residències

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Durant la primera onada de la covid-19, a les residències hi va haver una gran mortalitat, i continuen essent un dels punts febles, per la gran vulnerabilitat i dependència de les persones grans que hi viuen. María José Carcelén, portaveu de la Coordinadora Residències 5+1, explica que els centres afronten la segona onada de la pandèmia en pitjors condicions que al març, perquè falta personal i material sanitari i pel desgast físic, emocional i psíquic dels residents.

Amb una indignació creixent durant l’entrevista i un punt de desesperació, demana que els familiars puguin tenir cura dels residents amb un règim de visites més flexible i que es facin proves cada setmana als treballadors per evitar brots mortals a les residències. Carcelén també vol que l’atenció primària continuï donant l’assistència mèdica a les residències. A més, critica les empreses que fan negoci amb la gent gran sense tenir-ne la cura necessària i la inacció del govern aquests darrers mesos en què calia haver-se preparat per a la segona onada.

Ha començat la segona onada. Hi estan preparades, les residències?
—És una situació absurda. Ens anem trobant casos de falsos positius que originen aïllaments durant quinze dies. Només es fa el test serològic si la PCR surt positiva. Ara demanem que, si surt negativa, també es faci el test serològic, per veure si els avis tenen anticossos i que no calgui confinar-los. Si no, podríem estar de quinze dies en quinze dies fins a l’estiu vinent, i així els matarem pel camí.

Per què no es fa si és tan perjudicial?
—Costa diners, i suposo que volen estalviar-se’ls. Estalvien diners amb la gent gran, la més vulnerable, però l’aïllament és demolidor. Estan tancats en un espai molt petit sense caminar, sense interactuar amb ningú i mirant la paret, perquè la majoria no té televisió. No els matarà la covid, els matarà l’aïllament. Tindrem aquesta situació durant tot l’hivern. Nosaltres reivindiquem tests setmanals per als treballadors, perquè van en transport públic i mantenen la vida social. Cal aturar la cadena de contagis. És l’única prevenció real que podem fer, i que amb un positiu es facin proves a tothom. Deixeu-me posar un exemple.

Endavant.
—La residència del Poblenou de Barcelona. Des del juliol que no hi deixen entrar ningú, tot i que era verda, de poc risc. És pública, però la gestora ho ha impedit. Sense que hi hagin entrat familiars, al setembre hi han tingut un brot salvatge i ha passat a considerar-se vermella. Això vol dir que un treballador ha contagiat els altres treballadors i els avis. Si això passa a gaires residències, és evident que sense fer tests a tothom no es poden controlar els contagis. No fer-los és tornar a la situació del març. Sense que les famílies hi entressin, hi va haver contagis generals. Per això insistim que cal fer proves a tothom si hi ha un cas. Ho vam demanar al Departament de Salut en la reunió que vam tenir el 13 d’octubre.

Com valoreu la resposta de Salut?
—Ens ha costat molt reunir-nos-hi. Mai no ens havien volgut escoltar ni rebre, aquesta ha estat la primera reunió. Vam haver de posar un recurs per vulneració de drets fonamentals, per les restriccions de les visites. Vam fer-ho l’últim dia que marcava el termini, perquè el que volíem era dialogar amb Salut i arribar a acords. No volem trobar-nos als jutjats amb el nostre govern, però no hi va haver manera.

A l’abril, Salut va assumir les competències en residències que fins aleshores ostentava el Departament d’Afers Socials. Com valoreu aquell canvi?
—Ens hauria agradat que hagués estat al principi. Durant setmanes la gent gran no podia anar als hospitals, i a les residències no teníem assistència sanitària, perquè en la majoria no hi ha infermera a la nit i no hi ha servei mèdic, més enllà d’unes poques hores la setmana. Només hi ha un gericultor per plantes que poden ser de trenta o quaranta persones. I hi havia gent amb covid i gent sense, i els havia d’atendre tots. A Catalunya, una persona que entra en una residència perd el dret de ser atesa als CAP. Es va privatitzar l’assistència sanitària a les residències en l’empresa Mutuam, que és una porta giratòria. Fa temps que reivindiquem que es rescindeixi i que l’assistència la donin els CAP, perquè és horrorós. Imagineu-vos ara, amb la pandèmia. Els de Mutuam han estat desapareguts. Teníem persones grans malaltes de covid que estaven condemnades a mort. A la residència de la meva mare, de les tretze primeres persones que s’hi van morir, onze no van trepitjar un hospital. Fins que no es va fer el canvi a Salut, per a una persona que agafés el virus era una mort segura.

Què va canviar?
—Amb l’entrada de l’atenció primària a les residències hi va haver un canvi. Hi havia metges que en sortien plorant, perquè allò que hi van trobar era impropi d’un país europeu i del primer món. Això es va fer tard i moltíssima gent es va morir. Alguns es van morir per la situació en què van arribar als hospitals. Al març ja els dèiem que no es podien fer aïllaments a les residències, perquè la majoria de les habitacions són dobles i estaven totes ocupades. No pots aïllar una persona malalta perquè no pots donar-li atenció mèdica. Quan van començar a fer aïllaments fora de les residències, per a molta gent ja era massa tard. Ara volem que l’atenció sanitària la continuïn fent els CAP i no Mutuam, i que els diners que es paguen a l’empresa es destinin a enfortir l’atenció primària.

S’han après les lliçons de la primera onada?
—No estem bé. S’han perdut dos mesos d’estiu per a fer més coses de les que s’han fet, i es van repetint errors. Per exemple, la falta de proves. No hem après tampoc que el confinament mata, i que hem de tenir eines per no haver de fer el confinament. Ha tingut un preu físic salvatge. Hi ha avis que han perdut quinze quilos, altres que caminaven i ara ja no o que interactuaven amb les famílies i ara no ho fan. Això és per culpa de l’aïllament i per la falta d’una bona atenció. Estem pitjor que abans de la primera onada en l’àmbit personal.

Què voleu dir?
—L’any passat ja vam demanar de canviar la cartera de serveis del 2010, quan la gent que entrava a les residències tenia un estat de mitjana autònom. Ara passa que amb la crisi i les llistes d’espera, hi entra molta més gent en un estat de dependència absoluta. A la primera onada ja hi havia una falta de personal endèmica i molts treballadors ara tenen por. Alguns van demanar la baixa, i ara tenim menys personal que abans de la primera onada. Això ho reconeix fins i tot la patronal, AESTE. Entre un 15% i un 20% menys de personal. Molts auxiliars d’infermeria se n’han anat als hospitals, perquè cobren 600 euros mensuals més. Faltava gent per a donar menjar als residents, també. Abans, la manca de personal se suplia amb l’ajut dels familiars. Amb el tancament, aquest ajut ja no el tenen. El Homrani i Vergés van prometre que contractarien 1.800 gericultors, i aquest reforç no l’hem vist. També ho va prometre el president Torra, en va parlar al parlament.

Parleu de la manca de personal. Falten equips de protecció, també?
—Si mirem el pla sectorial, es diu que s’ha de tenir estoc, però no quin. Tenim un estoc per a menys de tres mesos, i això és un risc absolut. Si hi ha un pic, ens tornarem a quedar sense EPI. Això hauria de ser un requisit de la Generalitat a les empreses. Si dius a un fons d’inversió, o a Eulen, o a Florentino Pérez o les altres empreses de l’Íbex-35, que en tenim unes quantes, que han de tenir un estoc suficient, què vol dir suficient? Per a quatre dies, una setmana, tres mesos? Vénen a guanyar diners ràpids, perquè això és un negoci, i cal marcar-los unes regles. Això no està prou definit. Els treballadors ens expliquen que a vegades els falta material, que reutilitzen bates… Vam demanar a Salut que tingués un control sobre tot això, i que es fes bé.

També heu demanat que es flexibilitzin els règims de visites, que actualment són trenta minuts setmanals.
—Amb persones acostumades a tenir un contacte directe i amb malalties de deficiències cognitives i mentals com l’Alzheimer, mitja hora amb una mampara al mig és com no tenir res. En altres comunitats fan una hora al dia. Aquest contacte és bàsic per a la gent gran. Els hi va la vida. Quina raó de ser té per a una persona gran viure tancada en una residència sense contacte amb les persones que estima? Sense veure els fills, els néts, que són la seva finestra al món. Si els treballadors poden mantenir contacte amb els avis amb la màscara i els guants, per què la persona que té un familiar malalt d’Alzheimer no pot tocar-lo amb les mans perfectament desinfectades i la màscara posada? Per què nosaltres som el dimoni? És absurd. Ens preocuparem pels nostres familiars menys que Florentino Pérez o els fons d’inversió?

