Sònia Pascual: “No m’agrada aquesta sensació que l’amnistia és la victòria i ja ho hem de deixar estar”

Sònia Pascual forma part dels dotze encausats de l’operació Judes; concretament, és una de les quatre persones detingudes uns mesos després de l’inici de la causa. Han passat més de sis anys d’ençà que la van acusar de terrorisme, entre més delictes, i explica que durant tot aquest temps no ha tingut més remei que fer, de la possibilitat de ser jutjada i empresonada, part de la seva identitat. Ara que el Tribunal de Luxemburg (TJUE) ha avalat de manera rotunda la llei d’amnistia i que l’Audiència espanyola ja no tindria cap marge legal per a dilatar la causa, es mostra alleugerida i satisfeta. Però també se sent un pèl estranya, com si tota aquesta identitat construïda fins ara per poder resistir encara no hagués començat a mutar. Parlem amb ella poc després de la notícia, que ha de significar el punt final a una de les causes més cruels i menys fonamentades contra l’independentisme de base.

—Com esteu i com vau rebre la notícia de l’aval a l’amnistia del TJUE?
—La notícia la vaig rebre a la feina. És una empresa petita i allà ho sap tothom, tinc molta sort. Vaig començar a rebre molts missatges de família, amics, advocats, grup de suport… I molt contenta! Ja es va deixar entreveure al desembre, amb el posicionament de l’advocat general, que deia que l’amnistia no és incompatible amb el dret europeu, per tant, m’ho esperava. Per fi, l’organisme que pot empènyer l’Audiència Nacional a decidir-se s’ha posicionat així.

—Sentiu un alleugeriment definitiu?
—No, fins que no ho vegi fet del tot… No me n’acabo de refiar, de l’Audiència Nacional, cap de nosaltres se n’ha refiat mai. Ja es veia que això podia acabar molt bé, però si troben alguna cosa a què agafar-se, ho faran, ni que sigui per retardar-ho. Ara, el meu advocat em va dir que la sentència és genial perquè no els han donat cap lloc on agafar-se per dir que no és compatible amb el dret europeu.

—Ja han dit que, fins passat vacances, no s’hi pronunciaran.
—I podrien fer-ho perfectament a l’estiu, no caldria que ho retardessin, però es poden agafar a qualsevol excusa per fer-ho.

—Edu Garzón i Txevi Buigas comentaven que estaven contents, però amb cert neguit i ràbia pel patiment viscuts. Ho compartiu?
—Sí, jo em sento estranya, encara. Feia anys que estava conscienciada que passaria per un judici a l’Audiència Nacional: dos mesos passant per aquells soterranis amb guàrdies civils dient-nos de tot. Conscienciada també que podia ser que sortís malament –com a mínim a la primera– i em caiguessin anys de presó. Això ho fas part de la teva identitat. Ara aquesta part de la meva vida s’ha acabat i encara no acabo de situar el fet que finalment no hi passarem, per aquest judici.

—Us heu quedat amb ganes de defensar-vos?
—Sí, no hauria tingut cap problema. Suposo que també és gràcies a la tranquil·litat que donen uns bons advocats que ens haurien fet una defensa política. Estava forta per això i m’hauria agradat defensar-me. Hauríem anat allà amb el cap ben alt. Però estic molt agraïda als advocats, han marcat la diferència entre anar amb vergonya i anar amb el cap ben alt.

—L’amnistia us deixa cert regust agredolç en aquest sentit?
—Hauria preferit que s’hagués fet una altra lluita política, d’alliberament nacional, i no d’alliberar les persones represaliades, només. Ara, si no hi ha cap altra lluita, com a mínim que no hàgim d’anar a la presó per a res. Com a mínim, hem estat justos amb les persones que han lluitat, sí, però no amb la societat que va lluitar, perquè hi va haver molta més gent. És veritat que ells sempre podien tancar carpetes i anar cap a casa sense cap judici pendent mentre nosaltres teníem una situació més complicada, però la meva lluita era col·lectiva per un projecte independentista. M’han donat una sortida a mi com a persona, però la meva lluita no era per mi, era pel projecte, i aquí no hi ha hagut cap proposta.

—Per tant, no considereu que la sentència del TJUE ni l’amnistia siguin una victòria.
—Personalment –per a nosaltres i les nostres famílies–, ho són. Col·lectivament, no. Es podria haver continuat lluitant mentre s’aprovava l’amnistia, no era incompatible. No m’agrada aquesta sensació que l’amnistia és la victòria i ja ho hem de deixar estar. Hi ha moltes més coses darrere. Per exemple, pel que fa a la nostra causa, sempre hem dit que hi ha un problema amb la llei del terrorisme, que permet d’encausar persones que s’organitzen fora de partits polítics. Hi hem pogut entrar perquè està mal escrita. I d’això no n’han dit res. Han fet una llei d’amnistia, però no han demanat, alhora, que es modifiqui aquesta llei. Ja saben que de terrorisme no n’hi ha, si tinguessin dubtes que podem matar algú, no seríem al carrer. Però si estàs organitzat i no formes part d’un partit, entres en un territori legal en què, segons com t’agafi la Guàrdia Civil, què gravin i què no, pots acabar encausat. Alguns diuen això de “bé, si no has fet res, aniràs a judici i tot caurà”. Hi ha persones que van anar tres mesos a la presó… Alerta va fer una defensa magnífica i van sortir, però algú sense tan bons advocats potser es menja la presó preventiva fins el judici.

