Als carrers de totes les ciutats hi ha persones sense sostre que es veuen abocades a convertir el seu dia a dia en una supervivència constant. Tothom ho sap, tothom les veu, però ningú no vol mirar-les. Molt poca gent s’atura a ajudar-les o escoltar-ne les històries, i precisament aquesta és la intenció del film Sense sostre: fer visibles les seves vivències i sensibilitzar sobre totes les coses que comporta el fet de viure al carrer. Aquest projecte, impulsat i dirigit per Xesc Cabot i Pep Garrido amb la col·laboració de la Fundació Arrels, s’estrena el 20 de desembre als cinemes de tot el país.

És un film de ficció i no pas un documentari, però esdevé hiperrealista, entre més coses, perquè hi participen com a actors persones que han viscut al carrer, que també han ajudat en la redacció del guió. De fet, és el primer film sobre aquesta qüestió protagonitzat per un ex-sense sostre. És Enric Molina, que encarna el paper d’en Joan, un home alcohòlic que malviu als carrers de Barcelona. Malgrat que aquesta no és ben bé la seva història, Molina hi ha abocat tots els records dels cinc anys que va passar vivint al carrer. Parlem amb ell sobre la seva experiència, sobre com el teatre va ajudar-lo a construir un nou projecte de vida i com ha estat el procés d’enregistrar un film com a protagonista.

Quina és la vostra història?
—Quan tenia vint-i-cinc anys els meus pares es van separar i em vaig haver de buscar les mongetes jo sol. Vaig començar a rodar per Barcelona, València, Saragossa… Em van diagnosticar esquizofrènia de jove i vaig treballar durant un temps, però després em van aconseguir una pensió per incapacitat laboral. Però amb això no arribava a pagar el lloguer i, finalment, vaig acabar al carrer. Jo havia estudiat en una bona escola, la Salle Bonanova, i havia viscut a Sarrià. Em preguntava: ‘Si he estat aquí dalt com pot ser que ara sigui aquí baix?’

Molta gent es pensa que al carrer només hi acaben les persones provinents d’entorns empobrits o desestructurats. Casos com el vostre ho desmenteixen.
—Sí, és una idea errònia que té la gent. Pots tenir una casa i una feina que va d’allò més bé i que, per circumstàncies de la vida, tanquin la fàbrica o t’abandoni la dona. I que la bola vagi fent-se grossa fins que et trobes que no pots pagar el lloguer.

Com és el dia a dia al carrer?
—Jo, només llevar-me, donava gràcies a Déu per haver-me despertat i que no m’hagués passat res. Tens la càrrega de no saber on dormiràs aquella nit, de pensar on desar les teves coses perquè no te les prenguin o no et facin mal… Has de bregar amb el menyspreu de la gent, que ni tan sols et mira, i trobar algun lloc on t’ajudin. En el meu cas, va ser la Fundació Arrels, que em va ajudar amb la higiene personal, a canviar-me de roba… Al final vaig aconseguir un piset on encara hi sóc. Quan tens una casa, et lleves i fas el cafè amb llet o vas a la cafeteria. Aquesta mena de coses, al carrer, no les tens. Quan et lleves, amb el fred, has de buscar-te la vida com pots. És un sobreviure constant: un dia ve una persona i et dóna un entrepà, un altre dia cinc euros… També hi ha el factor de la inseguretat quan dorms a la intempèrie. La gent surt de festa i no saps mai com acaben algunes històries. Ets allà dormint i potser ve algú i et llença un cubell d’aigua, t’agafa la poca roba que tens i te la desendreça o et dóna una puntada de peu, només per fer mal. Tens cent ulls, pel que pugui passar, vas sobrevivint.

El tracte de la gent és una de les coses més dures?
—No ho sé. Arriba un moment que t’hi acostumes. Jo feia una reflexió interior i pensava que malgrat tot havia de continuar, no tirar la tovallola. Vaig arribar a estar-me en alguna casa okupa també…

Com va ser el procés per a sortir del carrer?
—A Arrels em van ajudar, primer, amb pisos compartits i, després, amb un d’individual. Hi ha moltes coses que influeixen en aquest procés, per exemple, que no hi vagis bufat i fumat. Molta gent es pensa que pot arribar allà i demanar un pis fumant, drogant-se i bevent. Ells et poden aconseguir moltes coses, però tu has de deixar uns certs hàbits…

Però és un peix que es mossega la cua: molta gent que viu al carrer té addiccions, i segurament sense una llar és difícil deixar-les.
—Exactament. Li passa a molta gent, això. Jo conec gent que té una pensió i diu que prefereix viure al carrer i gastar-se la pensió en tabac o el que sigui. Però són pocs… Per entrar en la nova dinàmica has de cedir una mica. Jo era al carrer, però tenia ganes de sortir-ne.

Comentàveu que molta gent, quan passa per la vora d’una persona sense llar, fa com si no existís. Com s’hauria de reaccionar per no caure en aquestes conductes que deshumanitzen?
—Pregonem molt la solidaritat, però a l’hora de la veritat no se’n veu. La gent és molt egoista i hauria de pensar que darrere l’olor d’orina, la brutícia o la barba descuidada que pugui portar aquella persona, hi ha un cor, és una persona. I pensar també que això li podria passar a qualsevol. Molta gent diu ‘jo no li dono res perquè després s’ho gastarà en vi’, però, si s’ho gasta en vi, per què ho fa? Doncs perquè vol evadir-se, per exemple. No és que li paguis el vici, però en el moment que dónes l’almoina, la dónes de bona voluntat. La gent que té feina també va al bar i pren una cervesa… Cada persona és un món i farà el que vulgui, però hi ha molta gent que passa necessitat i té gana. Fa un temps, quan jo era al carrer, a les fleques et deien que t’hi passessis al vespre, que et donarien els productes que els haguessin sobrat. Ara els llencen!

