Roger Español: “Això no s’acabarà amb el meu judici”

El 16 de setembre es produirà una imatge inaudita a l’Audiència de Barcelona. També serà irrepetible arran de l’amnistia. Un escopeter, un inspector i dos sotsinspectors de la policia espanyola seran jutjats per haver mutilat Roger Español durant l’1-O. Nou anys després dels fets, el periple judicial arriba a bon port, tot i les traves constants de la fiscalia. L’acusació, exercida per Irídia, reclama tretze anys de presó per als policies.

El judici serà l’únic contra la repressió de l’1-O –”És dur saber que estàs sol volent fer justícia davant els deu mil policies”–, però també pot ser clau en la lluita per eliminar les bales de goma de l’arsenal policíac. Per això, Irídia i més entitats han impulsat una campanya de suport amb un manifest, un concert solidari i una concentració al Palau de Justícia, l’1 d’octubre, l’últim dia del judici, quan declararan els acusats.

En un exercici de transparència, la campanya també fa un desglossat de les despeses econòmiques que han suposat els nou anys de defensa legal i de suport psicosocial de Roger Español. En total, 111.756 euros. Aquells qui ho vulguin poden fer aportacions a la campanya de micromecenatge per sostenir una lluita que, molt probablement, no s’acabarà a l’Audiència de Barcelona.

—Ha passat gairebé una dècada d’ençà del Primer d’Octubre. Com esteu?
—Han passat molts anys i en la vida d’una persona canvien moltes coses. A mi m’ha passat en l’àmbit personal i familiar. Evidentment, quan canvies físicament hi ha tot un procés d’adaptació i, en l’aspecte més íntim, la confiança queda afectada. Costa una mica mirar-se al mirall i socialitzar-se de la mateixa manera amb la gent. És difícil. En aquests anys hi ha hagut molts canvis. Es van morir els meus pares i laboralment res no és el mateix. Em dedicava del tot a la música i ho he hagut de deixar força de banda. Hi ha molts canvis que, amb un judici a l’esquena –en què també he estat molts de temps acusat–, són difícils de gestionar.

—Us ha costat?
—Sí. I si a sobre vas emprenyat i nerviós amb tot allò que passa políticament i socialment amb la independència, doncs encara t’afecta més. Hi ha coses que queden molt lluny de mi, a les quals no puc accedir o no puc intervenir de cap manera, que m’han afectat molt.

—Com ara?
—Penso en les declaracions de polítics, tant dels d’aquí com dels d’allà, que Déu n’hi do. En l’àmbit personal, tot això és un cost que vas pagant a poc a poc i que s’acumula amb els anys. Al final, com deia l’altre dia, arribo al judici amb les forces al límit d’haver aguantat totes aquestes històries.

—També hi ha un cost econòmic. Heu fet un exercici de transparència i heu detallat quant ha costat tot el procés judicial.
—És un judici que és bastant estratègic, tant per a l’independentisme com per a la lluita contra l’ús de bales de goma. Hem volgut filar molt prim amb els peritatges i els esforços dels advocats. Hi ha moltes hores de feina en la fase d’instrucció, però també en l’aspecte psico-social, en què Irídia m’ha ajudat molt. Tot això, durant els nou anys, ha fet pujar molt la factura. Per a mi, representa una gran responsabilitat. Totes aquestes hores i diners invertits en mi, o en el meu cas, em fan sentir una responsabilitat encara més gran. Et fa pensar: “Hòstia, això ha de sortir bé.”

—Són més de 111.000 euros per a demanar justícia…
—Fins ara Irídia s’ha fet càrrec de totes les despeses, tant de la part dels advocats com de l’ajut psico-social, que ha estat fonamental per a mi. A la pàgina web de la campanya hi ha tota la factura desglossada any a any i impressiona.

—És dur sentir-vos parlar d’inversió, quan realment feu allò que toca.
—És una bestiesa, però és la justícia que tenim. Dit això, la factura només és per a mirar si es pot reconèixer alguna cosa d’allò que va passar el Primer d’Octubre. Jo i molta altra gent hem tingut la sort de poder comptar amb Irídia, que s’ha fet càrrec de tot. En unes altres condicions, arribar a judici seria pràcticament impossible.

