Sara Diego: “No sento pressió per qui són els meus pares, més aviat admiració”

Sara Diego (Barcelona, 1996) s’ha criat entre camerinos, on es va enamorar del sentiment de comunitat que hi ha rere un projecte teatral. La seva família és plena d’artistes. La mare, l’actriu Rosa Boladeras; el pare, l’actor Gabino Diego; la germana, la jove actriu Carlota Keiko. Explica que això no li ha afegit pressió: més aviat li ha donat eines i l’ha feta tocar de peus a terra per poder gaudir dels moments de molta feina amb la consciència que el seu  ofici és d’alts i baixos.

Ara mateix l’actriu viu un moment molt intens i dolç en què combina el teatre amb el paper de la Carla a Com si fos ahir. A la Villarroel, l’obra que acaba d’estrenar és Primera llei de Newton, una comèdia que aborda el debat sobre el sistema educatiu de la perspectiva de la igualtat d’oportunitats. Hi parlem sobre l’obra, sobre el seu paper a la sèrie de TV3 i sobre com es viu això de ser una actriu jove en una família d’actors.

—En un institut d’alta complexitat es descobreix que l’Izan, un alumne a punt de graduar-se, ha copiat sistemàticament els exàmens d’una assignatura. Hi ha un debat sobre què cal fer amb ell, perquè necessita el títol d’ESO per a prosperar en la seva carrera futbolística. L’obra reflexiona sobre si és lícit fer trampes quan el sistema és injust o si és precisament així com es perpetua la injustícia. Què en penseu?
—El meu personatge, la mare de l’Izan, diu: “Els qui no podem aconseguir les coses d’una altra manera, alguna cosa hi hem de fer.” El personatge de l’Izan s’ha esforçat molt per estudiar, entrenar-se i alhora ajudar la mare en la feina. Si el sistema és injust, alguna trampa… Tot és ambientat a la sala de professors i també hi apareixen la mare, l’alumne i una jove periodista influencer que interpreta Lua Amat. Parla d’aquest dilema, però també de la igualtat d’oportunitats. Els personatges estan molt ben definits: una professora molt recta, però que té una altra cara; una mare que sembla que tingui molta ràbia, però que realment es defensa d’un sistema que l’ha jutjada i apartada. Fa reflexionar més enllà del dilema en si.

—Però ser més permissius amb els alumnes d’un context sòcio-econòmic desfavorable, a la llarga no és jugar-los una mala passada?
—Això diuen els personatges, i el públic s’hi pot identificar. La mare diu a la directora que el seu fill no és bo estudiant –tampoc no té temps– i que en allò que és bo és el futbol. He rebut molts missatges de professors agraint-nos com l’obra fa reflexionar sobre la seva feina i el sistema, gent que s’ha sorprès perquè fa pensar moltíssim. Alguns diuen que això que es veu a l’obra és allò que han vist a la realitat. Eu Manzanares, l’autora, ha treballat en centres d’alta complexitat i hi ha parlat amb professors, que fins i tot li han revisat el text. Ella ve de Santa Coloma, està orgullosa de ser de classe treballadora i això sempre es plasma als seus texts.

—No tothom s’imagina un centre d’alta complexitat.
—Sí, i és bo poder-ho mostrar. Igualment, tothom hi podrà empatitzar perquè tothom ha estat alumne. A més, som actors de totes les edats i això és molt maco. Cadascú duia la seva motxilla d’interpretació, però hem pogut compartir tots el mateix codi, finalment. Jo em moria de ganes de treballar amb Nelson Valente, el director, perquè quan tenia quinze anys vaig anar a veure tres vegades una obra seva.

—Reflectiu el debat que hi ha entre mestres sobre el sistema educatiu. Teniu algun posicionament concret?
—No sabria dir-t’ho, però sí que recordo que, al batxillerat, alguna vegada havia tingut la sensació de: “Tinc un 4,7, si us plau, aprova’m, m’hi he esforçat molt!” Ja tenia molt clar que volia ser actriu i entenia que m’havien d’exigir més en tot allò que seria important per a la meva carrera, com ara certes lectures, però no tenia el cap a l’escola perquè m’apassionava una altra cosa. Crec que cal potenciar allò que som. Quan jo estudiava semblava que costés veure en què era bo un alumne, veure què li agradava, què volia fer. És el desafiament de l’educació, saber orientar en allò que l’alumne és bo, sense renunciar a una base. Cada generació ha rebut una cosa diferent, fins i tot ho noto amb els meus germans. Crec que la generació dels nostres pares potser ha rebut més exigència i ara s’educa més en la llibertat. I sí que potser després ve l’hòstia…