Fa un parell de setmanes, Salut va prohibir la sortida dels residents no autònoms. És una mesura contrària a la vostra reivindicació, però el govern ho considerava necessari per a evitar contagis…
—Per què no és segur que una persona no autònoma surti al carrer amb el seu familiar, que tindrà cura del seu pare o la seva mare? Ja entenc que per a les empreses la cosa més fàcil és culpar els familiars, però això no és cert, i no entenem per què la Generalitat continua actuant així. O sí, perquè només parlen amb les empreses i només tenen la seva visió. A les empreses no els convé que hi entrem, perquè controlem què hi passa, dins, i si hi falta personal o EPI. Per a les empreses és molt més fàcil tancar les residències i que ningú no vegi res, i estalviar-se despeses. Les empreses presten el servei, no són els representants dels residents. Les persones que rebem el servei hem de tenir la nostra representació i se’ns ha d’escoltar.

Tanmateix, com més contacte tinguin, més risc hi haurà. Si es flexibilitzen les visites dels familiars, caldria fer-los proves també?
—Ens semblaria perfecte. Per què no un test d’antígens, que són rapidíssims? De tota manera, quan hi entrem, ho fem amb EPI i màscara, i mantenim la distància. Ens posem el que calgui per entrar-hi. El problema no som nosaltres, que mantenim la distància de seguretat, el problema és el contacte estret dels treballadors i per això demanem proves per a ells. Se’ns ha volgut culpar amb mentides. No és veritat que els familiars siguem un perill per a les residències. Diuen que quan hi entrem a fer la visita ens hauran de vigilar. Perdó? Ens donen un tracte de delinqüents! Posaran treballadors a vigilar-nos? I qui farà la feina, mentrestant, de recuperació física, psíquica i emocional? Posaran un fisioterapeuta a vigilar-me a mi com si fos una delinqüent? Ens hem begut l’enteniment si algú ens ha de vigilar per no contagiar els nostres familiars! Que ens expliquin què ha passat des del 12 de març a totes les residències on no hem pogut entrar…

També sou crítics amb la substitució de les visites pels mitjans telemàtics.
—Per a una persona que té una deficiència cognitiva, Alzheimer, etc., veure un familiar per mitjà d’una pantalla és com no veure’l. T’han de veure físicament i poder escoltar. Aquesta relació és impossible per un mitjà telemàtic. A la gent gran no els serveix, i són d’una altra generació. Tinc la impressió que a vegades els experts en poden saber molt de medicina i epidemiologia, però no han trepitjat mai una residència. Tot neix del mateix problema, de no escoltar les famílies. Nosaltres sabem les deficiències, les mancances, els problemes, però si només escolten una veu, no es prenen mesures eficaces. La gent es morirà de pena, de desesperança, de depressió, de sentiment d’abandonament… De debò hem de donar-los aquest final de vida? Crec que hem de mirar la salut d’una manera més àmplia, i tenir en compte que el risc zero no existeix.

Sou partidaris d’assumir un risc a canvi d’aquest acompanyament.
—Cal fer prevenció i mesures útils, i assumim que existeix un risc. Si no volguéssim assumir riscs, hauríem de tancar-nos en una habitació i llençar la clau al mar. No donen respostes a les deficiències. No es té en compte l’angoixa que crea a una persona gran un confinament absolut en una habitació. Això no té cap explicació mèdica ni humana. Ens agradaria no haver de ser tan crítics i no haver de barallar-nos cada dia. Nosaltres tenim l’angoixa de la situació, del que passa, del que veiem que torna a passar, i que no es dóna cap solució. Tenim una sensació de desemparament absolut per part del govern, i això és molt dur. Veiem com pateixen, com s’ho passen… I el govern hauria de donar sortida a tot això. De què serveix, si no? Promeses que no es compleixen, errors que es repeteixen, gent destrossada de la primera onada tot just ara que comença la segona… Costa molt. Què hem fet aquest estiu? Per què tenim aquesta situació? Ho pots entendre a la primera, però no ara.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.