Ramon Godino: “Vaig començar a fer teatre per no haver de munyir vaques”

Angle mort, de Sergi Belbel i Roc Esquius i dirigida per Lluís Elías, és una obra que juga amb allò que veiem, però que no sentim. Que juga amb el gest i la paraula, i amb dos espais que conflueixen simultàniament: la sala d’espera i un despatx d’una petita empresa emergent. La premissa inicial és un acomiadament, però acabarà desembocant en una situació surrealista i imprevisible que anirà prenent sentit a mesura que avanci l’espectacle.

L’obra, que arriba a la cinquena temporada i que s’ha anat afinant amb els anys, es podrà veure fins al 13 de setembre a la Sala Versus Glòries de Barcelona. La sala és, d’ençà del 2018, gestionada per Ramon Godino –també protagonista de l’obra– i Jofre Blesa, que en van assumir les regnes quan feia anys que no tenia programació i havia perdut bona part del públic. En vuit anys, l’han recuperada i ja s’ha convertit en un dels espais de referència del teatre de proximitat a Barcelona, un circuit que, segons Godino, cada vegada té més pes i és capaç d’atraure fins i tot grans noms de l’escena. Angle mort va rebre el 2021 el premi a Millor Espectacle de Proximitat dels guardons Teatre Barcelona.

Parlem de l’obra i del sector amb Godino, que a cinquanta-tres anys ja n’acumula gairebé trenta de trajectòria.

—Angle mort és una obra que esprem al màxim les capacitats teatrals i escèniques.
—L’aspecte més interessant de l’obra és el joc que es crea en dos espais molt diferents: l’un, la sala d’estar; l’altre, el despatx del cap de l’empresa. A la primera part, malgrat veure-ho tot, només sents què passa dins el despatx. A la segona, es gira la truita i només sents què passa a la saleta, de manera que allò que no s’ha entès durant la primera part es conclou a la segona. Allò que fem és idèntic, com si féssim l’obra dues vegades: repetim els gests, les accions… Com a actors, ens ho passem molt bé, però no podem abaixar la guàrdia.

—És la cinquena temporada que la feu i cada dia ompliu la sala de gent que encara no l’ha vista.
—Sí! Amb aquest espectacle hem passat per moltes etapes. Al començament, quan la fèiem, durava dues hores i deu minuts, fins que vam aconseguir de reduir-la vint-i-cinc minuts. Després, l’Antonio del Valle va substituir l’Alberto Lozano. Ara l’hem tornada a reduir fins a arribar a l’hora i mitja… És una bogeria. A més, és molt ben parit veure aquest espectacle aquí, en aquesta sala, amb públic a banda i banda, perquè no tens escapatòria. Els cops que l’hem feta a la italiana es perden molts detalls.

—L’altre dia, quan vau sortir a saludar al final de l’espectacle, us vau adreçar al públic i vau dir: “Un país sense cultura és un angle mort.” Què volíeu dir?
—Un país sense cultura no et fa veure les coses: no t’obre, no veus les diferències… Vius amb el “m’és igual”, i això no pot ser, perquè vivim en un món en què necessites estar connectat amb les coses que hi passen. Això de “és que a mi la política no…” No. Política, sí. Has de ser conscient de les coses.

—Quins altres angles morts diríeu que tenim com a país?
—La política té molts angles morts. Tinc una mare postissa, la Toñi, que sempre em diu que la política és com una partida d’escacs: mous la fitxa pensant en allò que voldràs més endavant. Moltes de les coses que passen, no sabem per què passen. Potser no ho descobrirem mai… Bé, la vida, en general, és plena d’angles morts, no?

—Va ser el Millor Espectacle de Proximitat dels premis Teatre Barcelona del 2021. Què significa això de “proximitat”?
—Són tots aquells teatres petits que tenen el públic a tocar. Hi ha una associació, On el Teatre Batega, que fa de xarxa de moltes de les sales de proximitat de Barcelona. És una figura important i necessària perquè no se’ns mengin els teatres grans i per a poder sobreviure en l’espai teatral de Barcelona. Crec que cada vegada agafa més força, es fa molt bona feina. Els ingredients per a portar un teatre són tres: la il·lusió, creure-hi i treballar molt, perquè això es contagia al públic. Es nota que es fa bona feina perquè hi ha molt públic que consumeix sales de proximitat, molt més que no ens pensem.

—Realment n’hi ha prou, amb aquests tres ingredients? Els diners i els recursos no són essencials, també?
—Bé, per sort tenim ajuts. Tenim un gran suport de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. Però, a partir d’aquí, has de treballar, perquè no pots viure només dels ajuts, així com tampoc pots viure només dels ingressos de taquilla. Quan en Jofre Blesa i jo vam agafar la gestió de la sala fa vuit anys, no en teníem ni idea, però teníem il·lusió i crèiem en el projecte. La sala feia anys que estava deixada, que no tenia programació, i el públic n’havia marxat… I això que havia arribat a ser una de les sales més importants de Barcelona! Però teníem il·lusió i hem pencat molt, per això d’ençà que vam obrir el 2018 hem crescut molt. Ostres, tenir tot l’agost ple és una meravella! N’estem molt contents, molt. Sobretot, perquè tenim molta resposta del públic i això és molt agraït, perquè el públic teatral de Catalunya és molt exigent i no va a veure qualsevol merda. Volen coses que realment despertin emocions, volen sortir del teatre pensant, passar-s’ho bé… En volen sortir amb alguna cosa.

—I, en aquest sentit, vivim un bon moment? Es fa bon teatre?
—Sí, molt. A Catalunya i a Barcelona es fa molt bon teatre, ara. A Madrid fa molts anys que no hi vaig, però quan hi havia anat… Me’n feia creus, de les coses que veia dalt de l’escenari. Hi havia un menfotisme entre els actors… Fan allò que els surt dels pebrots.

—És a dir, és una cosa que va més enllà de si el text és bo o no?
—Per dir-ho d’una altra manera: per mi, allò és un “todo vale”. En canvi, aquí no. Aquí el públic és exigent. Si no fas una cosa bona, la gent no hi vindrà.

—Ho dieu perquè en algun moment vau començar a desenvolupar carrera a Madrid i vau decidir de tornar?
—No. A Madrid hi he fet coses molt concretes, sobretot amb televisió. Coses petites. Quant a televisió i cinema, sí que ho vaig intentar una mica, però amb teatre no. No em venia de gust. Sóc tan feliç i em sento tan afortunat de treballar a casa, amb la meva llengua, el català! I, com que sóc molt exigent amb mi mateix, també m’agrada molt que el públic ho sigui, perquè això vol dir que no pots parar d’evolucionar.

—Tornant a les sales de proximitat: quin paper diríeu que tenen, actualment, dins el circuit teatral de la ciutat?
—Cada vegada són més importants. Tant, que molts grans actors les volen trepitjar. Treballar en una sala petita, tenir el públic a prop, com si fossis al menjador de casa, és una meravella.

—Heu comentat que de públic n’hi ha, fins i tot ara a l’agost. Si és així, per què de tant en tant encara sentim la brama que la gent no va al teatre?
—Això t’ho explico fàcilment. Mira: vinc de pagès. A casa, tota la vida hem estat pagesos, i sempre s’ha plorat per tot: si plou perquè plou, si fa sol perquè fa sol… I, així i tot, sempre te’n surts. Doncs aquí passa exactament la mateixa cosa: tenim por que el públic se’ns en vagi. La gent va al teatre, però sempre pensem que no n’hi ha prou. Sí que és veritat que ens manca el públic jove, tot i que déu-n’hi-do el que ve amb això de Cultura Jove. Però, és clar, si el públic general ja és exigent, el jove ho és el doble, perquè no volen que els prenguin el pèl. Si no els agrada una cosa, no hi tornaran.

—Tinc la sensació que és, sobretot, perquè ningú no ens ha ensenyat a formar-nos com a espectadors, a perfilar el nostre gust. I, per a fer-ho, cal anar al teatre. Anar-hi, anar-hi, anar-hi…
—Exacte, hem de fer que la gent jove pugui saber què els agrada més. Però, perquè això passi, cal educar. Amb els concerts i els films ens permetem més que no ens agradin. En canvi, el teatre sembla que, si no t’agrada, ja no hi podràs tornar més. Però, sobretot, hi té molt a veure el factor econòmic.

—La Sala Versus Glòries és una sala que normalment tendeix a obres que tracten de qüestions polítiques i socials, amb la voluntat de fomentar l’esperit crític. Per què?
—Bé, ho intentem fer tot, eh? Si el projecte ens agrada, ens és igual si és només entreteniment, però sí que intentem de programar coses que siguin interessants. Però sí, ens agrada que hi hagi una crítica. Ara penso en Pols de diamant, una història molt dura i que, per desgràcia, encara passa. Tinc una persona a prop a qui li va passar: li van posar alguna cosa a la beguda i es va trobar tirada al carrer Marina sense saber si l’havien violada o no. L’havien hostiada, perquè anava plena de blaus, però no sabia què li havien fet. Hòstia, aquestes coses passen i s’han d’explicar. Som una plataforma per a normalitzar aquestes coses.

—Sou dels que creieu que el teatre encara pot canviar consciències?
—Sí, tot i que també penso que moltes vegades estem molt callats, els del sector de les arts escèniques.

—En quin sentit ho dieu? El sector no es posiciona prou en certs temes?
—En molts! Hi va haver una època en què, quan la professió sortia i reivindicava alguna cosa, com la guerra de l’Irac, la gent se l’escoltava. Ara s’ha perdut molt, tot ha quedat dissolt. No sé si algun dia hi haurà alguna reivindicació en què ens tornarem a aixecar tots. N’hi ha hagut algunes, però han estat petites.

—I per què creieu que ha passat?
—No ho sé. Digues-ne comoditat, digues-ne no vull problemes, digues-ne no vull enfrontaments, digues-ne jo vull treballar… Si et posiciones massa, pots perdre la feina.

