a 0, l’any 73. Em vaig fer soci quan vaig començar a treballar, ho sóc des del 97 o 98. La passió pel Barça i tots els records… Recordo moltíssimes coses de la meva vida com a culer.

On teniu l’abonament?
—A tribuna. El meu i el dels meus fills. Tota la vida he vist els partits a tribuna, però també he estat en altres zones del camp.

Què destacaríeu de la vostra candidatura?
—Som un grup de socis del Barça, professionals i empresaris de veritable militància barcelonista. Sempre anem als partits i als desplaçaments, hem viscut el Barça des de sempre. Crec que aquest és el tret diferencial respecte d’altres candidatures.

I què podeu aportar al Barça?
—D’entrada, el fet de ser independents. Pensar en el millor per al Barça sense que ningú ens ho hagi de dir des de fora. Ni cap grup empresarial, ni cap grup mediàtic, ni cap partit polític ni cap agent de jugadors. I després, aquesta militància barcelonista i l’experiència de gestió que hem tingut al club. El Barça no el pot gestionar qualsevol. Un empresari d’èxit no és cap garantia de bona gestió del club. Has de conèixer el món del futbol i saber com funciona.

Heu insistit molt en aquesta independència de la vostra candidatura. Quins grups polítics o mediàtics donen suport a Joan Laporta i Víctor Font?
—Crec que és evident… Els últims temps hem assistit a un interès a dibuixar aquestes eleccions com una tria entre dos. Això ha estat una falta de respecte cap a la nostra candidatura. És evident que les altres dues candidatures tenen una influència i una participació activa d’integrants de partits polítics determinats. No he d’esmentar jo els noms concrets, ja va sortir la notícia que el president Puigdemont havia parlat amb ells. També han tingut una certa promoció. Això els fa dependents, en el cas que arribin a la presidència del club, perquè hauran de tornar favors.

Fa oic heu acusat la Generalitat de ser connivent amb el grup impulsor de la moció de censura i d’ocasionar la dimissió de la junta de Bartomeu.
—El poder polític no va posar cap impediment i va considerar que es podia anar a votar sense problema, mentre demanava l’estat d’alarma. El mateix dia! Això et fa pensar que la voluntat del poder polític era que no es pogués fer el vot de censura i que, arran de l’amenaça d’una demanda contra la junta directiva, hi hagués una dimissió. La meva sensació és que s’ha volgut fer fora una determinada junta directiva, a la qual no defensaré quant a la seva gestió, però sí que detecto que hi havia un interès a assaltar el club.

El govern tampoc va pronunciar-se sobre les eleccions que s’havien de fer el 24 de gener. La suspensió i l’ajornament el va decidir la comissió gestora…
—Es va demanar que s’autoritzés els socis del Barça a trencar el confinament municipal aquell dia, i no es va permetre l’excepció. Crec que la comissió gestora va fer bé de suspendre una votació en què no haguessin pogut participar, per exemple, els 45.000 socis del Barça que són de la província de Barcelona però no de la ciutat.

Va ser un error que la gestora no convoqués les eleccions de seguida? Tusquets va decidir d’acabar el termini de tres mesos, i la situació sanitària va empitjorar. Fins ara, totes les gestores havien convocat eleccions poc després d’haver pres possessió.
—En cada moment podem analitzar què ha passat. Convocar eleccions immediatament el 2006, per part del senyor Sala i Martín, el mes d’agost, va estar molt malament. A l’agost no participa ningú i ningú no presenta cap candidatura, i per tant, no va haver-hi eleccions. Anar de pressa a vegades no vol dir defensar que es facin les eleccions. Sigui com sigui, la gestora hauria pogut convocar eleccions abans, però ningú no té una bola màgica per a saber quan serà millor la situació sanitària.

Els estatuts del Barça diuen que el vot ha de ser presencial, però s’ha habilitat el vot per correu. Això obre la porta a impugnacions?
—No, perquè va ser el govern de la Generalitat qui va acordar una modificació del decret. No hi ha impugnació possible quan hi ha una norma de rang superior als estatuts que t’ho permet. La pròxima junta haurà de modificar els estatuts per adequar-los a la norma. Sóc partidari del vot per correu quan hi hagi restriccions de mobilitat.

Si no compartíeu la gestió de Bartomeu, per què no us vau implicar en la moció de censura?
—Perquè creia que era una molt mala idea per al club, tal com s’ha demostrat. No sóc sospitós de ser partidari dels criteris de gestió d’aquesta junta. Jo era amb ells i podria haver continuat, però vaig decidir que m’havia de presentar de manera honesta davant els socis advertint-los del risc. A més, crec que el club necessita estabilitat, és bàsic.