—Us afegeix més pressió ser l’únic ferit de l’1-O que ha aconseguit de portar els policies a judici?
—M’he quedat sol. Em sap molt greu que sigui l’única causa que hagi arribat a judici. I tot plegat per decisions polítiques, en què la majoria de les víctimes no teníem ni veu ni vot. Sí, és dur saber que estàs sol volent fer justícia davant els deu mil policies, però també perquè és molta responsabilitat intentar de representar totes les víctimes de la repressió. Hi havia més de cent causes contra els policies, que han anat desapareixent, i m’he quedat sol. Haver-los de representar tots fa una mica de vertigen.

—Com us ha afectat la llei d’amnistia?
—És força frustrant. Quan es va demanar l’amnistia, tant nosaltres com els polítics que ens representaven sabien que a l’estat espanyol són més sinònim d’impunitat que no pas de reconeixement i reparació. Per això, m’hi vaig oposar d’ençà del primer moment. Si l’estat em vol acusar d’haver defensat les escoles el Primer d’Octubre en una jornada de votació, que així sigui.

—Us heu estalviat una causa per atemptat contra l’autoritat.
—És l’estat qui m’acusa, és el seu ADN repressiu. Per tant, que quedi demostrat allò que és. Si em volen acusar després d’haver-me mutilat, ostres, crec que és important poder-se defensar. M’hauria agradat poder-hi dir la meva i denunciar què va passar. Sé que pot tenir conseqüències repressives, però ho veia més com un avantatge. Tanmateix, això se m’ha pres, se m’ha esborrat i em deixa més vulnerable de cara al judici.

—El 99% dels policies espanyols han estat amnistiats, però encara hi ha dirigents independentistes a l’exili i activistes acusats de terrorisme.
—La conclusió és que contra la repressió de l’estat no hi ha pactes que valguin. L’única cosa que es pot fer és plantar-hi cara de la millor manera possible, perquè ja sabem que la justícia espanyola, de fa temps, és la que és i va contra qui va. A mi, l’amnistia em va fotre bastant, però sobretot em va fer mal que els presos polítics volguessin l’indult. Es van presentar a la justícia espanyola en representació de tots i, quan van entrar a la presó, van decidir que volien ser indultats. Van demanar perdó, no sols per ells, sinó en nom de tots. Aquestes decisions afecten molta gent, molts casos judicials, i al final veus que hi ha més interès personal que no pas polític.

—Abans de parlar del judici, què podeu explicar de la campanya de suport?
—La campanya, en primer lloc, és per a recordar què va passar el Primer d’Octubre. N’han passat nou anys i ha quedat bastant diluït, sobretot l’aspecte més repressiu, amb tots els moviments polítics que hi ha hagut. I, després, per a fer valer la nostra resistència. L’amnistia ha tombat moltes causes, però hem de demostrar que la repressió de l’estat espanyol es pot afrontar sense abaixar el cap ni demanant perdó. La campanya vol reflectir una mica això. Sabem que no s’acabarà amb el meu judici i que durarà anys. És una repressió constant, gairebé eterna. Volem demostrar que hi ha més vies de plantar cara sense fer pactes polítics.

—Quines coses heu fet?
—Primer es va fer el manifest que va posar les bases de tot això que t’he explicat i hem buscat el màxim nombre de suport entre gent, personalitats i entitats. Però volíem fer alguna cosa que anés més enllà d’una pàgina web, un manifest amb adhesions i donacions. El tema econòmic, com he dit, és important perquè hi hem d’anar posant pedaços, però volíem fer alguna cosa més.

—Com ara què?
—Volem fer debats pel país per fer una mica de memòria de l’1-O. Són coses que s’aniran anunciant. Segurament, també anirem als camps del Sant Andreu, del Sabadell i de l’Europa a principi de temporada. I amb el micromecenatge, hi ha una sorpresa.

—Heu fet una cançó, oi?
—Tenia ganes de tornar a la meva vida d’abans, quan em dedicava 100% a la música. Amb la campanya aprofitem l’avinentesa per a reobrir aquest camí musical i he fet una cançó. No hi estic acostumat, la veritat. Han estat moltes hores de donar-hi voltes: la lletra, la música… Ha estat més personal que no em pensava.

—És tota vostra?
—Sí, sí.