—Combineu l’obra amb la sèrie Com si fos ahir. Com viviu aquest moment tan intens laboralment?
—És intens, però alhora un privilegi bestial. Fer teatre i televisió alhora no és tan comú. Tinc molts companys que no treballen i són boníssims… Intento aprofitar-ho amb la màxima il·lusió i agraïment, amb gaudi. En aquesta feina has de gaudir quan fas moltes coses, perquè poden venir èpoques dolentes. Ara em puc pagar el lloguer, però hi ha hagut èpoques en què he patit per pagar-lo o per fer la compra. Em fa molt feliç poder fer teatre, que sobretot és estar amb persones. Un equip humà unit per a explicar una història és una de les millors coses d’aquesta feina. El fet de compartir escena amb gent més gran i més jove és molt enriquidor, per les converses que tens als camerinos, pels consells…

—Tant la vostra mare, Rosa Boladeras, com la vostra germana, Carlota Keiko, treballen també a Com si fos ahir. Com ho viviu?
—A la televisió no hi hem coincidit, tot i que ens hem trobat alguna vegada, de manera molt fugaç. Aprenc moltíssim dels meus pares i de la meva germana, de disset anys. Ens podem explicar les coses bones i dolentes i fer xarxa, demanar-nos consell. Què ens preocupa i què ens va bé. La millor cosa és que la meva iaia ens vegi a la tele! A la meva iaia de Madrid, que es va morir fa un any, també la feia molt feliç. Malgrat ser allà, posava TV3.

—El vostre pare és l’actor Gabino Diego. Com porteu que pare i mare siguin actors? Us afegeix pressió?
—Quan era més jove em feia més por què podia dir la gent, però cada vegada em sento més tranquil·la. No sento pressió per qui són els meus pares, més aviat admiració. Òbviament, em posa nerviosa que em vinguin a veure, però també em passa amb amics i amb oncles. Els miro amb molt d’amor i ells a mi també; no sols com a actriu, sinó també com a filla. M’han ensenyat molt com és aquesta feina, amb els alts i baixos, una cursa de fons. M’han ajudat a tocar de peus a terra, a gaudir, a valorar les coses i a no tenir por.

—Ara la vostra mare viu un moment molt dolç, amb el premi de teatre Memorial Margarida Xirgu.
—Increïble, emocionadíssima. Però no em genera gens de pressió, cadascú té el seu camí. La meva germana fa càstings per a unes coses, jo per a unes altres, la meva mare per a unes altres… Els veig tots tres i estic enamorada del seu talent, però també veig el meu germà, que es dedica a una altra cosa, i em passa igual.

—Està bé que us hagin conscienciat d’entrada que és una feina d’alts i baixos, malgrat ser actors d’èxit.
—Sí, de fet la meva mare volia que fóssim dentistes! Som generacions i escoles d’interpretació diferents, i podem debatre i enriquir-nos. Al capdavall, són converses com les de qualsevol altra família, de la vida… Jo he vist molt l’amor i el respecte que tenen per aquest ofici, i això ha fet que m’hi vulgui dedicar. Veure’s gaudir en companyia, aquesta cosa comunitària. Veure com es preparen, l’emoció d’estudiar un paper, trobar coses d’un personatge i actuar. Igualment, tots tenim sempre uns nervis terrorífics. Sempre em prenc drogues naturals abans de començar. Està bé posar-se nerviós, perquè mostra el respecte que tens pel públic.

—Volia acabar demanant-vos pel vostre personatge a Com si fos ahir, la Carla. Fa molts anys que la interpreteu. Com la veieu, en aquest moment?
—Caldrà esperar a l’últim capítol! Tinc l’oportunitat de poder fer dos papers molt diferents, que són la nit i el dia. Està molt bé que la sèrie posi damunt la taula temes com la violència vicària, cap al fill i amb manipulació pel mig. És un tema duríssim, molt candent i perillós, i està molt bé veure’l reflectit en una sèrie diària. A vegades rebem comentaris de dones que s’hi senten reflectides o que et remarquen que fort que és…