Alguns us consideren el candidat del nuñisme.
—Que em diguin nuñista és un orgull. Núñez va ser, segurament, el millor president dels que he viscut o conegut, perquè només pensava en el Barça. Entenia molt bé què era el club i la seva independència. Nuñista? Gràcies.

Ara mateix les enquestes donen un gran avantatge a Joan Laporta.
—No crec en les enquestes. No sé quines són fiables. Tenim la sensació que tenim molt de suport i arribarem fins al final. Arribarem al 7 de març amb moltes possibilitats de guanyar aquestes eleccions.

Però vau fer una enquesta interna, i a més, us donava guanyadors.
—Per això dic que no me les crec. Aquella enquesta la vam fer com un exercici intern.

Parleu-nos de la vostra entrada al Barça de la mà de Laporta el 2003. En vau sortir el 2005. Què va passar?
—El coneixia perquè treballava amb el seu cunyat. Com que també és advocat, en Jan, havíem coincidit. A les eleccions del 2000 vaig ser voluntari de Lluís Bassat perquè Joan Laporta anava amb ell. Seguia el que ell feia. Quan es va presentar el 2003, em va oferir d’entrar a la junta. No vaig poder entrar-hi com a directiu perquè el seu cunyat s’hi va oposar. És una persona molt autoritària i extremista. Amb en Jan se’ns va acudir la figura del lletrat assessor, que em permetia de ser a les juntes sense ser-ne directiu. Quan vaig decidir d’anar-me’n del despatx del cunyat, no tenia sentit continuar al club i també me’n vaig anar.

Per tant, no va ser un enfrontament amb Laporta. El desencadenant va ser la relació amb el seu cunyat, Alejandro Echevarría, i l’aspecte laboral.
—En Jan em va fallar perquè no em va dir la veritat. Em va dir que no comptava amb mi, però en realitat no podia. Fins i tot em va voler fer creure que els que no volien que assistís a les reunions de la junta era el sector del Sandro [Rosell] i després vaig veure que no era veritat. Hi havia una guerra entre dos bàndols de la junta directiva.

Amb Víctor Font hi teníeu relació prèvia?
—L’he conegut aquests últims temps i tenim bona relació. Potser li falta el coneixement i l’experiència de gestionar el club, però és un empresari d’èxit i li tinc molt de respecte.

Bartomeu ha estat el pitjor president de la història del Barça?
—Crec que ha comès moltes errades del que deia abans. El coneixement del club i del món del futbol és fonamental. El president ha de saber si les decisions que es prenen són adequades o no, amb independència que les inspirin els tècnics. Bartomeu ha caigut en el parany de seguir els consells de directors esportius i agents de jugadors, comprometre molt les inversions del club, els salaris dels jugadors… L’espiral de despesa i endeutament en què ens hem instal·lat ve del seu desconeixement del món del futbol. No voldria ser tan injust per dir que ha estat el pitjor.

El 2015 vau treure menys vots que signatures. Temeu que us pugui tornar a passar?
—Sé que molta gent m’ho recorda, sobretot a les xarxes. Eren unes eleccions en què hi havia un president que capitalitzava un triplet contra un ex-president que constituïa una amenaça per als que volien que el club estigués en mans de gent responsable. Els socis van fer vot útil. Molts que em van donar la signatura em deien que no em votarien… Vam fer una gran campanya i tothom ens ho va reconèixer. El dia de les eleccions, centenars de socis em deien que havia estat el millor candidat, però que no m’havien votat, i m’animaven a tornar-me a presentar. En aquestes eleccions, el plantejament és un altre.


Us imagineu el Barça sense Messi? Pot ser una realitat tangible d’ací a pocs mesos.
—Em costa molt. És impressionant tot el que hem viscut des del seu debut. Un dia arribarà, però espero que sigui com més tard millor.

Messi cobra massa?
—No. Messi ha cobrat els diners que s’ha merescut i n’ha generat molts més. Una altra cosa és que això a Madrid no agradi i vulguin fer-nos mal.

Tot i Madrid, molta gent considera que són unes xifres immorals.
—Quan Messi va signar aquest contracte, el Barça facturava prop de 800 milions d’euros. Això significa que el seu contracte no arribava al 20% dels ingressos del club. Ens hem de preguntar quin percentatge dels ingressos del Barça són gràcies al fet de tenir a Messi, i arribarem a la conclusió que guanyem diners amb Messi.

Un dels grans problemes del club que cal abordar a curt termini és la massa salarial del primer equip de futbol masculí. Què faríeu si fóssiu elegit?
—Sens dubte, el Barça ha de tenir una massa salarial que permeti que el club estigui ben gestionat, pugui amortitzar deute i pugui fer inversions. No només en jugadors, sinó també en patrimoni. La solució a la situació econòmica del Barça implica aprimar la despesa i renegociar el deute, i des d’un punt de vista estructural hem de tenir una política esportiva adequada. Comptar amb la Masia i tenir el nostre model de joc, no ultrapassar línies vermelles quant a fitxatges i salaris. Ara cal asseure’s i negociar amb els jugadors, demanar-los que adeqüin les seves condicions salarials a la situació. Si no volen, haurem de prendre decisions dràstiques.

Teniu alguna proposta econòmica que pugui aplicar-se?
—Cal generar recursos a partir de noves vies de negoci, no amb més endeutament, com es proposa de fer amb els bons, que podrien portar el club a convertir-se en una Societat Anònima. Aquestes línies de negoci les anem explorant i treballant, i no podem fer volar coloms. Tota la qüestió del Barça Studios, el Barça Innovation Hub, les botigues, el comerç electrònic, els eSports, està molt bé, fem-ho, però ningú té una vareta màgica. La solució no és aquí, sinó en la bona gestió dels nostres actius.

Amb la situació econòmica actual, es podrà acabar l’Espai Barça el mandat vinent?
—És absolutament indispensable. No podem perdre més temps. Als altres dos candidats els sento dir que ho volen estudiar i replantejar-s’ho. Es pot millorar el projecte i no posar en perill el projecte esportiu ni el patrimoni, i retornar els diners de la mateixa explotació de les noves instal·lacions, però no hi ha cap excusa i ho hem de fer ara. Quan estigui acabat, tornin els turistes i s’acabi la pandèmia, és justament una de les taules de salvació que tenim.

Esteu a favor de la superlliga europea?
—No estic a favor de propostes que siguin només de negoci. El futbol és de la gent, i crec que la rivalitat que hi ha en una lliga local no la tindràs mai en una superlliga. La responsabilitat de formació dels jugadors joves tampoc no es pot trencar. Estic a favor que gràcies a la superlliga tant la UEFA com la LFP s’adonin que la generació de recursos ha d’afavorir més els clubs i puguem buscar un model millor.

Quines propostes teniu per a l’esport femení?
—Cal destacar l’avenç del club en aquest àmbit els últims anys. Reconec que no havia vist futbol femení, però ara em fa il·lusió veure els partits de les noies. Juguen molt bé i aconsegueixen molts èxits, però a part, crec que el missatge a la societat és brutal i és el que necessitem. És molt important que el Barça, com a club poliesportiu més gran del món i club únic que és, amb el model de propietat, ho estenguem a l’esport femení i potenciem els equips femenins de les seccions del club.

No hi ha cap dona que hagi estat candidata ni pre-candidata a la presidència del Barça. A les juntes, sempre hi ha poques dones. Quantes dones hi ha a la vostra candidatura?
—Les dones ho haurien de tenir més fàcil per a formar part de les juntes. La societat està organitzada de manera que tenen més barreres que nosaltres, de caràcter professional, familiar… És un tema de millora de la societat. Nosaltres tindrem tres dones o quatre a la junta. Un 27% de socis del Barça són dones. En una junta de vint, hauríem d’aconseguir que, com a mínim, n’hi hagués cinc. La realitat i les circumstàncies no ho fan tan fàcil.

Aquests darrers dies hi ha hagut polèmica perquè vau dir en una entrevista que us sentíeu tant català com espanyol.
—Quan m’ho van preguntar vaig recordar el meu pare, que era molt català. Quan li preguntaven per la dicotomia de si se sentia català o espanyol, sempre deia que un pot sentir-se català entenent que l’encaix de Catalunya a Espanya pot millorar i que el que hi ha ara no ens agrada. Em deixes ser català dins d’Espanya? Em sento molt català i estimo molt Catalunya, però alhora no sóc partidari d’aventures que s’ha demostrat que ens han fet molt mal.

Voleu un Barça apolític, però en la història el context polític ha marcat el club i la seva identitat.
—El context polític ha marcat molt el club, perquè Catalunya és un país que ha patit en molts moments de la seva història. El Barça ha estat com una via d’escapament. Sempre ha tingut aquesta sensibilitat i és un club integrador, ningú pot sentir-se’n exclòs. Les meves idees polítiques són irrellevants, jo he de ser un president fidel al Barça. Fidel a la seva tradició i història, a tot allò que ha significat. Però la línia és molt fina, i cal anar amb compte de no acabar en mans d’una determinada ideologia política.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.