Salvador Cardús
Salvador Cardús, en una imatge d'arxiu. Fotografia d'Albert Salamé.

Junts podem anar molt més lluny

Fa vint-i-cinc anys que VilaWeb va començar a caminar. Ara, amb tota l'experiència acumulada, sabem que si aconseguim prou suport podem elevar la potència a 25 i fer el millor diari del món. Digital, català i en català. Ens ajudeu a fer-ho possible?

Doneu suport a VilaWeb

El professor i sociòleg Salvador Cardús creu que la crisi de la monarquia no posarà fi a la institució perquè no hi ha cap alternativa viable. Cardús interpreta la connivència del govern espanyol amb la fugida de Juan Carlos I com la garantia del manteniment de la unitat d’Espanya, vehiculada per mitjà del rei com a símbol, i creu que Unides Podem s’ha hagut d’empassar el gripau perquè no tenia cap més remei. Respecte de l’independentisme, no es mostra pas preocupat pel fet que el ple del parlament per a reprovar la monarquia hagi acabat amb l’enèsim enfrontament entre JxCat i ERC.

Us va sorprendre la sortida de Juan Carlos I de l’estat espanyol?
—La capacitat de sorpresa la començo a tenir molt tocada, en aquest país que cada dos per tres ens produeix situacions molt difícils de preveure. Si m’haguessin dit fa sis mesos que Juan Carlos acabaria a l’exili, no m’ho hauria cregut. Hauria dit que buscarien altres solucions més suaus i menys descarades. Em sorprèn la descaradura amb què s’ha fet. Que es retiri i s’amagui de l’escena pública ja era previsible, però una fugida tal com l’ha fet, amb comunicat oficial, amb un govern socialista i dit d’esquerres emmascarant-ho…

Ho considereu un exili?
—És més que un exili. Un exili respon a una causa de persecució política, i en aquest cas és més aviat una fugida per raons judicials. És un fugitiu.

Com vau veure la gestió del govern espanyol? Creieu que es mantindrà?
—Políticament la puc entendre, perquè intenten de totes totes salvar la monarquia. Miren d’encobrir aquesta fugida i l’intent d’escapar-se de la justícia. Sobretot per una raó de fons, la més rellevant. La monarquia a Espanya s’ha utilitzat com a símbol d’unitat nacional i per a crear sensació d’unitat. Un símbol en sentit fort. A vegades, és més fort un símbol que mil discursos. I la petició de Franco al rei en el llit de mort és precisament aquesta, que salvi la unitat d’Espanya. Aquesta ha estat la seva funció principal, i en un moment actual en què l’independentisme posa en qüestió aquesta unitat, que és el principal problema del moviment, el govern de l’estat, la justícia, els mitjans de comunicació i els poders fàctics intenten de salvar la monarquia per salvar la unitat. No ho fan tant per monarquisme, sinó perquè saben que és un element fonamental de la unitat d’Espanya. En aquest mateix sentit, qui més ha posat en risc la monarquia i l’ha debilitada és l’independentisme. Potser sense ser-ne prou conscient, l’independentisme ha posat la monarquia contra la paret, perquè ha discutit la unitat d’Espanya.

Què us ha semblat el paper d’Unides Podem?
—És un paper trist, ple de contradiccions, però entenc que l’alternativa, que és abandonar el govern, és excessivament costosa. Tant per ells, perquè van prendre la decisió de ser al govern i canviar de registre, com perquè faria saltar el govern i ningú no pot estar segur que el que vindria després fos un escenari millor. Per tant, entenc la seva reacció com a reacció de supervivència d’ells, i també del que ells pensen que és un govern més progressista que no pas altres alternatives. Segur que han patit molt, i ho han fet visible, però des del punt de vista de la consistència és un paper trist.

Gairebé no hi ha hagut protestes contra la monarquia als carrers. A què ho atribuïu?
—Hi ha diversos factors. Un és que s’ha triat molt bé el moment de representar aquesta fugida. Començament d’agost, el moment de màxima dispersió de la població i de les dinàmiques socials i l’activitat. A l’estiu és quan es prenen les decisions difícils. Hi intervé també, principalment, la situació de la pandèmia, que fa molt difícils les mobilitzacions populars espontànies o induïdes, més o menys multitudinàries. Pràcticament ningú amb dos dits de front pot fer convocatòries massives al carrer. I també s’ha de tenir en compte que en l’àmbit estatal els discursos dels mitjans de comunicació majoritaris han tendit a minimitzar la gravetat de la situació, a vegades fins al punt de mentir o emmascarar-la. És tan gros això que ha passat, tan monumental, que només és digerible a força de dissimular, enganyar i utilitzar un relat que el presenta gairebé com si se n’hagués anat de vacances. Aquests tres factors no treuen gravetat als fets ni el descrèdit de la monarquia, que es notarà si ho volen preguntar a les pròximes enquestes. No només a Catalunya, on ja és sota mínims.