—Hi toqueu el saxòfon?
—Aquí hi ha la dificultat. Em poso a cantar [riu].

—Ep!
—Sí, estic embolicant els músics per a fer una banda i enregistrar-ho com Déu mana. Quan assolim l’objectiu del micromecenatge –uns 35.000 euros–, els donants rebran la cançó amb un muntatge de vídeo.

—Que ens podeu fer cinc cèntims de la lletra?
—Es diu “Més de mil” i explica les meves vivències durant aquests anys. La primera part és sobre els efectes de la repressió, els dubtes, la desconfiança, el canvi a la cara i la queixa, també. I després de l’ajut d’alguns músics, agafo força i parlo dels aprenentatges, de la unitat i de tenir gent al costat. El títol, com has imaginat, fa referència a les més de mil persones que d’una manera o una altra van viure això mateix que jo.

—I l’estil musical?
—Sempre he estat molt lligat a la música jamaicana. És l’estil que em sortia més natural. Hi vaig donar moltes voltes, però em vaig decidir per allò que em surt més de dins.

—També hi haurà una concentració?
—El Primer d’Octubre, que coincideix amb l’última jornada del judici, es farà una concentració davant el tribunal al passeig de Lluís Companys de Barcelona. Serà una concentració de suport, però ho deixem més a les entitats, l’ANC i Òmnium.

—En teniu ganes?
—Sí, home. Com més s’assembli tot al Primer d’Octubre, millor. Sempre m’han mogut les concentracions i els carrers, i encara més en una data tan assenyalada. Aquell dia hauran de declarar els policies: com més gent vingui a fer-nos costat i a donar-nos suport, millor. Ho agrairé molt.

—I l’endemà, un concert?
—Sí, a la sala Paral·lel 62. Seguint una mica l’exemple del concert Stop Bales de Goma, que es va fer després de l’1-O i que va anar molt bé. En vam quedar molt contents i volem fer una cosa del mateix estil. El cartell, encara no l’hem acabat de tancar.

—Parlem del judici. Què n’espereu, després de tants anys?
—N’espero moltes coses, potser massa. El meu cas és l’únic que queda del Primer d’Octubre i espero que hi hagi una sentència condemnatòria. No sols per a mi, sinó per a tota la gent que s’ha quedat sense veu, sense justícia i sense reparació. També, perquè es reconeguin les tortures i la intencionalitat en els trets. Que es demostri l’ADN repressiu de l’estat. I, evidentment, per fer passos en la lluita contra les bales de goma. És un judici estratègic. És un dels més clars que hi ha hagut mai per mutilació per bala de goma. Si amb tota la documentació, els vídeos en primer pla i les proves no es condemna un policia, difícilment passarà mai més. La impunitat significarà que no canviï res.

—…
—Només cal recordar que hi ha un govern espanyol, suposadament d’esquerres, i la llei mordassa continua vigent. Tant el PSOE com les esquerres xiulen i miren cap a una altra banda. Havien promès de derogar-la i ara no fan res. Permeten que es criminalitzi la protesta.

—N’espereu res més?
—Potser això que diré ara no té gaire sentit, però tant de bo que el judici faci reflexionar tot l’independentisme perquè s’adoni de les coses. El problema de l’independentisme, del conjunt de Catalunya, és l’estat espanyol i la seva repressió. M’agradaria que el judici fos una reunió per a tenir clar quin és el nostre enemic principal. Ara hi ha formacions que assenyalen enemics diferents que mai no havien estat un problema. Hi ha una part que creu que negociant amb l’estat es podrà arribar a una banda i uns altres que creuen que el problema és la gent que ve de fora. Tant de bo el judici serveixi per a retrobar-nos i centrar el discurs.

—Hi teniu fe?
—La justícia espanyola és la que és. Ho hem vist amb el Primer d’Octubre, abans i després. Amb els independentistes hi ha un biaix, que criminalitza. Per tant, la confiança que el cas acabi en condemna per als policies és poca. Ho veig molt difícil. I pel tema de les bales de goma, també. Hi ha hagut molts casos que han estat molt clars, però no s’ha condemnat cap policia. Sempre se n’ha fet responsable el cos en general o les institucions. Mai no s’ha condemnat un policia per haver disparat. Que això passi ara en aquest judici, amb el rerefons polític que té, ho veig molt difícil.