I molta gent els busca a les escombraries
—És clar, cosa que és encara més denigrant. Allò d’abans, psicològicament, s’assimilava a haver fet la compra. Però ara t’ho tiren al contenidor perquè hi hagis d’anar a rebuscar-hi… Ets al carrer i encara t’humilien més. És qüestió de ser una mica més humà. Si tens unes monedes, donar-les. No et trauran de pobre… Unes monedes, sumades a unes altres, fan que potser la persona a la nit tingui vint-i-cinc euros i es pugui buscar una pensió per no haver de dormir al carrer. La gent cada vegada pensa més en si mateixa. I amb els mòbils encara és pitjor… Abans érem glaçons de gel, però ara som com el ferro d’una caixa forta. Hi ha molta gent que passa i ni et mira, et menysprea o et diu que treballis.

Aquell mite que qui és pobre és perquè vol…
—Primer, no hi ha feina. I també cal tenir en compte que molta gent acaba al carrer perquè potser ha tingut una infància difícil, no ha pogut tenir accés a l’educació, perquè té problemes psicològics… La varietat de persones que són al carrer és molt gran.

El concepte ‘sense sostre’ dóna la idea implícita que el problema és només tenir un lloc on dormir, però el problema també és la manca d’una llar, d’un projecte de vida. Com es fa aquest pas?
—En el meu cas, va ser molt ràpid. Vaig reflexionar sobre què havia de fer a partir dels mitjans que tenia. Vaig dir-me que era el moment de fer les coses com Déu manava, una mica com l’au fènix. Si vols sortir del carrer, has de buscar-ne els mitjans i fer alguna cosa, no caure a dir ‘jo bec, em drogo i vull un pis perquè sí’. L’alcoholisme és una malaltia, però fora d’això, les coses requereixen un esforç. S’ha d’intentar ser seriós, responsable, anar una mica arreglat… I intentar envoltar-te de gent que ja ho ha aconseguit per veure com ho ha fet. Ara tinc el meu raconet a Badal i valoro molt el fet d’arribar a casa, treure’m la roba, rentar-la, fer-me el sopar, una dutxa calenta… Qui no ha viscut mai al carrer no ho valora.

Abans de Sense sostre vau fer una obra al Teatre Lliure. Quin paper ha tingut el teatre en aquest procés de sortir del carrer?
—Entre els setze anys i els divuit vaig treballar en una productora i vaig estudiar a l’escola The Actor’s School de Barcelona. Quan vaig arribar a Arrels vaig veure un cartell que deia ‘Vols ser actor?’. Era per a un projecte amb Ivana Miño. Va venir a fer un càstig i d’allà va sortir el grup de teatre que hi ha ara. Vaig fer el càsting, els va agradar i vam representar L’últim crit. Després em van presentar gent del Teatre Lliure i vaig fer una altra obra i més tard van contactar amb mi els directors de Sense sostre.

Parlem del film. Què hi ha de vostre en el personatge, a part del fet d’haver viscut al carrer?
—El film s’inspira en un conjunt de vivències de moltes persones que han viscut al carrer. Hi ha coses que són ficció i altres coses que sí que he viscut. No m’ha costat fer el paper perquè només havia d’anar enrere en la meva vida i recrear algunes situacions. Quin era el meu sentiment quan tenia fred, els gestos que feia, com em col·locava per dormir… També ajudava els directors a veure quines coses no eren creïbles. Per exemple, volien donar un cartó de vi a cada sense sostre, i això a la realitat no passa, perquè normalment n’hi ha un que s’encarrega del menjar, un altre de portar vi… I tots en prenen d’un, no porta cadascú el seu.

Ha tingut un punt terapèutic fer aquest paper?
—Jo crec que sí, perquè fins i tot psicològicament he canviat molt. Estic més segur de les coses, vaig amb més energia a tot arreu… També m’he proposat seriosament de tenir un futur com a actor. Ha estat terapèutic en el sentit que, de les coses que m’han sortit malament a la vida, n’he sabut treure una cosa positiva. L’experiència de la pel·lícula ha estat molt enriquidora i he conegut molta gent. He viscut coses que sempre havia somiat.

Enric Molina en un fotograma de ‘Sense Sostre’.

Quin missatge us agradaria que arribés a la gent amb aquest film?
—Que les persones sense llar són persones que tenen un cor i sentiments, que tenen una vida anterior, que són vulnerables i que entre tots (i si els organismes oficials volguessin) això es podria pal·liar. Hi guanyaríem tots, perquè Barcelona és una ciutat molt turística i es donaria una altra imatge a les persones que hi arriben. Estaria bé que la gent que mirés la pel·lícula pensés ‘potser val més que em compri unes sabates de cinquanta euros, i no de seixanta, i aquests deu euros restants donar-los, perquè per a una altra persona signifiquen molt’. Que no apartin la mirada i que pensin que podrien ser ells. I que si els passés igual, els agradaria tenir alguna ajuda. A vegades no cal donar almoina, simplement preguntar com es troba la persona, donar-li una manta, un plat d’alguna cosa… A banda de l’ajuda de la gent, s’hauria de pal·liar el problema des de l’arrel. No hi ha gaires estaments que se n’ocupin, i Càritas i Arrels fan tant com poden amb els donatius. S’ha de netejar la ferida i cosir-la per guarir-la d’arrel, no contenir-la amb un torniquet perquè no sagni…

Ferran Busquets: ‘Si no ho fa l’administració, ho han de fer els ciutadans’ 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb