Ramon Solsona: ‘La situació actual a Catalunya és filla de cent cinquanta anys d’assetjament continuat’

Ramon Solsona ha escrit una novel·la estranya, Disset pianos (Proa). Una novel·la plena de vida i plena de música, plena de misteris, plena de reptes, plena de pianos i plena de Romania. En la primera part, situada a Barcelona, l’escriptor escruta la generositat i la bondat de les persones que d’una manera natural donen suport a més persones que necessiten suport. En una segona part, l’acció se situa a Bucarest. Aquí Solsona reflexiona sobre els països que arrosseguen les conseqüències d’una dictadura amnistiada. El paral·lelisme amb Catalunya és clar. Per això, al final de l’entrevista, Solsona parla del compromís de l’escriptor amb la societat i les seves circumstàncies i del procés d’independència.

—Ens trobem amb una novel·la plena de capes i contextos diferents, gairebé contrastats. D’una banda hi ha una història de pianos, després s’hi encavalquen uns poemes que parlen del piano però en un altre context, i finalment la història es trasllada a Romania. Com vau gestar i fer quallar aquest conjunt d’elements?
—A Isabel Ballestero, una amiga de la meva dona, se li va morir el marit d’un atac de cor. Era un home que venia pianos de segona mà restaurats per ell mateix. Agafava pianos desballestats i els convertia en nous de trinca. Li va deixar disset pianos per a vendre. Aquesta història real és el punt de partida de la novel·la. La Isabel, tot i no entendre un borrall de pianos, es va sentir obligada a no malvendre’ls, per amor al seu marit. I ella explicava anècdotes impactants que li havien passat, com un dia que va entrar a la botiga una iaieta i va demanar per tocar un piano i mentre el tocava li queien les llàgrimes. I jo ja veia que tot allò era una novel·la. A partir d’aquesta situació, vaig fer la reflexió següent: pots tenir una existència monòtona i en un moment determinat la vida et posa en una situació imprevista, que en aquest cas és dolorosa. Però la mateixa vida, a vegades, ofereix camins insospitats per a anar tirant endavant. Sobre aquesta idea va començar a girar la novel·la.

—Com a protagonista vau triar una dona a punt de fer seixanta anys. No és usual.
—Una dona a qui s’acaba de morir el seu company, sense estar casats. Ella havia tingut més parelles i té una vida professional intensa. Avui podem ser dinàmics i vitals a qualsevol edat. Per això, no se suggereix en cap moment que la Mei, aquesta dona, es trobi al final de la seva vida, que tot sigui decadència, ocàs, tancament. ‘Em jubilo i m’estaré a casa’, en cap moment no s’ho planteja, això. Per què és important que aquesta persona tingui seixanta anys? Perquè té molta vida al darrere. Quan hi ha un sotrac emocional important, tot es posa en qüestió: el present, el passat i el futur. Es repeteix el passat, apareix la maternitat (volia tenir la seva vida professional pròpia al marge de la maternitat), i es posa en qüestió el present. Té una crisi de desconcert absoluta. El món li cau a sobre. És clar, aquí hi ha la novel·la. Com ens en sortim de tot això?

—I comença a aparèixer gent nova en la seva vida que li dóna suport. És gent diferent, que pertany a cultures diferents. Parleu de l’alteritat.
—Quan una persona es posa al teu costat d’una manera incondicional, per donar-te un cop de mà, simplement perquè veu que ho necessites, és indiferent que sigui gairebé analfabeta i que gaudeixi sobretot ballant la cúmbia, perquè té els fills a Sud-amèrica, que sigui una advocada que t’ofereixi ajuda professional o que sigui una persona que entén de pianos… Tots ells, tan diferents, veuen que algú els necessita i d’una manera molt natural van construint aquest petit món, que no té un lligam ideològic, només la necessitat d’ajudar, d’oferir un cop de mà.

—Hi ha qui aquest ‘bonisme’ no el consideraria literari, per la manca de tensió.
—És possible, però m’és igual. Compta que estigui ben lligat. Aquesta novel·la segueix tota l’estona una mateixa protagonista. Que hi hagi aquests personatges secundaris, singulars, que van creixent al seu voltant, ajuda a donar color i a trencar el fet que tot sigui tan lineal. Hi ha la iaiaeta, el transportista, l’advocada, l’afinador, el Sergiu… I d’altra banda, hi ha un altre grupet de personatges que s’ho miren tot de l’altra banda del carrer, que ajuden a donar perspectiva al relat.

—Vós col·loqueu el punt de vista en la protagonista i el lector ho va descobrint tot alhora que ella ho sent i ho descobreix.
—El lector va fent sempre el seu procés. I això no es trenca en cap moment. D’una altra banda, la bondat de tots aquests secundaris també és compensada per la maldat dels altres personatges, que es volen aprofitar de les seves febleses i del desconeixement dels pianos i de la música clàssica.