—De totes maneres, el camí no s’acaba a l’Audiència de Barcelona.
—Evidentment, el procés judicial s’allargarà molt més. Vindran els recursos i la factura econòmica encara s’inflarà més. Si no hi ha condemna, suposo que haurem d’anar pujant graons i anar passant instàncies judicials fins a arribar a Europa, que bàsicament és on acabem sempre i tampoc no serveix de gaire. Fa nou anys que estem així i vés a saber quan s’acabarà. Ara, per a mi aquest primer pas és molt important. Em treu una pedra molt grossa de sobre. Arribar al judici, per llarg que sigui tot plegat, em serveix per a tancar una etapa d’una vegada per totes i poder mirar, per fi, cap endavant.

—Tretze anys de presó i 320.000 euros us rescabalen?
—Els diners són una part petita i la menys important. La reparació total, en el meu cas, quan estàs mutilat, no existeix. Com a màxim puc aspirar a la independència de Catalunya. Ja sé que és molt gros, però s’ha de començar pels màxims. És el motiu pel qual vaig baixar a votar l’1-O i em van mutilar. Sabent que no hi ha una reparació possible, com a mínim que serveixi per a alguna cosa. Dit això, hi ha més rescabalaments.

—Com ara?
—Una condemna que serveixi per a derogar la llei mordassa i prohibir les bales de goma a tot l’estat espanyol. Perquè ara vénen aquí i les fan servir, com si res. Aquesta seria una part important de la reparació.

—I la presó?
—El delicte que van cometre aquests policies és molt greu. Portaven una placa d’autoritat. I, com a autoritat, haurien de respectar els drets fonamentals. Ja sabem com funciona la policia, però tinc molt clar que aquells agents no haurien de tornar a exercir mai més. Si han comès aquest delicte amb intencionalitat i són absolts, sense pagar-ne cap preu, la cosa més probable és que l’escopeter torni a disparar a fer mal. Se sabrà impune. Que no puguin tornar a exercir, per mi és important. Aquesta gent no pot tornar al carrer a donar lliçons de res ni a disparar contra ningú.

—Esteu preparat per a coincidir amb ells al tribunal?
—Ja me’ls he trobats. A la fase d’instrucció, quan van anar a declarar, ja ens vam creuar.

—De veritat?
—Sí, vam muntar una concentració. I, quan van sortir, se’ls veia molt valents. De fet, vam muntar un set per posar música i, quan van passar per allà, van fer com si el desconnectaven. De broma, però anaven molt inflats. Tenen massa confiança en relació amb el delicte que van cometre. Això és pels anys d’impunitat que acumulen al darrere.

—Heu pensat mai a deixar-ho córrer i viure tranquil?
—M’ha passat pel cap moltes vegades, però hi ha alguna cosa que no em deixa. No sé si és el judici o vés a saber què, però hi ha alguna cosa que m’empeny a tirar endavant per aconseguir l’objectiu final. Tinc moltes ganes que s’acabi el judici i girar full, però cada vegada estic més convençut sobre la lluita per l’emancipació de l’estat espanyol. Crec que és absolutament necessària. No giraré full, en aquest aspecte. N’estic més convençut que mai.

—Com us sembla Catalunya, nou anys després del Primer d’Octubre?
—Em sembla una vergonya fins on hem arribat. Hi ha hagut moltes renúncies d’ençà de l’1-O. No sols amb la manera de plantar cara a l’estat espanyol, sinó també creient que amb les esquerres espanyoles es pot arribar a alguna banda. Hi ha hagut tantes renúncies que fins i tot se’m fa difícil veure la llum per a remuntar el camí. Jo represento el Primer d’Octubre i, per mi, és l’únic camí vàlid, l’únic que ha donat resultats. És a dir, adquirir una majoria parlamentària, que doni cobertura per a tirar endavant un procés d’independència. Aquest és el camí que s’ha de seguir. Sense demanar permís, amb majories socials i mobilitzacions. El dret de l’autodeterminació és reconegut i s’ha d’exercir. Pel camí del pactisme, de la millora de l’autonomia i del finançament, s’acaba en un atzucac i amb repressió.