El descrèdit de la monarquia espanyola fa anys que s’arrossega. Creieu que a mitjà o llarg termini la institució sobreviurà?
—La monarquia resistirà perquè l’alternativa no hi és. Si hi hagués un escenari alternatiu factible, segurament seria fàcil que caigués, però no hi és. Passar d’un règim monàrquic a un republicà vol dir fer un referèndum, per la via constitucional. Calen unes majories polítiques que no existeixen a Espanya i, a més, requereix un procés molt complicat perquè s’hauria de reformar la constitució, formar unes corts constituents, tornar-les a votar… Això, enmig d’una crisi sanitària, econòmica i política general. Ningú a Espanya és tan estúpid per a embarcar-se en aquesta via. L’altra via és l’abdicació de Felipe VI, però quedarien els successors. I si abdiquen tots i se’n van a l’estranger, això no té itinerari, tampoc. Llavors què passa? Hi ha un buit estrany, perquè la constitució no preveu una autodissolució de la monarquia. Si es parla de descrèdit, tot. Però pensar que això enfonsa la monarquia, per bé i per mal, és allò de l’atado y bien atado. A fe de Déu que això és així, és el que hi ha.

L’independentisme va convocar un ple al parlament, però ha acabat enfrontant-se per la nopublicació de la resolució sencera contra la monarquia.
—És una reacció de dignitat, gairebé. Una cosa és que no hi hagi concentracions al carrer en ple estiu, i una altra que les institucions i el Parlament de Catalunya no diguessin res en un moment en què hi ha una majoria independentista, en què venim d’una agressió duríssima de la monarquia als catalans el 3 d’octubre de 2017… No dir-ne res m’hauria semblat impresentable. Que això hagi derivat en una nova discrepància entre els dos partits que són al govern, tampoc li donaria més rellevància, forma part d’una cadena d’estratègies diferents. Simplificant, el que n’hem dit una estratègia de confrontació i una altra d’intent de diàleg. És lògic que uns expressin la confrontació a través del ple i que això es tradueixi en termes interns i que els altres mirin de superar la situació com sigui sense posar en risc la suposada voluntat de diàleg. No em sembla més greu que els altres moments de discrepàncies. Ha estat la tònica general, i amb la perspectiva d’unes eleccions crec que això creixerà.

El president Torra ha de convocar les eleccions abans de ser inhabilitat pel Suprem?
—Crec que ho farà. No tinc cap dubte que és la seva voluntat. Segurament, si no hagués estat pels rebrots de la pandèmia, ja estaria fet. No sé si ho farà ara o passat l’agost, o si esperarà a tenir garanties que les eleccions es podran fer de manera adequada. No només per això, sinó també pel que va dir al gener. És clar que el full de ruta d’aquest govern ja no se sosté. Era un govern que havia de fer unes determinades tasques polítiques de fons i no ho ha fet, no ha estat possible, per moltíssimes raons. El govern, per aquestes raons de fons, ja fa temps que està acabat.

Com valoreu la gestió de la Generalitat en la pandèmia?
—Ha fet tot allò que era humanament possible. La gestió s’ha fet amb les eines i els recursos que tenia a l’abast, que són escassos. Amb un sistema sanitari que ja estava estressat, una situació de competència internacional per a tenir material sanitari i proves… En general, la gestió ha estat la correcta. Podria haver estat millor, sobretot en unes altres condicions amb més recursos i capacitat de prendre decisions més enllà de les competències d’aquest govern. Per exemple, alguns aïllaments no depenen de la Generalitat.

Les residències eren competència del govern i la gestió ha estat molt criticada.
—Alguns problemes han estat derivats dels models que teníem. Les residències, si no vols que siguin centres mèdics sinó oberts i de convivència, estan més en risc que no si tinguéssim un model més tancat. No ho sé. Jo no voldria haver estat a la seva pell, francament. Han fet tot allò humanament possible. Moltes vegades, la discussió també era si es feia cas de la ciència i dels experts o si els polítics no atenien les seves demandes, però també hem pogut veure que entre els mateixos experts hi havia discrepàncies profundes. Per tant, si hi hagués hagut unanimitat entre els experts sobre què calia fer des del primer moment, hauria estat molt més fàcil fer-ne una gestió política amb els recursos que es tenien. Però hi va haver moments en què les opinions dels experts també eren discrepants, per exemple, quan hi havia diversitat d’opinions sobre si calia la màscara o si això ja s’acabava o tot just començava. Els experts tampoc han mantingut opinions unànimes. Ateses totes aquestes circumstàncies i davant una malaltia nova i desconeguda, no sé si es podria haver fet una gestió millor.

Penseu que el confinament i les restriccions, i la por del virus, ens poden convertir en una societat més obedient?
—Les pors i les actituds obedients ja les portem per defecte. Abans de la pandèmia, ja hi havia molts comportaments relacionats amb les pors, allò que els experts en diuen l’aversió al risc. Els nostres comportaments habituals ja incorporen com a pròpia aquesta aversió. Per tant, davant una nova amenaça, efectivament, la gent pren decisions en relació amb la percepció del risc. Com s’ha vist, és molt desigual. Hi ha gent que ha actuat amb molta prudència i n’hi ha que ha estat molt imprudent perquè no ha tingut sensació de risc fins que li ha caigut a sobre, com s’ha vist en comportaments més juvenils, de lleure i d’oci nocturn. En la mesura que l’amenaça de la pandèmia desaparegui, sigui menor o la normalitzem –com hem normalitzat el risc d’accidents de trànsit o de tenir un infart, i no per això la gent deixa de fumar ni de menjar greixos– la percepció de risc disminuirà i els comportaments tornaran a ser com els d’abans. No crec que aquesta pandèmia causi grans canvis.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.