—Ho dieu per experiència?
—No, perquè sempre he fet allò que m’ha donat la gana. És a dir, quan vaig acabar el Col·legi del Teatre, em vaig preguntar: “Ramon, treballaràs al Teatre Nacional de Catalunya? No. Treballaràs al Teatre Lliure? No. Doncs espavila’t.” I em vaig buscar la vida.

—I per què teníeu tan clar que no hi treballaríeu?
—Perquè no era el perfil d’actor que podien anar a buscar. He fet càstings, he presentat currículums, però no he tingut la sort de poder-hi actuar. No en sóc el perfil. Potser no agrado. Tampoc no pretenc d’agradar a tothom, ho tinc claríssim. Agrado a qui agrado, i sóc bon actor per a uns, però no per a uns altres, perquè ser bon actor o no és una cosa molt relativa. Però, sí, em vaig haver de sincerar amb mi mateix. Fa vint-i-set anys que treballo d’actor i tots els projectes que he fet, els he fet amb la meva companyia, Apunta Teatre. N’estic molt content, de la trajectòria que he fet. No és gaire, però he treballat sempre.

—I per què dieu que no sou el perfil d’aquests grans teatres? Quin diríeu que és el vostre perfil i quin és el que demanen el TNC i el Lliure?
—Hi he pensat molt. Amb els anys he descobert que és perquè sóc un cul inquiet. Sóc molt exigent i m’agraden les coses molt ben fetes. Si veig que aquell quadre està tort, intentaré de posar-lo bé. En canvi, en aquests llocs no pots fer res, només ets actor. Mira, una vegada feia una sèrie per a TV3 i, en un rodatge d’exterior, mentre esperava, vaig ajudar el tècnic d’attrezzo a col·locar un cartell que posava “València”. Va venir una noia de perruqueria i em va dir: “Què hi fas, aquí? No és la teva feina.” Pensava que m’ho deia de broma, però no. Ho vaig trobar molt trist i vaig pensar que ja n’hi havia prou, que aquell no era el meu lloc. Com a companyia, tot ens ho fem nosaltres. L’altre dia cosia una peça de vestuari! Això, al Teatre Nacional o al Lliure, és impensable. Mira, tinc una altra anècdota divertida.

—Digueu.
—Aquí a la sala vam tenir en Jordi Banacolocha fent un espectacle que es deia Pazzo. Quan acabava l’espectacle, sempre es posava a recollir. Per més que li digués que no, que ja ho faria jo, ell hi tornava. Fins que un dia em vaig enfadar i li vaig dir: “Escolta’m, Jordi, ja sé que no som el Nacional, però si t’ho podem fer nosaltres…” Saps què em va dir? “Ai, nen… Al Nacional em veuen els pantalons a terra i encara els foten una puntada per enviar-los més enllà!” Com volent dir que al Nacional tampoc són tot flors i violes. Però sí, coses com aquestes serien impensables: tocar coses, col·locar llums, canviar bombetes…

—Per a molts actors, poder arribar a actuar a la Sala Gran del Nacional o al Lliure és un somni. Si vau tenir tan clar que no hi arribaríeu mai, quina ha estat la vostra gran il·lusió? Què us queda per fer?
—Sóc feliç actuant aquí. Treballar a casa, que la gent vingui… Això em fa feliç. Quan crees un projecte que et fa il·lusió i, a més, la resposta que tens és favorable, és l’hòstia.

—Per anar acabant: heu dit que veniu de pagès. Com vau anar a petar al teatre?
—Sóc d’una família de pagès de Dosrius de tota la vida, cosa que vol dir que a set anys ja munyia vaques. Em llevava a les cinc del matí. A onze anys n’estava fins als pebrots, perquè no podíem anar mai de colònies ni a veure gegants… Res. No es podia, havia de treballar, també els caps de setmana. Va arribar un dia que vaig dir a la mare que em busqués feina en un altre lloc. A dotze anys vaig començar a treballar al restaurant del poble, fins als vint-i-vuit.

—…
—Entremig, quan devia tenir uns dotze anys, vaig dir a la mare que a l’escola fèiem una obra de teatre i que, com que anàvem molt endarrerits, volien aprofitar el dissabte per a assajar. Em va dir que no, que el dissabte havia de treballar. Quan li vaig dir que ens ho havia demanat la mestra, va cedir. Allà vaig veure una escletxa: tenia festa per a poder fer teatre! Després vaig començar a fer teatre a Dosrius amb el grup el Fanalet, teatre amateur, fins a divuit anys. Per tant, per a mi el teatre va ser una escapatòria per a no treballar a casa, per a no anar a munyir vaques, per a no haver de treballar al camp. Però, vaja, vaig sortir del foc per caure a les brases, perquè de pagès al restaurant, i del restaurant al teatre… Misèria completa! [riu]. Però sóc feliç.

—Ara sí, última pregunta: hi ha alguna cosa del sector de les arts escèniques que canviaríeu?
—Potser caldria tornar a fer molta pedagogia de teatre a les escoles. Potenciar les arts escèniques, les arts plàstiques… S’ha de potenciar la cultura.