—Tot això és embolcallat pel món de la música i de l’instrument. Hi ha el món de la clàssica, però també parleu de la música pop que li agrada a ella, de la música llatina…
—La música és un tema essencial. La música ajuda a viure: empeny, t’alegra, t’emociona, et toca les ferides… Ara, la música que agrada a la protagonista no té res a veure amb la clàssica ni amb els pianos. Hi ha un doble vessant en la novel·la: el piano com a instrument, que és una meravella, una sofisticació mecànica acumulada al llarg dels segles. Es tracta la feina meravellosa i tan refinada dels constructors-reparadors-lutiers, un món molt complex. I d’una altra banda, la música clàssica, on el piano n’és el rei. Però la protagonista no participa d’aquest món: no és de Rakhmàninov ni de Chopin ni de Schubert ni Txaikovski. Ella, una dona de seixanta anys, ja té construït el seu món musical que arrossega de la joventut: Bruce Springsteen li serveix de crossa, l’esperona. I jugo a aquests contrasts musicals.

—I en aquest univers, que ja és molt ric, decidiu de fer un salt amb doble pirueta i hi feu aparèixer un segon argument, d’una gran potència, ambientat en un lloc pròxim però desconegut, com és Romania. Comença la segona part d’aquesta història.
—És una d’aquelles coses impensades que té la vida. En Peter, el company de la Mei, el constructor de pianos, és romanès, per això aquesta història desemboca a Romania. I deixa’m dir que, quant a la construcció i estructura de la novel·la, també hi ha uns poemes intercalats, sobretot a la primera part, perquè em semblava que la història demanava uns poemes que fessin referència a la realitat de Romania durant la dictadura. A més, tots els poemes havien de parlar de pianos, per una circumstància que ja s’anirà veient. Aquests poemes porten a la Romania natal del Peter, que d’una manera molt clara sí que es pot dir que té paral·lelismes amb la nostra situació, que són les conseqüències d’una dictadura mal tancada. Una dictadura perdonada deixa ferides. I aquesta història que comença en una botiga de pianos continua en la realitat d’aquestes ferides obertes de la dictadura romanesa, que era molt diferent de la nostra, però que va acabar mal tancada com la nostra.

—Trieu Romania, doncs, per poder tractar aquest gran segon tema, les conseqüència d’una dictadura…
—…amnistiada, perdonada com si no hagués passat res. Em semblava que compartien uns paral·lelismes que no calia subratllar. En algun moment és mencionat, però és molt evident. A més, tinc ponts amb Romania: la Jana Balacciu Matei, de l’Institut de Lingüística de Bucarest, és una romanesa enamorada de Catalunya, dirigeix la Biblioteca de Cultura Catalana, on ha publicat en Cabré, la Barbal, la Maria Mercè Marçal, la Carme Riera; enamorada de Llull…

—Us ha traduït a vós també?
—M’ha traduït a mi també. Per a mi és un pont amb la cultura romanesa i li tinc molta estima. És una persona molt generosa. Jo ja havia estat a Romania una vegada, amb alguns altres escriptors, i hi vam arribar gràcies a ella. Un altre pont és la Lavinia Coman, també traductora del català al romanès, i en Xavier Montoliu, que fa la feina al revés: ell tradueix del romanès al català, Cartarescu, Marin Sorescu… Tradueix els grans autors romanesos. Gràcies a ells he tingut accés a molta informació. També vaig anar per segona vegada a Bucarest, amb el propòsit concret d’escriure la novel·la. I em vaig trobar per casualitat al mercat d’Obor, que em va agradar molt, era la vida de cada dia. Romania és un país desgraciat, pobre, desconegut, menystingut, amb molta corrupció política, que no ha fet net. Ara, tot i això, Romania té una potencia creativa contemporània extraordinària: la seva literatura i poesia, el cinema romanès és del millor que es fa a Europa, hi ha músics romanesos a les millors orquestres del món… És un país que arrossega aquesta desmemòria, aquesta herència de la dictadura, però del punt de vista artístic i creatiu, és una potència. I el desconeixem. Explicar aquesta realitat de la Romania actual és molt potent.

—Joan Josep Isern, en la crítica de la novel·la, diu que deu ser la primera de la literatura catalana situada a Romania, on s’explora i s’explica aquest país.
—Sí, i n’estic molt orgullós.

—La vostra novel·la reforça aquest pont cultural que existeix entre Romania i Catalunya.
—No solament el reforça, sinó que, si no hi hagués hagut aquest pont, potser no l’hagués pogut escriure la novel·la. I és el resultat de la feinada de la Jana Balacciu Matei. És una manera de tornar-li aquesta gran feina feta.

—Li vau deixar llegir la novel·la? Què li va semblar la vostra mirada?
—Em va anar bé per a contrastar algunes coses, però encara tinc el dubte de si se senten còmodes amb la visió que jo dono de Bucarest. Com que són gent molt elegant i ben disposada, no ho sé, tot i que no em van dir que no.