—Suposo que no espereu cap reparació per part de ningú.
—No. I recordo el paper dels mitjans l’època que van ser a la presó. Alguns deien “presumptament”, però molts altres no. Què en pots esperar, d’aquests sectors de l’estat espanyol? Jo no els demano res. És el seu problema i el seu país, no el meu. Sí que sap greu per part dels nostres, la frase aquella de Tardà, que perdura. Amb el temps, aquí també hem tingut menys seguiment mediàtic, però en part és perquè ara l’amnistia es tracta com si el problema fos que tenim un judici que no hauríem de tenir. I no, el problema és que tens un estat que acusa de terrorisme la gent que s’organitza, la gent que travessa les línies que ell marca. Ens han aplicat la part del codi penal que més anys de presó preveu. En el meu cas, si sumaves tots els màxims, arribava a cinquanta-quatre anys de presó.

—Com heu viscut l’estigma que implica el concepte de terrorisme?
—L’estigma el tinc i m’afecta. A vegades, quan conec gent nova, em quedo una mica més enrere, vaig amb cura, em pregunto si em coneixen, què en deuen opinar… Això a la feina em va preocupar molt. Hi vaig començar després de ser encausada, i al principi pensava si ho devien saber o com s’ho prendrien quan ho sabessin. Ara ho visc bé, però això intimida molt, i tinc la sort que la meva cara no va sortir per tot arreu des del principi.

—En quines coses del dia a dia us ha afectat, la causa?
—Al principi m’afectava més. Darrerament, no tant, perquè ens han anat deixant més tranquils. Ara, fins el desembre, quan s’hi va pronunciar l’advocat general, jo no les tenia totes. Bé, quan van anar a Europa ja vaig quedar força alleugerida, perquè d’Espanya no en podíem esperar res. Però, fa anys, veies segons quin cotxe massa estona i paties. Per exemple, quan em vaig canviar de pis, vaig veure que un home em mirava des d’un cotxe blanc. Ho feia per marcar-me, perquè sabés que ell sabia on vivia.

—Després de tants anys, heu tret l’entrellat de per què sou a la causa?
—En absolut. Em van donar una pàgina i mitja en què deien que jo era als grups de Signal. Crec que em tenien vista de reunions del CDR en què feien fotografies. Però no em van prestar atenció fins que no van desencriptar mòbils i van mirar qui coincidia als grups amb la resta d’encausats. Molts dels primers detinguts no es coneixien entre ells i no van trobar la manera de relacionar-los. Llavors van fer entrar a la causa gent que conegués aquestes persones que no es coneixien entre elles, per poder dir que allò era una organització terrorista. I jo coneixia gairebé tothom, ni que fos de festes majors.

—Quan us van punxar el mòbil?
—Després de les primeres detencions. I tenen trucades i ubicacions. Això m’ha generat que ara tingui molt poc interès pel mòbil, perquè de seguida que vam saber que podia tenir-lo punxat el vaig deixar de fer servir, pràcticament. Ara ni tan sols m’atreveixo a baixar-hi aplicacions…

—Vau deixar de fer activisme?
—Vaig deixar el CDR per la seguretat dels companys. També ha coincidit que, com molta gent, no trobo gaire en quin espai encaixo. La gent té dret de fer l’anàlisi que manifestar-se no té capacitat d’incidència, ara.

—Com veieu la situació política, de la perspectiva com a encausada?
—Fatal! Entenc que hi hagi gent que digui que passa, que tampoc no hi té res a perdre, però com a represaliada això no ho pots fer. I en aquest sentit suposo que han fet l’amnistia. És el que volien, que tothom se’n tornés a casa, tenir la consciència tranquil·la i almenys no fer mal a la gent. No sé si haurien tingut tants jutges per a jutjar-nos a tots… [Riu.] Ja dono per fet que som en el cicle d’oblidar el que ha passat, i hauran de passar deu anys o vint fins que la pròxima generació, que no recordarà com ens van vendre, tornarà a intentar-ho. Fins que se’ls tornin a vendre. A ningú no li ve de gust retreure a Junts i ERC que es diuen independentistes però no fan res. Com podem fer un canvi si ells tenen totes les estructures controlades i no es renoven? Hauria de ser un exercici intern, renovar-se perquè el seu màrqueting no s’alinea amb la seva estratègia. L’independentisme no és mort, tenim molta representació parlamentària! Però on és el projecte? Jo crec que hem de trobar-nos i analitzar-ho.

—En quin sentit?
—M’hauria agradat que aquest fos el paper dels CDR: fer trobades amb la gent i xerrades estratègiques. Preguntar-nos si creiem en els partits. Potser sí, potser no, però cal un espai per a poder-nos trobar la gent del poble. Potser, primer, ens hem de trobar sense la gent de partit, perquè si ve gent de partit no et pots fer segons quines preguntes. Crec que és també per això que la gent va deixar d’anar als CDR. Ja sé que potser ara no val la pena fer més manifestacions i cremar-nos, però ha de sorgir algun contrapoder. I representaria més persones si ens poguéssim trobar la gent de base.