—La vostra protagonista reflexiona en la novel·la sobre el moment actual de Catalunya atesa la seva experiència a Bucarest?
—Com que la situació té un paral·lelisme molt evident, hi ha només una mínima pinzellada. Però, de reflexionar, ella reflexiona durant tota la novel·la, perquè es troba trasbalsada. I això, quant a la forma, m’ha portat a incorporar tots els diàlegs en la narració, sense marcar-los. Tot va barrejat, per mostrar la situació anímica de la protagonista.

—Vós reflexioneu en la novel·la sobre les conseqüències d’una dictadura mal tancada. Quin compromís ha de tenir un escriptor envers la seva societat i les seves circumstàncies?
—Aquesta història és universal, en el sentit que pot interessar tant a un lector del Canadà com a un del Congo, però la gent que ha viscut situacions similars (Xile, l’Argentina, els països de l’Est, etc.), hi són més pròxims, és clar. Sobre el compromís de l’escriptor, ho demanes a algú que no és aliè a la falta de llibertat. Jo crec que els qui tenim el privilegi de poder expressar-nos en públic, sempre que podem tocar el voraviu al poder i a la injustícia, tenim l’obligació de fer-ho. De fet, mentre he col·laborat als mitjans, sempre he procurat de situar-me al caire dels límits naturals de cada mitjà, ideològics, generalment. Jo crec que tens l’obligació d’estar empenyent. Jo m’he manifestat públicament a la ràdio, he fet el botifarra de pagès, he fet versos humorístics, sempre que em conviden vaig a les concentracions setmanals de solidaritat envers els presos i exiliats… Jo crec que la gent que vol estar bé amb tothom no fa cap favor a les possibilitats que té la literatura i l’art en general.

—La vostra literatura no en pot estar al marge.
—Exactament. I no milito enlloc. De tota manera, hi ha una cosa que no he fet ni faré, perquè no funciona, que és la literatura ideològica. Quan fas una novel·la de tesi, amb personatges que encarnen una idea, malament rai. Els personatges tenen cara A i cara B, tenen coses positives i coses negatives, són decidits i cagadubtes. Quan en una novel·la hi carregues un missatge ideològic, com a novel·la és un fracàs. I no és el cas de Disset pianos.

—A vegades parlar de literatura de combat es confon amb parlar de literatura ideològica.
—Una novel·la es compon d’història i personatges. I la meva feina és treballar la història i els personatges tan a fons com sàpiga.

—Joan Josep Isern, en la crítica sobre el vostre llibre, diu que considera la vostra novel·la com un conte moral.
—Jo no ho havia percebut així, però no em disgusta que algú ho vegi així. Perquè no hi ha cap intenció ideològica, però sí que hi ha qüestions bàsiques de plantejament moral.

—Què n’heu tret de la reflexió sobre les dictadures mal tancades?
—No tinc cap vareta màgica ni de present ni de futur, però constato unes quantes coses: la situació actual a Catalunya és filla de cent o cent cinquanta anys d’assetjament continuat. Va semblar que amb la democràcia s’havia encarrilat una Espanya moderna, democràtica, tolerant, fins que de mica en mica s’ha anat veient una Espanya intolerant, que no està disposada a acceptar una Catalunya que tingui una llengua pròpia i un autogovern. I és una Espanya que cada vegada s’ha anat sentint més valenta per a saltar-se els principis democràtics, per a saltar-se el sentit de la justícia, la igualtat. I ha arribat un moment que s’ha destapat del tot i s’ha acabat la comèdia. I jo crec que això és irreversible, perquè en lloc d’enllaminir-te i enamorar-te, et foten garrotades. Doncs ens confirma que, si fem nosa, passi-ho bé. Per tant, la situació és irreversible, però a curt termini no sé que passarà. A mi la cosa que més em preocupa ara mateix és la divisió: no sé on va l’ANC, no sé on va en Puigdemont, no acabo d’entendre aquestes propostes de llançar-nos a l’abisme…

—La divisió dins l’independentisme és la cosa que fa més mal per a avançar?
—I tant. Quan més unitat necessitem, tothom hi diu la seva i no anem bé. Les veus de la presó són les més lúcides. Ho veuen amb una distància que els ajuda. Ara, deixa’m fer-hi un contrapunt: de la mateixa manera que en la direcció política no hi veig un guiatge clar, en canvi, la gent, el poble, totes les concentracions que es fan, totes les commemoracions que es fan, setmana rere setmana, en pobles i ciutats, són extraordinàries. Fem front a la violència i agressivitat a còpia de serenitat, dignitat, cultura, música, poesia, texts, a vegades amb silenci… És al·lucinant veure el nivell de civilitat que tenim. Aquest contrapunt diu molt a favor de la gent, del poble.